Conceptes Fonamentals de Filosofia: Ciutadania, Llibertat i Coneixement

Ciutadania Moderna

Ciutadania i Estat

El concepte actual de ciutadà prové dels segles XVII i XVIII, de les revolucions francesa, anglesa i americana, i del naixement del capitalisme. Durant l’edat mitjana es van crear els ‘drets naturals’. Per protegir-los es va anar instaurant un nou tipus de comunitat política: l’estat nacional modern com a institució que s’obliga a defensar la vida, la integritat i la propietat dels seus membres. El terme estat va ser emprat per primera vegada per Maquiavel referint-se a l’organització estable amb la burocràcia i el seu governant. Jean Bodin, amb el seu concepte de sobirania, va dotar l’estat absolutista dels segles XVI i XVII d’autonomia, neutralitat en l’ordre religiós i poder absolut. Els membres de ple dret d’un estat són els ciutadans. A l’Estat, els ciutadans són qui ostenten la nacionalitat d’aquest país. Segons els costums de cada país, es dona prioritat a una de les característiques següents per reconèixer la nacionalitat a cada nounat:

• ‘Dret de sòl’: S’ha de reconèixer com a ciutadà qui neix en el territori nacional.
• ‘Dret de sang’: Dona prioritat a la nacionalitat dels pares.

En un estat de dret com el modern, la voluntat del subjecte és indispensable per conservar o canviar la nacionalitat, i la dels altres ciutadans d’aquell estat per permetre o denegar aquests canvis.

Ciutadania i Inclusió en l’Estat

Jürgen Habermas planteja que existeixen diverses maneres d’entendre la relació entre ciutadans i l’Estat:

• Una concepció liberal que manté una separació entre les llibertats civils i els drets polítics. Les primeres han de ser garantides a tots els habitants. Els segons només han de ser exercits pels ciutadans que formen part del grup etnocultural que serveix de base a l’estat del qual es tracta. Aquesta visió té l’inconvenient que es pot fixar arbitràriament la separació entre diversos col·lectius socials, excloent-ne alguns del ple exercici de la ciutadania.

• La segona concepció és republicana i defensada pel propi Habermas. Diu que no hi hauria lloc per excloure dels drets polítics a cap col·lectiu social, ja que es considera la societat política com una associació de membres lliures i iguals d’una comunitat de dret. Aquesta es considera producte d’un contracte social en què els participants han consentit viure sota lleis reguladores de les llibertats públiques. Segons aquest punt de vista, la ciutadania va lligada als procediments democràtics des de l’arrel i per això el respecte a aquests és la millor garantia d’integració social. Segons Habermas, té pretensions universalistes, ja que tothom té dret a drets civils i a la participació política.

• La concepció comunitarista reclama més atenció als vincles ètnics i culturals. Per als teòrics d’aquesta concepció, el liberalisme i el republicanisme mantenen un concepte massa atomitzat de l’individu i les relacions humanes. Pensen que tots els éssers humans tenen una formació racionalista que els duu a contractar uns amb altres amb el compliment d’unes regles de convivència com a mitjà de supervivència. Enfront d’aquesta visió de l’ésser humà, el comunitarisme manté que existeixen uns vincles formats per la cultura i la procedència ètnica dins de cada poble, i que aquests són la base de la solidaritat necessària perquè pugui existir l’Estat. Habermas critica aquest punt de vista dient que el republicanisme manté una comprensió intersubjectiva de les persones. Això vol dir que som éssers comunicatius i oberts a la deliberació pública que som capaços de crear vincles de solidaritat i ciutadania mitjançant els procediments democràtics.

