Cultura, Estats i Fronteres: Geografia Humana i Territori

Cultura i procés de culturalització

A través d'un llarg procés d'evolució al llarg del temps, les societats humanes han desenvolupat processos de culturalització, és a dir, la creació de cultures que comparteixen la delimitació del territori.

Cultura (definició): conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials, científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d'un poble o d'una societat. Respon a les necessitats materials, a l'adaptació al medi i a les necessitats espirituals de l'espècie humana, i és una creació social feta a partir d'una societat estructurada.

L'augment dels intercanvis entre les diferents societats mundials ha comportat contactes culturals que generen un procés de aculturació (definició): pèrdua de trets de la pròpia cultura, substituïts per altres d'una cultura diferent. En tot procés d'aculturació hi ha dos elements dinàmics: 1) la cultura dominant se superposa; 2) la cultura dominada experimenta canvis qualitatius en les formes de vida, fins al punt que poden arribar a desaparèixer.

Les cultures no són estancs, sinó que comparteixen determinades creences, sistemes de valors o formes de vida que fan que parlem de àrees culturals. Sembla que el món cada cop s'homogeneïtza, però ho fa de manera superficial. Aquesta sensació d'homogeneïtzació es deu a la universalització dels intercanvis econòmics, a l'extensió de l'anglès com a llengua de comunicació i a l'adopció de formes de vida europees i dels EUA. Malgrat això, les diferències culturals segueixen sent significatives. En alguns casos, aquest element bàsic està en la formació d'algunes àrees culturals.

La llengua és l'element d'unió més freqüent en les cultures humanes, ja que permet a les persones del mateix grup comunicar-se i distingeix aquest grup humà dels que no comparteixen el mateix idioma. El nombre de parlants és molt desigual.

Les llengües, les religions, les formes de vida i les tradicions delimiten unes àrees culturals amb més o menys habitants. La majoria de vegades, aquests factors serveixen com a base per establir una divisió territorial, feta en estats (definició): territoris que estan sota l'administració d'un mateix govern. En pocs casos presenten una homogeneïtat ètnica, cultural, lingüística o religiosa.

Augment del nombre d'estats

Hi ha hagut un augment molt important del nombre d'estats al llarg del segle XX. Tota la superfície del planeta està dividida en estats, només l'Antàrtida queda sense repartir, però està protegida per tractats internacionals; molts reclamen que sigui declarat parc mundial sota la protecció de la ONU.

El fet de ser estat no depèn de l'extensió territorial ni de la població. No hi ha cap mesura concreta que permeti distingir entre un territori que es pot considerar estat i un que no. Ser estat depèn de la situació geogràfica i política de cada territori i de les seves circumstàncies històriques.

Fronteres polítiques

Des del punt de vista polític, els continents estan dividits en estats, separats per línies frontereres (definició): concepte nascut a Europa al segle XVIII, està estretament lligat a l'evolució de la noció d'estat i a l'extensió del nacionalisme al segle XIX. Normalment estan ben precisades.

Fronteres polítiques (definició): línies imaginàries de separació entre estats, instrument geogràfic de diferenciació, implica separació de territoris.

Tipus:

• Natural: terme nascut a França al segle XVIII, pretenia que els límits fronterers els marquessin els accidents geogràfics.
• Nacional: terme del nacionalisme alemany del segle XVIII, concebia la frontera com a separació entre etnies diferents, a fi de marcar el límit entre cada nació.
• Contractual: la desconnexió del territori i dels pobles que l'habitaven, i l'interès devora els conflictes polítics entre les potències dominants, va originar les fronteres contractuals, nascudes dels pactes entre els colonitzadors. També es consideren contractuals les nascudes a partir d'acords entre dos estats, moltes vegades després d'un enfrontament bèl·lic.

Tipus especial: aplicat a territoris oberts i poc poblats: la frontera de traçat geomètric, que segueix les línies d'un paral·lel o meridià (Canadà-EUA).

Sovint, els límits d'un estat inclouen els tres tipus de fronteres, ja que les fronteres marquen els límits territorials fins on ha arribat el poder d'un estat en un moment històric determinat.

