Dret financer

SISTEMA DE COMPETENCIES I OBJECTIUS I VALORS SISTEMA DE COMPETENCIES. 1. Característiques general:

El sistema de competències de la UE funciona en base a un principi general mitjançant el qual els Estats atribueixen competències a la UE de forma progressiva. Aquest principi progressiu combina el caràcter funcional i material, és a dir, que els tractats fixen uns objectius i les competències s’atorguen per tal d’aconseguir aquests objectius (caràcter funcional). A més, el tractat fixa matèries, com per exemple matèria agrícola (caràcter material). El caràcter material és l'àmbit i el carácter funcional són els objectius. El sistema de competències que s’atorga a la UE sempre ha de tenir una base jurídica. S’ha de fixar els objectius que persegueix l’atribució, els àmbits d’actuació, els motius pels quals s’atribueixen a la UE (i perquè els EEMM no segueix tenint la competència), els procediments, els mitjans, les accions i condicions amb les que s'exerceixen les competències. Fins ara semblava que l’ampliació de competències de la UE era l’únic camí. Però el retorn de competències a l'àmbit estatal s’haurà de decidir per unanimitat. La idea és que la UE no té competencias generals o universals sinó que són atribucions estatals. Hi ha diferents tipus de competències, no totes tenen la mateixa amplitud i la mateixa intensitat; són variables. Hi ha competències que la UE exerceix de forma limitada, és a dir, no s’exclou la intervenció dels Estats, però també ens podem trobar amb competències que són desposeides dels Estats pel seu exercici a la UE (per exemple l’emissió de bitllets i monedes d’euro concerneix al BCE i els estats que utilitzen l’euro no poden decidir res). Per tant, les competències de la UE segueixen el principi d’atribució. Totes les competències són dels Estats i en la mesura que els estats decideixen atribuir, la UE adquireix competències. Els Estats no ha de justificar les seves competències a la UE, però la UE sí que ha de justificar-les. Tota competència no atribuida és dels Estats. Els articles que fixen el sistema de competències es troben al TUE (arts. 4, 5, 12 (a, b, f), 40 i 48), al TFUE (arts 2 a 6 i 352) i al propi TL (protocols 1 i 2).  Tractat de Maastricht de 1993 - apareix el terme de ciutadania europea. La competència més important és la Uníó Econòmica i Monetària. És molt important, sobretot en la política monetària perquè es posa en marxa una uníó per decidir les característiques relatives a l’euro. Pensar en Maastricht és sinònim de pensar en la UEM i amb la Carta. Maastricht és la construcció de tres pilars, un d’integració i dos de cooperació. Això suposa que hi ha competències que els estats cedeixen però hi ha àmbits especialment sensibles sobre els quals els estats no volen cedir competències. Estan disposats a cooperar i dialogar però sense cedir competències. Amb la revisió del
Tractat d’Amsterdam de 1999 es donen noves competències com la política d’ocupació, l’ampliació de la política comercial, però el més important és que apareix l’Espai de Llibertat, Seguretat y Justícia. 

