Descolonització: Causes, Inicis i Impacte a Àsia

Causes de la descolonització

La feblesa de les metròpolis

Després de la Primera Guerra Mundial, en el període d'entreguerres, es van gestar alguns dels factors que conduirien a la descolonització. La Revolució Soviètica va fer néixer l'esperança que els pobles podien aconseguir l'alliberament colonial. A més, en aquella època es van crear els primers grups de caràcter nacionalista que optaven per la independència. Però va ser la Segona Guerra Mundial la que va crear les condicions perquè els moviments d'alliberament nacional aconseguissin els seus objectius. El desenvolupament de la guerra va acabar amb el mite de la potència invencible quan França i la Gran Bretanya van ser derrotades per les potències de l'Eix. També a les metròpolis s'alçaven veus crítiques contra el model colonial. Els rendiments econòmics obtinguts no compensaven els costos elevats de l'administració i la defensa de les colònies.

Un context internacional favorable

Una de les conseqüències de la Segona Guerra Mundial fou un nou equilibri internacional en què les velles potències colonials van passar a un segon pla davant el naixement de les dues noves potències, els EUA i l'URSS. Totes dues van mostrar la seva posició anticolonialista i el seu suport al procés de descolonització. També les organitzacions internacionals, creades després de la Segona Guerra Mundial, es van mostrar partidàries de la descolonització. El 1945, la Carta Fundacional de les Nacions Unides va proclamar la igualtat de tots els pobles i el reconeixement del dret d'autodeterminació.

La força dels moviments nacionalistes

Després de la Segona Guerra Mundial, els moviments nacionalistes es van estendre per totes les colònies i van guanyar influència i prestigi. Hi havia diferents tipus:

• Grups dirigits per partits comunistes, que es procuraven el recolzament d'altres forces polítiques.
• Moviments d'ideologia estrictament nacionalista, que pretenien unir tots els sectors socials.
• A alguns llocs, els moviments de caràcter independentista mantenien una forta vinculació amb ètnies o tribus.

Una gran part dels grups nacionalistes van tenir líders carismàtics com Ho Chi Minh, Nasser i Gandhi.

Les primeres independències asiàtiques

La independència de l'Índia

La més important de totes les potències colonials del segle XIX era l'Imperi Britànic. Entre les seves possessions, l'Índia era el domini més preuat. A l'Índia existia el Partit del Congrés, que reunia sectors tradicionals amb altres de més progressistes i que reivindicava la independència. Sota el lideratge de Pandit Nehru i del Mahatma Gandhi, el partit va créixer de manera espectacular gràcies a la integració dels pagesos. Gandhi va elaborar una teoria de lluita i de resistència coneguda com a no-violència i desobediència civil. La minoria islàmica havia creat la Lliga Musulmana, liderada per Ali Jinnah.

L'agost del 1947, l'Índia va accedir a la independència, però l'antiga colònia britànica va quedar dividida en dos estats diferents: la Unió Índia i el Pakistan.

Els casos d'Indonèsia i d'Indoxina

La colònia holandesa d'Indonèsia havia estat ocupada pels japonesos. Al cap de pocs dies de la rendició nipona, el moviment nacionalista, encapçalat per Ahmet Sukarno, fundador del Partit Nacional Indonesi, de caràcter nacionalista, socialista i islàmic, va proclamar la independència. El desembre del 1949, la metròpoli va acabar reconeixent la independència d'Indonèsia.

A la Indoxina francesa, les forces comunistes del Viet-minh, sota la direcció de Ho Chi Minh, van proclamar la República Democràtica del Vietnam. Després de l'espectacular derrota francesa a Dien Bien Phu, es va convocar una conferència a Ginebra en què França va acceptar la independència de Laos i Cambodja. El paral·lel 17 separava la República Democràtica del Vietnam del Vietnam del Sud.

Com van néixer l'Índia i el Pakistan

Durant el procés d'independència de l'Índia, un nou conflicte es va sumar a la insurrecció contra l'Imperi Britànic. Als territoris que formaven la colònia britànica coexistien dos grans grups culturals i religiosos: els hindús i un gran nombre de musulmans. Gandhi i el Partit del Congrés es van manifestar fermament decidits a mantenir l'Índia unida. Però l'acord va ser impossible i, en les negociacions amb els britànics, es va acordar la divisió en dos estats: la Unió Índia i el Pakistan. La divisió en dos estats va tenir costos humans molt elevats. Hi va haver un èxode ingent de població que va afectar més de 17 milions de persones.