Aigües territorials, fronteres aèries i zones marítimes

Aigües territorials (definició): espai marítim que un estat considera com a propi. Segons la Convenció sobre el Dret del Mar (1982), els estats poden considerar com a aigües territorials pròpies un espai de 12 milles marines a partir de la seva costa. Els estats gaudeixen de drets sobirans per explotar els recursos naturals i desenvolupar activitats econòmiques en l'anomenada zona econòmica exclusiva de 200 milles marines, i també per explotar i explorar la seva plataforma continental (a les terres situades a menys de 200 m de profunditat).

Fronteres aèries (definició): inclouen la sobirania de l'estat sobre la part de l'atmosfera que hi ha sobre el seu territori continental i les seves aigües territorials, cosa que fa que els avions no puguin volar per un espai lliure. Han de seguir un itinerari precís, fora del qual poden ser interceptats per les forces aèries de l'estat que sobrevolen.

Indicadors del grau de benestar

Els indicadors del grau de benestar ens ajuden a mesurar el grau de benestar d'una societat (PIB per habitant, esperança de vida, taxes d'alfabetisme, mortalitat infantil, fecunditat, disponibilitat diària de calories, nombre de TV per cada 1000 habitants). Per tal d'aconseguir resultats més precisos, cada cop s'utilitzen més repertoris d'indicadors. En qualsevol indicador cal saber exactament què es mesura i com es fa. Es tendeix a elaborar índexs de benestar que englobin diferents dades.

Índex de Desenvolupament Humà (IDH): calculat des de 1990, es fa calculant el nivell de salut amb l'esperança de vida en néixer, el nivell cultural amb la taxa d'alfabetisme dels adults i el nombre mitjà d'anys d'estudis, i el nivell de renda amb el PIB ajustat a paritat de poder adquisitiu.

El PIB per paritat de poder adquisitiu: sempre valora el mateix preu del mateix producte i permet una comparació molt més rigorosa dels PIB dels diferents països.

Efectes de les fronteres i regions frontereres

Les línies de frontera han comportat la creació de regions frontereres, que solen estar en una posició perifèrica respecte del centre de l'estat; alhora poden mantenir lligams importants amb les regions frontereres dels estats veïns. Els efectes d'una frontera en el territori immediat són variables segons el lloc i el moment, i per això és difícil establir-ne una llei general.

Des del punt de vista econòmic i demogràfic, la frontera pot ser una zona de ruptura si trenca la unitat econòmica d'una regió, i hi crea un buit de població i activitats econòmiques. En canvi, la densitat de població i les activitats econòmiques poden augmentar si la frontera esdevé una zona d'intercanvi econòmic important, per exemple per la creació d'una regió econòmica transfronterera, cosa que origina molts desplaçaments diaris de persones que treballen a banda i banda de la frontera.

El territori i la divisió territorial

El territori és el resultat de l'actuació d'una societat determinada en un espai concret: de l'apropiació i transformació d'aquest espai per part de la societat en sorgeix un tipus de territori determinat. Un territori implica l'existència d'una àrea amb uns límits estables i unes entitats o organitzacions per adaptar-lo a les necessitats d'una societat o grup social.

L'administració de l'estat fa una divisió territorial del territori estatal, i hi crea subespais amb l'objectiu que les directrius sorgides del govern arribin a la població el més ràpidament possible, sense interferències, i que les polítiques de sanitat, defensa, etc. tinguin una realització efectiva. Aquestes unitats territorials reben diferents noms segons el país. Solen estar jerarquitzades en diferents nivells territorials, des del local fins a l'estatal.

Indicadors socioeconòmics

Indicadors socioeconòmics (definició): conjunt de dades mitjançant les quals podem tenir una visió ràpida de quina és la situació social i econòmica dels habitants d'una àrea determinada. Aquests indicadors han de ser:

• Vàlids: reflecteixen exactament allò que es vol reflectir. Per exemple, un indicador de pobresa segons els ingressos econòmics utilitzarà un llindar per sota del qual hi ha pobresa real.
• Fiables: si mesuren un mateix concepte, sempre de la mateixa manera. No es pot mesurar la subalimentació calculant primer les calories i després les proteïnes ingerides.
• Disponibles: cal recercar dades de fàcil accés i quantificables.
• Plausibles: han de tenir sentit. No es pot calcular el nombre de xiclets ingerits per un infant com a mesura de l'alimentació infantil.