12

És un àmbit que té tota una evolució complexa a nivell de nova competencia. Afecta, especialment a l’asil, a immigració, als visats, control de frontes i part de Schengen. L’important és que les competències es troben als Tractats. Segons la regulació dels Tractats ens podem trobar amb competències explícites (o expresses), que són la gran majoria. En l’àmbit d’acció exterior també podem trobar-nos amb les competències implícites (art.
216 TFUE)que el TJUE va considerar que derivaven de les explícites. És la UE qui pot celebrar acords amb tercers països en relació a aquestes competències i no els EEMM. Per tant, és el TJUE qui, a través d’aquesta decisió amplia les competències de la UE encara que el tractat no ho prevegui. També ens podem trobar amb una clàusula de flexibilitat o competències subsidiaries (art. 352 TFUE) que permet actuar sense tenir una base jurídica en el tractat. És a dir, per assolir un objectiu, el Consell de la Uníó per unanimitat, a proposta de la Comissió i previ consentiment del Parlament Europeu, pot dur a terme accions que no estiguin recollits en les competències del tractats. No obstant, aquesta acció ha de ser la justa i necessària per aconseguir l’objectiu i no pot ser sobre PESC. Aquesta clàusula s’ha d’aplicar quan no hi hagi disposicions al tractat que preveguin accions per complir l’objectiu. Les competències més importants són les explícites.
Les competències exclusives de la UE (arts. 2.1 i 3 TFUE) són aquelles que són atribuides pels estats a la UE i es preveu que només la UE podrà legislar i adoptar decisions vinculants en un àmbit determinat. Només es permet l’actuació dels estats quan la UE els hi ho permet, però són molt poques, ja que només són normes sobre el funcionament del mercat interior, sobre la uníó duanera, política comercial comuna, la conservació dels recursos marins dins la pesca, la política monetària de la zona euro i la celebració d’acords internacionals.
Les competències compartides de la UE i els EEMM (arts. 2.2 i 4 TFUE) són aquelles que tant els EEMM com la UE pot exercir sobre un determinat àmbit. La clau en aquestes competències es troba en el principi de subsidiarietat que regeix l’exercici d’aquestes competències. Per poder actuar la UE ha de poder justificar el motiu pel qual és necessari que actuï, perquè si és suficient amb les actuacions dels estats, la UE no ha d’intervenir.
Les competencies de coordinació (arts. 2.3 i 5 TFUE) són competencia dels estat i la UE té la funció de donar recomanacions o pautes i coordina l’actuació dels estat però no pot suplir la seva actuació. És una competència puntual. Un exemple és la política econòmica, que el Consell pot coordinar però no actuar. La UE orienta, no imposa. Són els estats qui determinen la intervenció amb tercers països.
Les competències de suport o complement (arts. 2.5 i 6 TFUE) són competències puntuals que no substitueixen la competencia nacional ni harmonitzen la legislació, només recolzen unes accions determinades. És una competència molt limitada. 

La diferencia entre la competencia de coordinació i la competencia de suport és que en les de coordinació hi ha un compromís dels estats que encara que siguin polítiques nacionals, assumeixen que la UE realitzarà la tasca de coordinació emetent pautes generals amb documents no vinculants. La UE crea mecanismes per reorientar als estats i que vagin en una mateixa direcció, però si fan cas omís no hi ha sancions. En canvi en les de suport la UE té una competencia puntual; pot adoptar mesures o programes vinculants, encara que la competencia principal sigui dels estats. Com per exemple en matèria de salut. Podria dur a terme una acció destinada a obrir laboratoris per trobar la vacuna del Covid. No és una competència compartida perquè és molt puntual i dóna suport als estats.
La competència de la PESC (arts. 2.4 TFUE i 23 i 24 TUE) és una competència a part; no té encaix en les anteriors classificacions. La UE pot actuar en allò que el Tractat li atribueix. L’acció exterior té un encaix diferent; hi ha tot un seguit de competències amb bases jurídiques diferents que permeten actuacions de la UE i amb intensitats diferents.

Principi de proporcionalitat

S’aplica de forma general a totes les competencies compartides.

Principi de subsidiarietat:

les decisions s’han de prendre a través de l’òrgan més proper al ciutadà.

ACTES JURÍDICS UE:

A partir d’exercir aquestes competències que té la UE -exclusives, compartides, de coordinació, de suport o complementàries-, en l’exercici d’aquestes competències la UE té dos instruments principals: 1) Crear normes comunes, un ordenament propi, únic i comú per tots els EEMM de la UE. 2) Desenvolupar polítiques que requereixen unes normes però en part també requereixen un pressupost de la UE que ajuden a incentivar i impulsar el desenvolupament de les polítiques comunes. A partir d’aquí hem de saber que el dret de la UE es composa dels Tractats de la UE i el Tractat sobre el Funcionament de la UE, amb totes els seves reformes, i s’inclou l’art. 48 (TUE) i és l’únic lloc on trobem procediments que permeten revisar el propi Tractat. Aquest article fa referència a la conferència intergovernamental, i aquest article és el procediment de revisió dels tractats, que només es poden modificar a través del procediment de revisió ordinari o el procediment de revisió simplificada. Aquests Tractats son el que anomenem dret originari o dret primari. Les institucions adopten actes i els actes jurídics que s’adopten a nivell europeu son principalment:

Reglament té abast general, és obligatori en tots els seus elements i és directament aplicable en cada EEMM. Abast general vol dir caràcter normatiu, els EEMM no poden decidir quina part del reglament volen aplicar i quina no, s’ha d’aplicar en la seva totalitat. Es publica al DOUE, i a partir d’aquesta publicació desplega plens efectes jurídics a tots els EEMM. El reglament és l'acte que s'assembla més a una llei a nivell estatal. 

