Descartes: El Cogito, Criteri de Veritat i Demostració de Déu

Descobriment de les Primeres Veritats i el Criteri

La cèlebre afirmació cartesiana, «Penso, llavors existeixo» (o «Jo soc, jo existeixo»), és la primera veritat que Descartes descobreix i que resisteix tots els criteris de dubte, fins i tot el més extrem del geni maligne. Si no existís, no podria ser enganyat.

L’objectiu és reconstruir l’edifici del saber sobre aquests fonaments certs i indubtables. En aquesta segona meditació, inicia la indagació.

El Jo com a Substància Pensant (Segona Veritat)

Dels atributs del cos, pot dubtar de tots per la hipòtesi del geni maligne i perquè són coneguts pels sentits, que també han estat posats en dubte. Dels atributs de l’ànima, pot dubtar d’alguns, ja que aquestes accions es donen també en els somnis. De l’únic que no es pot dubtar és el fet de pensar.

La segona veritat és:

«No soc més que una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó.»

Descartes conclou que és una substància pensant. Afirma que l’ànima és diferent i independent del cos, ja que no necessita cap lloc ni depèn de cap cosa material per existir.

Activitats de l'Ànima

Les activitats de dubtar, concebre, afirmar, negar, voler i no voler, imaginar i sentir són pròpies de l’ànima. Aquestes superen la hipòtesi del geni maligne i la dificultat per distingir la vetlla del somni.

La segona meditació acaba amb una reflexió per demostrar per què és més fàcil conèixer les coses que pertanyen a l’ànima que les que pertanyen a les coses corpòries. Descartes afirma que res no és més fàcil de conèixer que l’ànima, ja que del cos puc dubtar, però no de l’existència del pensament.

La Demostració de l’Existència de Déu (Meditació V)

Les veritats matemàtiques són les que més s’assemblen a les veritats certes, però aquestes han estat posades en dubte a partir de la hipòtesi del geni maligne. Si s'aconsegueix demostrar l’existència de Déu i que és veritable, podríem eliminar la hipòtesi i restablir aquestes veritats.

Els Tipus d’Idees

Descartes parteix de l'anàlisi de les idees presents en el pensament. Hi ha tres tipus diferents d’idees:

• Adventícies: Són les que ens mostren els sentits i semblen procedir de fora de mi.
• Factícies: Són les que la imaginació forma a partir d’altres idees que troba en el pensament.
• Innates: Són les que semblen haver nascut amb mi i que formen part constitutiva del meu propi pensament.

L'Argument Ontològic Cartesià

En la Meditació Cinquena, Descartes demostra l’existència de Déu a partir d’una idea que ell considera innata: la idea d’un ésser summament perfecte.

La idea d’un ésser summament perfecte no pot ser:

1. Adventícia: Perquè no n’hem tingut mai cap experiència a través dels sentits.
2. Factícia: Perquè la nostra imaginació, que pertany a un ésser imperfecte, no pot produir la idea d’una cosa que sigui perfecte.

Per demostrar l’existència de Déu, analitza la idea innata d’un ésser summament perfecte i aplica el criteri de veritat establert. Déu és l’únic ésser en qui l’existència és inseparable de la seva essència (argument ontològic).

Déu és veritable, ja que enganyar és una imperfecció. Per tant, no permetrà que jo m’enganyi quan faig un ús recte de la raó.