Descolonització i Guerra Freda: Història del Segle XX
Descolonització i nous estats després de la Segona Guerra Mundial
La Segona Guerra Mundial va crear un fort sentiment d'independència nacional i va impulsar les crítiques contra el model colonial. Les velles potències colonials van passar a un segon pla. L'any 1945, les Nacions Unides van declarar el dret a l'autodeterminació dels pobles, la qual cosa va impulsar el procés de descolonització. Va sorgir una gran força de moviments nacionalistes, independentistes i d'alliberament de comunitats ètniques.
La revolució xinesa
L'any 1911, la revolució xinesa va derrocar l'emperador i va proclamar la República de la Xina, democràtica i liberal, d'estil occidental. El Partit Guomindang, el partit del poble, va tenir una autoritat nacional. El Partit Comunista Xinès es va enfrontar al govern, la qual cosa va provocar la persecució dels comunistes, encapçalats per Mao Zedong. Amb la invasió japonesa, Guomindang i comunistes es van unir, però l'any 1945, en acabar la guerra, es va tornar a produir un enfrontament que va desembocar en una guerra civil. Els comunistes van ocupar Pequín i van proclamar la República Popular de la Xina.
Sota el règim comunista de Mao Zedong, tota la societat va canviar: es va acabar amb la gran propietat, es van reformar els costums ancestrals, la religió i el matrimoni, i es va simplificar l'escriptura.
La República Popular de la Xina
La República Popular de la Xina es va adherir al model soviètic, però aquest no va funcionar i va generar descontentament popular. L'any 1958 es va produir la ruptura entre la URSS i la Xina. Mao va proclamar les comunes populars, que van provocar un desastre econòmic. Després de la mort de Mao, l'any 1976, Deng Xiaoping va incorporar elements del capitalisme i el model va funcionar.
Els jueus europeus i la creació d'Israel
Els jueus europeus van decidir tornar a Palestina, un territori poblat majoritàriament per àrabs. Les milícies jueves van perpetrar atemptats quan la Gran Bretanya es va retirar, i es va proposar la creació d'un Estat jueu i un d'àrab a Palestina. Amb la proclamació de l'Estat d'Israel, no reconegut per ningú en un primer moment, l'expulsió dels palestins va desembocar en la guerra àrab-israeliana de 1948-1949. El 1949 es van signar acords que reconeixien el triomf d'Israel: la partició de Jerusalem, nous territoris per a Israel i un territori palestí reduït a dues petites franges, Gaza i Cisjordània.
A Egipte, Nasser va proclamar la república i es va convertir en un líder prestigiós del món àrab, la qual cosa va inspirar la creació de noves repúbliques. La segona guerra àrab-israeliana de 1956 va sorgir arran del conflicte pel canal de Suez, amb un atac israelià contra Egipte i una posterior retirada. En total, es van produir fins a quatre guerres àrab-israelianes.
El problema palestí
Sense un estat propi, els refugiats desplaçats van crear moviments de resistència, un dels quals va ser encapçalat per Yasser Arafat. Els atacs terroristes contra Israel van ser constants. L'any 1978, els acords de Camp David van suposar el reconeixement d'Israel per part d'Egipte, que es comprometia a abandonar els territoris ocupats. El 1987 va començar la primera intifada, un moviment d'insurrecció de la població. El 1988 es va proclamar l'Estat de Palestina i es van iniciar negociacions per a la constitució d'un estat palestí. Durant la segona intifada van sorgir grups radicals palestins com Hamàs i la Jihad Islàmica.
L'Àfrica britànica i altres processos
La majoria de territoris britànics d'Àfrica van aconseguir la independència de manera pactada, mentre que a Madagascar es va produir una insurrecció armada contra la potència colonial francesa. El Congo Belga va demanar la independència, dirigida per Patrice Lumumba, i el 1966 el Congo es va convertir en el Zaire. A la Unió Sud-africana, els colons britànics van proclamar la independència unilateralment i van consolidar l'apartheid, un sistema de segregació racial. Nelson Mandela va tenir un paper important durant trenta anys de discriminació. L'any 1990 va acabar el règim i, amb Mandela, es va redactar una nova constitució. La Rhodèsia del Nord es va convertir en Zàmbia i, el 1980, amb la fi de l'apartheid, va néixer el nou estat del Zimbabwe.
La Conferència de Pobles Afroasiàtics
L'any 1955, a Bandung, es va celebrar la conferència en què els estats sorgits de la descolonització van tenir veu. Els acords van establir la igualtat de totes les nacions, el dret a disposar de si mateixes i la sobirania. L'actitud col·lectiva va ser el no alineament.
El Tercer Món
El Tercer Món (Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina) no es va alinear amb cap dels dos blocs. Es caracteritzava pel subdesenvolupament: escassa renda per càpita, desnutrició, analfabetisme i un gran creixement demogràfic. La majoria d'estats sorgits de la descolonització van aconseguir la independència política, però no la independència econòmica.
Neocolonialisme
Els països del Tercer Món mantenien una forta dependència comercial: exportaven matèries primeres a preus baixos i importaven productes elaborats dels països rics a preus molt elevats, sense control sobre els preus. Patien una escassetat de capital, la qual cosa els obligava a demanar préstecs i a dependre del finançament exterior. També hi havia una dependència tecnològica, ja que compraven tecnologia als països desenvolupats.