Directiva obliga a l’Estat Membre membre destinatari en quant al resultat que ha d'aconseguir, deixant a les autoritats nacional l’elecció de la forma i els mitjans. La directiva és obligatòria, però obliga en quant al resultat, és a dir, fixa un resultat o objectiu i és l’EM qui ha d’incorporar el seu contingut en un temps determinat al seu ordenament intern amb la finalitat d’aconseguir uns objectius. Per tant, és obligatori pels EEMM però poden decidir com i a qui correspon la seva aplicació. La decisió serà obligatoria en tots els seus elements pel destinatari de la directiva.

Decisió pot anar dirigida als EEM, a una empresa, a una institució concreta, per tant la decisió s’utilitza generalment per tot allò perquè no serveixen reglaments i directives. Hi ha molts tipus de decisions, però s’ha de centrar en les característiques recollides a l’art. 288. Tots aquests instruments tenen cadascun les seves característiques i no estan jerárquicament un sobre a l’altre, sinó que tots conformen la possibilitat de que les institucions adoptin algun d’aquests actes per impulsar les polítiques, per adoptar les normes que vulguin. La Comissió proposa si vol unes normes molt uniformes, com per example via reglament, o si és un àmbit de competència compartida i vol deixar un marge de llibertat i maniobra als EEMM, adoptara una directiva Per tant són les institucions europees les que valoren quin és l'instrument principal. Per tant aquests tres tipus d’instruments d’actes són tres instruments diferents. El tractat també fixa una distinció entre:
Actes legislatius, adoptats pel procediment legislatiu ordinari on PE i Consell adopten normes.

Actes delegats i actes executius

Aquests dos últims son aactes adoptats per la Comissió, normalment. - Acte delegat: l’acte legislatiu determina quan hi ha possibilitats d’adoptar un acte delegat. Quan es delega, es delega competencies a la Comissió per dur a terme determinades funcions - Acte executiu: quan es pretén una aplicació uniforme de l’acte legislatiu, es permet a la Comissió que adopti un acte executiu. Els actes principals son els legislatius, els que adopta el Consell i el PE com a legisladors, col·lectivament. També existeixen altres actes, la UE adopta actes externs, actes amb tercers països, com per exemple els acords comercials de la UE amb tercers països.

VALORS I OBJECTIUS de la UE:

Els valors de la UE es troben fixats a l’art. 2 del TUE i són uns valors que comparteixen tots els EEM. La construcció europea es fonamenta en base a uns valors que els EEMM comparteixen i a partir dels quals decideixen dur a terme un projecte polític comú. Valors de respecte a la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans -inclosos els de les persones que pertanyen a una minoría. Aquests valors són comuns a tots els EEMM en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones. Tot això no és cap norma ni base jurídica, son els valors que els EEMM diuen compartir, 