Ciutadania Social

Thomas H. Marshall defineix la ciutadania com el conjunt de drets i deures que vinculen l’individu a la plena pertinença a una societat. La ciutadania social inclou els drets socials (treball, educació, habitatge, salut i prestacions socials en casos de vulnerabilitat especial). La protecció d’aquests vindria garantida per l’estat nacional o estat social de dret. Ha estat anomenat estat del benestar la figura que millor ha encarnat l’estat social i millor ha contribuït a reconèixer la ciutadania dels seus membres. L’estat del benestar ha suposat un gran avanç, encara que té els seus problemes, que estan afectant la possibilitat d’un estat social que satisfaci les exigències de la ciutadania social. Satisfer aquestes exigències és indispensable perquè les persones se sàpiguen i se sentin membres d’una comunitat política. Perquè només pot sentir-se part d’una societat qui sap que aquesta es preocupa per la seva supervivència digna. Això pot aconseguir-ho un estat de justícia i no un del benestar. Segueix sent possible protegir els drets socials en un estat de justícia.

Crisi de l’Estat del Benestar

1. Està sent desmantellat per les polítiques neoliberals.
2. No era universal. Estava restringit al món occidental desenvolupat.
3. Fomenta el consumisme, la insolidaritat i l’egoïsme.

Llibertat i Determinisme

Llibertat Externa i Llibertat Interna

• Llibertat externa: Consisteix en el fet que ningú ens impedeix traslladar-nos i actuar de la manera que ens sembli oportuna, dins del que és permès per lleis i costums del lloc determinat. Aquesta es perd quan et tanquen a la presó o quan triomfa una dictadura.
• Llibertat interna: Consisteix a poder decidir per un mateix sobre les coses que ens afecten: llibertat de voluntat (voler una cosa o una altra). Per privar una persona d'aquesta voluntat cal anul·lar la seva voluntat.

Determinisme i Llibertat Interna

La llibertat interna és la facultat de la voluntat per actuar en un sentit o un altre sense ser determinada per res. Si l'acte té unes causes, ja no seria lliure. Ja seria un acte determinat.

Condicionament i Determinació

• Determinisme: No hi ha possibilitat de triar lliurement. Com és possible la llibertat si tot té uns principis i causes?
• Condicionament: Es pot anar en contra d'allò que ens condiciona: cultura, educació, ideologia... Estar condicionat significa que no es té una llibertat absoluta. Estar determinat és el contrari, no és possible comportar-se amb llibertat.

Determinisme Cosmològic: El Destí

Segons Heràclit, tot s'explica per alguna raó (hi ha d'haver una raó principal que és la llei que regeix l'univers). Segons el destí, tot succeeix fatalment. Amb aquestes idees, dos mons: llibertat interior (és a les nostres mans) i el món exterior (no depèn de nosaltres).

Determinisme Teològic: La Predestinació

Problema: Si Déu ho sap tot, deu ser perquè ell mateix ha determinat totes les coses humanes. Però, per què parlar de persones responsables dels seus pecats, penediment, perdó i salvació? Els reformadors protestants diuen que l'ésser humà està predestinat. Els teòlegs diuen que els éssers humans i Déu són conjuntament els autors dels actes humans.

Determinisme Científic

Consisteix a intentar donar raó de la conducta humana des de les explicacions que ens pot proporcionar una determinada ciència. Reduir les dimensions humanes a una sola s'anomena reduccionisme. Exemples:

• Monisme fisicalista: Redueix l'univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics.
• Determinisme fisiològic: Els actes anomenats lliures són en realitat reflexos condicionats molt elaborats (Ivan Pavlov).
• Determinisme psicoanalític: El fet humà d'obrar és mogut per l'inconscient (Sigmund Freud).
• Determinisme econòmic: La infraestructura determina el funcionament de la societat i la superestructura és el conjunt de valors, creences, institucions i formes d'organització que existeixen a la societat.
• Determinisme genètic: Els corrents sociobiològics que veuen en la dotació genètica de cadascú les causes de les nostres actuacions.
• Determinisme psicològic: Per a Gottfried Wilhelm Leibniz, la nostra conducta està regida pel mòbil que exerceix més atracció sobre la nostra voluntat (comportament racional i arbitrari). Som amos i responsables dels nostres actes.

