Dialectes Catalans: Fonètica, Morfosintaxi i Lèxic

Diferències entre Català Occidental i Oriental

Aquesta secció detalla les principals diferències fonètiques, morfosintàctiques i lèxiques entre les grans agrupacions dialectals del català.

Es distingeix [a] i [e] en posició àtona. Ex: casa [káza].
La x inicial o darrere de consonant és africada: [t∫]. Ex: xic [t∫ik].
La x entre vocals o final darrere de vocal va precedida de [j]. Ex: baixa [báj∫a].
Es pronuncia la -r final (només en valencià). Ex: fuster [fustér].

Els sons [a] i [e] es redueixen a una vocal neutra [∂] en posició àtona. Ex: casa [káz∂].
La x inicial o darrere de consonant és fricativa: [∫]. Ex: xic [∫ik].
La x entre vocals o final darrere de vocal no va precedida de [j]. Ex: baixa [bá∫a].
En general, no es pronuncia la -r final. Ex: fuster [fusté].

[εn márγo mεηγa ηαβos ηεgr∂∫ mεηtrαs sε foγΔ lα δεsiΓεε]

A continuació, s'especifiquen les particularitats del dialecte nord-occidental del català.

Es distingeix [o] i [u] en posició àtona. Ex: posar [pozá].
Emmudiment de -t en els grups -nt i -lt en posició final de síl·laba. Ex: cant [kán].
La e inicial sovint es pronuncia [a]. Ex: entendre [anténdre].
La o inicial sovint es pronuncia [aw]. Ex: oliva [awliβε].
La e sovint es pronuncia [i]. Ex: senyor [siηó].

Desinència -o en la primera persona del singular del present d'indicatiu. Ex: jo canto [kánto].
Desinència -e en la tercera persona de l'imperfet d'indicatiu i en la tercera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera conjugació. Ex: ell canta [kánte].
Desinència -és en el pretèrit imperfet de subjuntiu. Ex: volia que jo cantés [kantés].
Desinència -o en el present de subjuntiu. Ex: vol que jo canto, vol que tu cantos [kántos].
Article masculí lo, los. Ex: lo jove, los arbres.
Formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, mos, vos, se, lo. Ex: te diu.
Article personal lo, la. Ex: lo Josep.

A continuació, s'especifiquen les particularitats del dialecte valencià del català.

Es distingeix [o] i [u] en posició àtona. Ex: posar [pozár].
La e inicial sovint es pronuncia [a]. Ex: entendre [anténdre].
Es conserva el so [v]. Ex: vaca [váka].
La g i la j es pronuncien [dζ]. Ex: pujar [pudζár].
Es pronuncia la -r final. Ex: fuster [fustér].
Pronunciació de la consonant final en els grups -nt, -lt, -ng. Ex: molt [mólt].
La d entre vocals no es pronuncia. Ex: cremada [kremá].

Desinència -e en la primera persona del singular del present d'indicatiu. Ex: jo cante [kánte].
Desinències -ara, -era i -ira en el pretèrit imperfet de subjuntiu. Ex: volia que jo cantara [kantára].
Desinència -e en el present de subjuntiu. Ex: vol que jo cante [kánte].
No hi ha article personal. Ex: vindrà Joan.
Demostratius i adverbis de lloc: este, açò, ací, eixe, això, aquí, aquell, allò, allí.
Formes plenes dels pronoms febles: me, te, se, mos, vos, se, lo. Ex: te diu.
En les combinacions de pronoms febles, li no es transforma en hi. Ex: li'l donaré.
Ús dels possessius meua, teua, seua.
Numerals: huit (vuit), dèsset (disset), dihuit (divuit), dèneu (dinou), dos (dues).
Ús de en en lloc de amb. Ex: cafè en llet.
La preposició a es converteix sovint en ad davant de vocal. Ex: dis-li-ho ad ell (digues-li-ho a ell).