i a partir dels quals accepten formar part d’una integració europea compartint aquest seguit de valors. Després d’assumir que hi ha uns valors comuns, passem a l’art.3 del TUE que recull els objectius de la UE. Totes les competències atribuides han de perseguir uns objectius. Son competencies funcionals, és a dir, competències per aconseguir objectius. Llavors aquest article 3 estableix aquests objectius. Un primer objectiu important és l’Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia, basat en la lliure circulació de les persones amb la gestió de les fronteres externes, una política d’asil i d’immigració i prevenció i lluita de delinqüència. Un segon objectiu és que la UE estableix és el mercat interior.
Aquest gran objectiu ha estat l’objectiu central, és i continua sent el pilar central de tota aquesta construcció europea. Inicialment, el mercat interior només pretenia el creixement econòmic. Un altre objectiu és l’establiment per part de la UE d’una Uníó Econòmica i Monetària (UEM)
de la qual serà l’euro la seva moneda. També tenim un altre objectiu més generic, una vessant externa amb una actuació diverses que pretén varies coses. És a dir, el paper polivalent de la UE en el món en tant que actua en diferents direccions: contribuir a la Pau, la seguretat i el desenvolupament sostenible, el respecte mutu entre pobles, el comerç lliure i just, l'eradicació de la pobresa, la protecció dels drets humans, etc. Quan parlem de la UE hem de tenir en compte que, a vegades, se superposen diferents espais: - Un espai és el de la UE amb els 27 EEMM. - Un segon espai és la zona de l’euro, formada pels 19 països que comparteixen l’euro com a moneda. - Un tercer espai, és l’espai Schengen, on hi ha alguns països que son membres de la UE i també hi ha d’altres que, tot i no ser EEMM en formen part. Són països associats. - Un quart espai és la Uníó Duanera Europea (EUCU). Mónaco, San Marino, Turquia, Andorra formen part sense de la UE. A partir de 2021, el Regne Unit formarà part però sense ser EM. - Un cinquè espai és una organització internacional, el Consell d’Europa en la qual participen els Estats dels altres espais més Armenia, Azerbajan, Giorgia, Rússia, Albània, Ucraïna, entre altres. Amb tot això, s’ha de tenir en compte que existeixen aquests diferents espais, pero en general quan parlem de la UE parlem d’aquesta zona formada pels 27 EEMM, la zona euro i l’espai Schengen.

El mercat comú (Tractat de Roma) i el mercat interior (Acta Única Europea):

El mercat únic és un dels primers àmbits d’atribució de competències a la UE. Des del Tractat de Roma es va preveure posar com a objectiu posar en marxa un mercat únic. El mercat únic apareix a partir del Llibre Blanc -començat l’any 1984 i acabat l’any 1985- de la Comissió presidida per Jack Delors. Aquest document assenyala els problemes i imperfeccions que existien en aquell moment pel funcionament del mercat comú, tenint en compte que la base del mercat comú és que es dona la lliure circulació dels factors de producció: la lliure circulació dels 

treballadors, la lliure circulació de mercaderies, la lliure circulació i prestació de serveis i la lliure circulació de capitals. Aquest mercat comú es regia pel principi de no discriminació. Aquest mercat inicial estava format per França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Holanda i Luxemburg. Malgrat tots els anys des de la posada en marxa d'aquest mercat comú, des de 1958 fins la dècada dels 80, hi va haver moments en els que es veia que els EEMM, sobretot després d’una crisi, intentaven tornar a adoptar mesures proteccionistes i d’alguna manera afavorir a les empreses pròpies i protegir els productes nacionals per sobre dels importants. D’aquesta manera aquest principi de la no-discriminació es deixa una mica de banda i es tendia a un biaix més aviat proteccionista. Amb l’acta Única Europea es basa en els problemes que s’havien identificat en el Llibre Blanc de la Comissió i marca objectius, no només de la nodiscriminació, sinó també el d’eliminar també tot tipus de barreres, ja siguin físiques, tècniques o fiscals. A més, més enllà dels principi de la no discriminació per raó de nacionalitat, que ja existia i es manté, s’incorpora un altre principi que és el que coneixem com a principi d’equivalència i reconeixement mutu de normes nacionals. Així doncs, el principi de no discriminació, principi d’equivalència i reconeixement mutu i la tasca d’harmonització son els tres pilars que conformen i expliquen el funcionament actual del mercat únic. Son els elements que donen força a un mercat que pretén facilitar l’intercanvi dels 4 factors de producció, facilitant la mobilitat dels treballadors, que les empreses puguin anar a produir allà on les condicions siguin millors, la lliure circulació de capitals i la lliure circulació de serveis que es divideix entre lliure prestació de serveis i el lliure establiment de serveis.  Per tant, es tractava d’aconseguir un mercat on els factors de producció poguessin circular com si fos tot un únic territori. Aquesta era la idea del mercat únic.