Crítica al Determinisme

Les posicions reduccionistes no poden justificar aquests fets:

• La convicció amb què actuem de ser lliures.
• El fet que ens fem responsables.
• La lloança i la reprovació de certes conductes.
• La creativitat estètica i científica.
• L'existència del món moral, jurídic, polític i religiós.

Enfront d'això, Kant proposa distingir dos modes d'utilitzar la idea de causa en la investigació científica:

• L'ús regulatiu: Investigar tots els fenòmens com si tinguessin causa i buscar-les.
• L'ús constitutiu: Consisteix a creure que l'estructura de la realitat és causal, confonent el mètode d'investigació amb la realitat.

Una Llibertat Humana

La nostra llibertat està condicionada per molts factors, però les persones també podem donar-nos els nostres objectius i les nostres lleis. La llibertat realment humana s'aconsegueix per mitjà de projectes d'humanització tant personals com compartits.

El Llenguatge

El Llenguatge Simbòlic: Obertura a un Món Compartit

El llenguatge humà és un sistema de comunicació interpersonal que exerceix tres funcions, segons la clàssica teoria de Karl Bühler; gràcies a aquestes funcions és possible la comunicació humana i la creació d’un món compartit:

• Representativa: Els signes lingüístics són símbols que serveixen per representar estats de coses.
• Expressiva: Els signes lingüístics són símptomes que manifesten els estats interiors del parlant.
• Apel·lativa: Els signes lingüístics són senyals dirigits a l’interlocutor el qual espera una reacció.

Coneixement i Llenguatge

El llenguatge té una relació molt estreta amb l’activitat de conèixer. Pensem que adquirim coneixements per via lingüística, que els conservem gràcies al llenguatge i els compartim amb altres persones, ja que podem comunicar-los. La constitució lingüística del coneixement és molt important, ja que es troba en una relació prioritària amb l’activitat de conèixer.

La Constitució Lingüística del Coneixement

No és possible conèixer al marge o independentment del llenguatge; no és possible realitzar l’aprehensió d’un objecte per part d’un subjecte si no disposa d’algun codi lingüístic. El llenguatge ens proporciona la possibilitat d’organitzar la successió inconnexa de percepcions i és el que ens permet conèixer el món extern i el nostre món intern. Podem dir que el llenguatge és el mitjà en què té lloc l’activitat de conèixer; no hi ha coneixement més enllà o fora del llenguatge. El nostre coneixement de la realitat no és independent del llenguatge, està condicionat i limitat. El coneixement no seria possible sense el llenguatge: és la condició de possibilitat.

Dimensions del Llenguatge Humà

La principal forma de comunicació humana és la paraula i les paraules sempre formen part d’un codi que permet formar infinitat de missatges. Podem distingir tres dimensions bàsiques:

• La dimensió sintàctica: Es refereix a les relacions dels signes entre si. Les regles de sintaxi ens indiquen la manera com s’han de col·locar les paraules perquè la frase pugui transmetre un missatge.
• La dimensió semàntica: Es refereix a les relacions dels signes amb els significats corresponents. En el diccionari de cada idioma trobem els significats de cada paraula amb els usos habituals de la comunitat lingüística, funcionen com a regles que permeten formar frases amb sentit i tenir èxit en la comunicació.
• La dimensió pragmàtica: Es refereix a la relació que s’estableix entre els signes i els usuaris dels signes. En el llenguatge, els usuaris són els parlants, els signes són les paraules, i la dimensió pragmàtica està constituïda per la intenció dels parlants i el context en què té lloc la comunicació. Els aspectes pragmàtics són indispensables per comprendre el significat. Amb les regles sintàctiques, semàntiques i pragmàtiques arribem a entendre’ns quan parlem i estem expressant el que volem dir, raonem correctament, per això hem de tenir en compte les regles de la lògica.

