Economia i Crisi del Franquisme Tardà (1959-1975)

El canvi d'orientació de l'economia

Els governs del "desarrollismo"

• 1957: El govern format per Franco i els governs successors de la dècada del 1960 va comportar un canvi significatiu en l'orientació del franquisme. Es van desencadenar dues etapes, la segona la dels tecnòcrates.
• Aquesta nova generació, alguns vinculats amb membres de l'Opus Dei i ben relacionats amb les elits econòmiques, consideraven el creixement econòmic com la garantia d'estabilitat social. El seu perfil era més tècnic que ideològic. Apostaven per un reformisme tècnic que, sense qüestionar la dictadura, buscava una sortida a la situació econòmica.

El Pla d'Estabilització (1959)

La primera acció correctora de la política econòmica va arribar amb l'anomenat Pla d'Estabilització (1959).

Objectiu: Posar fi al fort intervencionisme estatal i afavorir la liberalització comercial i financera.

Tres grans eixos:

• Estabilització de l'economia: Per tal de reduir la inflació, es van apujar els tipus d'interès bancari, es va limitar la concessió de crèdits i es van congelar els salaris.
• Liberalització interior de l'economia: Posar fi a la reglamentació dels preus fixos.
• Liberalització exterior de l'economia: L'objectiu era eliminar els obstacles a l'entrada de mercaderies estrangeres i facilitar la inversió de capitals exteriors. Es va anunciar la convertibilitat de la pesseta per facilitar els intercanvis.

Els Plans de Desenvolupament

1960: Al programa d'estabilització s'hi van afegir els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social. El projecte consistia a aplicar una planificació econòmica indicativa, amb l'objectiu d'impulsar des de l'Estat el creixement de l'economia.

Els plans van encetar dues línies d'actuació:

• Accions estructurals: Pretenien solucionar algunes deficiències de la indústria.
• Pols de desenvolupament: Intentaven reduir els desequilibris econòmics regionals promovent noves indústries en zones d'industrialització escassa.

La planificació franquista no va assolir tots els objectius programats. El seu èxit més gran va consistir a promoure la iniciativa privada.

La crisi de la dictadura franquista

La crisi política del règim

• 1973: Carrero Blanco va esdevenir la persona cabdal per mantenir la unió de totes les famílies franquistes i assegurar la continuïtat del règim després de la mort del dictador. Però el 20 de desembre, Carrero Blanco és assassinat per ETA.
• 1974: Es va formar el govern presidit per Carlos Arias Navarro, que pretenia unir oberturistes (partidaris d'un canvi progressiu) i immobilistes (partidaris de la continuïtat del règim).

L'expansió dels moviments antifranquistes

• 1973: Creixement de la conflictivitat social, amb protestes obreres, d'estudiants i de grups d'oposició. Van promoure la creació de nous organismes unitaris per reivindicar la democràcia al país i impedir la continuïtat del franquisme.

La mort de Franco

Franco va haver de signar l'Acord de Madrid per retornar el Sàhara Occidental al Marroc. Després es va dur a terme la Marxa Verda, ja que Hassan II, el rei del Marroc, comptava amb l'ajuda dels Estats Units.

Franco va morir el 20 de novembre de 1975 a causa d'una malaltia.