Diferencia entre escorça i litosfera

L'interior de la Terra

Composició de la Terra per dins :
Mètodes directes : Sondejos ( màx.13km), anàlisis dels meteorits, anàlisis de lava dels volcans ( materials de l'escorça i del mantell)

Mètodes indirectes: Estudi de la densitat de la Terra ( comparant la densitat teòrica amb la densitat dels materials de l'escorça ) , estudi de les ones sísmiques(comportament de les ones Secundàries i Primàries dels terrattrèmols )
Per Què el nucli extern és líquid i l'intern és sòlid?:
Nucli = 90%ferro+10%níquel. Les temperatures del nucli són de 5000ºC, aquets dos elementes es troben en estat fos, per això l'extern és líquid, i els q estan cap al centre de la Terra, com q la pressió és tan gran, els materials es troben en estat sòlid, encara q les temperatures són altes ( les partícules estàn totes compactades ).

El mètode sísmic

Comportament de les ones S i P:
Ones P : Fàcilment detectades, transimissió per tots els medis i més ràpidament.
Ones S: Només sòlids.
Totes les ones: + velocitat + es corben, + ràpid com +rígid i dens és el material.

Ones L : Superficials ( las que es veuen )
Representació de la propagació de les ones sísmiques- quina informació ens aporteen?
Discontinuïtat de Mohorovicic: primer canvi brusc en les ones P i S; punt on s'estableix la separació de l'escorça i el mantell. 6-12 baix l'escorçça oceànica i 25-70km baix la continental.
Cap als 670km disminució de les ones. Zona + fluida entre el mantell superior i inferior.
Augmenta la profunditat, les ones acceleren, ja que els materials del mantell es troben + compactats.
Discontinuïtat de Wiechert-Gutenberg: les ones S no es propaguen i les ones P redueixen bruscamen la seva velocitat. S'estableix la separació entre el mantell i el nucli extern fos. Tot això als 2900 km.
Als 5120km les ones P augmenten la velocitat. Passa d'1 veloctat menor en el nucli extern fos a una de superior en el nucli intern, anomenada Discontinuïtat de Lehman.
El centre de la Terra s'hi troba als 6378km.

Origen de l'energia interna de la Terra:

-
Xocs dels planetesimals en el moment de la formació de la Terra. L'energia d'aquests es conserva en forma de calor.
Desintegracions dels elements radioactius dels materials de l'escorça. S'obté Urani i Tori. Alliberen energia en forma de calor a mesura que van desintegrant-se.
La Terra s'està refredant?Si és així, quines conseqüències se'n deriven?

La calor remanent de la formació de la Terra, va irradiant-se poc a poc a l'espai. Les desintegracions radioactives continuen, però l'energia que generen no contraresta la pèrdua de calor de la Terra per radiació. La conseqüència és que el nuclo extern es solidificaria i per tant desapareixerien els moviments convectius d'aquest, que són la causa del camp magnètic terrestre.

Wegener. La teoria de la deriva contental

Alfred Wegener va ser un científic alemany, que va presentar la teoria de la deriva dels continents.
Hi va aportar les següents proves:
Geogràfiques: continents units en èpoques passades, en observar una gran coincidència entre les formes de la costa dels continents.
Paleontològiques: Relatives als fòssils. Diversos exemples d'organismes idèntics que s'han trobat en llocs que avui disten milers de km. Aquests organismes haurien estat incapaços de recórrer i creuar els oceans q avui separen aquest contienents.
Geològiques i tectòniques: els tipus de roques, la seva cronologia i les cadenes muntanyoses principals, tendrien continuïtat física, és a dir, formarien un cinturó gairebé continu.
Paleoclimàtiques: una de les + importants. Va descobrir que hi havia zones a la Terra els climes de les quals no coincidien amb els que van tenir en el passat.

Antecedents a la teoria de la tectònica global

Teoria de Wegener.
Coincidència geogràfica de volcans i terratrèmols.
Estudi relleu del fons oceànic(fosses, dorsals, volcans..)
Fons oceànic format per material volcànic.
Roques més joves, quan més aprop de la dorsal.
Disposició simètrica de l'edat de les roques.
Bandejat magnètic simètric als costats de la dorsal.
Teoria de la convecció del mantell.

Teoria de la tectònica global

-
La litosfera s'hi troba fragmentada en plaques, les quals poden dividir-se o fusionar-se, i entre elles es troben en continu moviment relatiu.
La teoria de la tectònica global diu que no són els continents els que es mouen, sinó les plauqes tectòniques que els contenen.
Motor que genera el moviemnt de les plaques és el moviment de convecció del material del mantell: la calor del nucli escalfa el mantell i fa que s'hi generen moviments de convecció, els materials calents pugen i els freds baixen. Aquesta agitaicó tèrmica mou la litosfera i la trenca en plaques ( plaques litosfèriques).
Les plaques es creen en les dorsals oceàniques, on es produeix l'expansió dels oceans a mesura que les dues plaques tendeixen a separar-se.
Quan dues plques tendeixen a col.Lisionar poden passar dues coses:
- Si un placa és continental i l'altre oceànica, es produeix la subducció( placa oceànica s'enfonsa sota la continental.
- Si les dues plques són continentals s'hi produeix l'obducció ( els continents xoquen i eleven el material formant serralades com l'Himalaya.

La tectònica de plaques en el temps: El cicle Wilson

Etapes:
1 Rift: Quan coincideixen corrents ascendents del mantell, la litosfera s'aprima fins trencar-se. Es formen unes depressions o fosses tectòniques anomenades rifts que són ocupades per rius i llacs.
2 Mar Roja. Si l'activitat del Rift continua, comença a formar-se fons oceànic i l'antiga depressió és envaïda pel mar. L'activitat de la dorsal que es troba sota la mar Roja va separar la placa Aràbiga de l'Africana. De la mateixa manera, una altra dorsal primitiva va separar Madagascar del continent africà.
3 Dorsal madura. És el cas de l'oceà Atlàntic. Pot arribar un moment en que la dorsal quedi inactiva.
4 Fragmentació de la litosfera per la zona més propera al continent. Quan l'oceà és molt extens, aquesta, que és rígida, no s'adapta a la curvatura de la Terra, llavors es fragmenta.El bordes dels continents, per ser una zona de canvi de composició de materials és la zona més vulnerable a la fractura.
5 Subducció i col.Lisió en la zona de fractura. L'escorça oceànica es subdueix sota la continental i desapareix. D'aquesta manera es va tancant l'oceà. Arribarà un moment en que es trobaran dues masses continentals que col.Lisionaran i conduiran a la fusií de les dues plaques anteriors.