El Saber Científic

Evolució del Terme Ciència

La ciència (en el món grec, episteme: coneixement del qual només dicta l'experiència) està molt lligada a la filosofia. Les dues són tipus de coneixements amb pretensions d'universalitat, necessitat i eternitat. Però en el Renaixement (revolució científica) queden diferenciades. Els dos elements que van diferenciar el saber científic del filosòfic van ser l'experiència i les matemàtiques de l'estudi de la realitat. El saber científic vol saber com es comporten les coses, per tant, cal construir l'experiència i controlar-la.

És Ciència la Filosofia?

La ciència no és filosofia, ja que qualsevol enunciat científic ha de poder verificar-se o falsar-se experimentalment, cosa que no passa amb els enunciats filosòfics, és a dir, la diferència és que la filosofia reflexiona sobre la ciència.

Els Tipus de Ciències

Al llarg de la història s'han ofert diverses classificacions de les ciències, per la gran pluralitat de criteris. Una ciència passa a ser considerada com a tal quan es delimita el seu objecte d'estudi i quan proposa el seu propi mètode (física, química, biologia, economia, etc.).

Els Mètodes del Saber Científic

a) Mètode de les ciències formals: No es refereixen a l'experiència sinó al raonament. Els dos tipus de demostració en la ciència són: la deducció i la inducció.

• Deducció: Procés de raonament que permet derivar d'una o més proposicions donades (premisses) la seva lògica, que s'anomena conclusió (a les ciències formals). L'ideal de les ciències formals té aquests elements: axiomes (principis fonamentals indemostrables), les regles que permeten extreure els enunciats vàlids i els teoremes (enunciats extrets a partir dels axiomes o teoremes ja demostrats).

b) Mètode de les ciències naturals: S'han servit del mètode inductiu. Aquest mètode complet rep el nom de mètode hipoteticodeductiu.

• Inducció: Conclusió extreta a partir d'uns casos extrets de l'experiència. Dos tipus: inducció completa (coneixements de tots i cadascun dels casos que tenen lloc en un àmbit), inducció incompleta (comprovacions individuals, no necessàriament certa).

c) Mètode hipoteticodeductiu: Tres nivells:

• Enunciats protocol·laris: De l'experiència (veure com un bolígraf cau al terra, per exemple).
• Lleis: S'ha de verificar la hipòtesi.
• Teories: Enunciats d'on es dedueixen les lleis.

Les teories segueixen aquests passos: experimentació, explicació de la hipòtesi, fórmula matemàtica i verificació/falsació.

d) Mètode de les ciències socials: És la realitat social, on intervé l'ésser humà, i pot ser empiricoanalítica (persegueix la unitat de la ciència) i hermenèutica (metodologia pròpia). Consisteix a explicar i comprendre un fenomen i captar-ne el sentit. Ex: tests, entrevistes, qüestionaris...

Cos i Ànima

Cervell i Ment

El cervell és indispensable per explicar el funcionament del psiquisme humà. La qüestió està en si l’activitat del cervell origina el nostre psiquisme o si tan sols és un instrument d'una entitat superior anomenada ‘la ment’.

• Els avenços de la intel·ligència artificial comparen el cervell humà amb un ordinador potentíssim que algun dia serem capaços de construir.
• L'enginyeria genètica ens permet modificar informació de les cèl·lules abans de néixer, per tant, ens preguntem si la nostra ‘ment’ és tan sols una manifestació del cervell que ja estava recollida en la informació dels nostres gens.
• Les diferents creences ens fan preguntar-nos si és possible o no l’existència d’una ànima independent del cos, capaç de sobreviure a la mort.

Teories sobre el Cervell i la Ment

Dividim en 3 grups:

1. Les que expliquen el psiquisme humà com una conseqüència del cervell, són les anomenades monisme materialista, ja que només admeten una realitat.
2. Les que afirmen l’existència de l’ànima com una cosa a part de la matèria del cos, anomenades Dualisme.
3. Les que intenten anar més enllà de les materialistes i dualistes.

Teories Materialistes

Els processos mentals s'expliquen únicament per base material:

• Materialisme fisicalista: Afirma que les activitats mentals són processos fisicoquímics.
• Materialisme cibernètic: El cervell és un ordinador complicat.
• Materialisme emergentista: El que és mental no es redueix a allò que és físic, però sí que emergeix evolutivament del que és físic.

Teories Dualistes

L’ésser humà és un compost de dos elements: ‘ànima i cos’ o ‘ment i cervell’.

• Dualisme platònic: Per Plató, l’ànima és immortal i immaterial, ja que existia abans d’unir-se al cos, així que el veritable ésser humà és l’ànima. El cos és material i mortal, com una presó on l’ànima està tancada.
• Hilemorfisme: La matèria (hyle) no pot existir sense una forma (morphe), d’aquí ve el nom. Segons Aristòtil, l’ànima i el cos són dos principis inseparables d’una única realitat que és l’ésser humà. L’ànima proporciona les característiques com: vida, parla, pensament… Els éssers humans posseïm l'intel·lecte agent, que és immortal.
• Dualisme cartesià: Segons Descartes, l’ésser humà està compost per dues substàncies totalment diferents, cos (substància extensa) i ànima (substància pensant), i creia que es comunicaven a través de la glàndula pineal.
• Dualisme interaccionista: Elaborada per John Eccles.
  • Ment i cervell són realitats diferents.
  • Hi ha fets que necessiten una ment autoconscient, com per exemple la memòria i la connexió amb el llenguatge o la voluntarietat de les accions.
  • Afirma una interacció entre el que és físic i el que és mental mitjançant una teoria bioquímica que ocorre a l’estructura cerebral; l’ànima no és material i dona un caràcter únic.

Més enllà del Monisme i el Dualisme

• Interaccionisme emergentista: Karl Popper diu que la ment és un producte evolutiu procedent del cervell, però sosté que tot allò que és real no té per què ser material. Segons ell, existeixen 3 mons que interactuen entre si:
  • Món 1: Format per cossos físics observables.
  • Món 2: Format per estats mentals, psicològics.
  • Món 3: Conjunt de productes de la ment humana com històries, ciències, llenguatge, obres d’art…
• Estructurisme: La ment no emergeix del cervell sinó que la ment s’estructura des del cervell com una realitat nova que no existia abans. Hi ha part del cervell que controlen uns actes com la vista, oïda, gust… Altres accions depenen d’un conjunt de regions del cervell, com el pensament, la consciència, la llibertat de creació… Segons Laín Entralgo: “El meu cos: jo” i no “el meu cos i jo”.

L'Àmbit de l'Ètica

Moral i Ètica

Des del punt de vista etimològic, ètica prové del grec êthos, que significa manera de ser o caràcter, i moral prové del llatí mos, que significa costum, manera de viure, caràcter. Aquests dos termes es refereixen a la manera de ser que adquireix un ésser humà amb el temps. En la vida quotidiana, els termes “moral” i “ètica” s’utilitzen generalment com a sinònims. En el llenguatge filosòfic, però, no tenen el mateix significat; es diferencien entre:

• La moral com una dimensió de la vida humana, relacionada amb la llibertat de triar i amb la capacitat de reconèixer que hi ha maneres de ser i de viure més pròpies d’éssers humans que altres. La moral se situa en el pla “d’allò viscut”. Viure moralment consisteix a ser persona en el sentit ple de la paraula. Autors com Ortega i Aranguren recorden el sentit esportiu del terme. El que és important no és tant ser moral o immoral, com tenir la moral alta o estar desmoralitzat.
• L’ètica és la reflexió filosòfica sobre el que és la moral. Se situa en el pla d’allò pensat. Cada escola filosòfica ha elaborat la seva teoria ètica corresponent per comprendre la dimensió moral de la vida humana. Quan l’ètica aclareix què és la moral, distingeix dos significats que ens ajuden a comprendre-la:
  • Moral com a estructura: Tots tenim una estructura moral, perquè a l’hora d’actuar hem de triar entre diferents possibilitats i justificar l’elecció en relació amb algun codi moral, a més de fer-nos responsables d’aquesta elecció.
  • Moral com a contingut: Les persones triem en relació amb un conjunt de normes, valors i principis que orienten la conducta i configuren una manera de viure. Com podem trobar diverses maneres de viure, podem parlar de diverses morals. Segons aquest significat, la moral sol dur “cognoms” com: occidental, cristiana, budista, etc. Els continguts morals varien d’una època a una altra i d’un grup cultural a un altre, però no tots els continguts són igualment vàlids: l’ètica ens ajuda a distingir-los.

Moral, Immoral i Amoral

En relació a aquesta distinció, convé aclarir dos conceptes:

• Moral com a oposat a “immoral”: Podem dir que una conducta és moral o immoral en relació amb un contingut determinat, és a dir, si s’ajusta o no al contingut que es considera moralment correcte. En aquest cas “moral” és sinònim de “bo” i “immoral” és sinònim de “dolent”.
• Moral com a oposat a “amoral”: Un ésser moral és aquell que té una estructura moral, és a dir, la necessitat de triar entre diferents possibilitats i justificar les seves eleccions, el que ha de triar entre comportar-se bé o malament, mentre que un ésser amoral és el que està mancat d’aquesta capacitat. Els éssers humans som éssers morals en aquest sentit, mentre que els animals i els robots són éssers amorals, actuen programats de manera que no se’ls pot demanar responsabilitat dels seus actes.

Moral, Dret i Religió

Moral, dret i religió intenten orientar les accions humanes i són sabers normatius, ja que estableixen normes. Són necessaris per a les persones i es complementen entre si. Les seves diferències són:

La moral i la religió també s’ocupen d’esbrinar què és el que fa felices les persones, cosa que no fa el dret. Però fins i tot en el que es refereix a les normes, no és igual la forma de tractar-les. En reflexionar sobre les normes podem distingir dos aspectes:

• El contingut, el que mana o prohibeix la norma.
• La forma en què ho fa, sota amenaça de càstig en el cas del dret, com a qüestió de consciència en el cas de la moral o com a prohibició divina en el cas de la religió.

Encara que alhora el contingut de determinades ordres i orientacions sigui jurídic, moral i religiós, això no significa que una de les tres formes d’orientar l’acció elimini les altres, perquè cadascuna té una manera d’ajudar les persones. La diferència entre aquests tres sabers pràctics descansa sobretot en quatre elements:

• Qui promulga l’ordre i exigeix que es compleixi: Religió (Déu a través de la revelació i el magisteri); dret (el poder legislatiu); moral (la mateixa persona).
• Qui són els destinataris: Religió (tothom); dret (els membres de la comunitat política); moral (un mateix).
• Davant de qui està obligat a respondre el que ho infringeix: Religió (davant de Déu); dret (davant dels tribunals); moral (davant de si mateix).
• De qui es pot esperar obediència: Religió (creients); dret (obligats pel pacte polític); moral (tothom).

Tasques de l'Ètica Filosòfica

Per complir la seva missió, l’ètica s’enfronta a tres tasques:

• Aclarir en què consisteix allò moral.
• Intentar fonamentar per què hi ha moral.
• Procurar aplicar tot el que s’hagi descobert per orientar l’acció en els diferents àmbits de la vida personal i social.

Hi ha Valors Morals Universals?

Els continguts morals, és a dir, els valors, les normes i els costums, canvien segons les èpoques, les cultures i els grups, de manera que sembla impossible trobar valors comuns. Però d’altra banda, utilitzem expressions morals com “això és injust”, que semblen implicar tota la humanitat. En certes qüestions morals hi ha raons que valen, no només “per a mi”, sinó per a qualsevol persona. Davant això ens preguntem si la moral és quelcom “subjectiu”, com es diu a vegades, o certs valors morals valen per a tots. Al llarg de la història s’han perfilat dues respostes, cadascuna de les quals es pronuncia per un dels membres de la disjuntiva. En aquest apartat veurem els sistemes de pensament que neguen la possibilitat de trobar una moral objectiva i universal.

Relativisme Moral

Consisteix a afirmar que els principis del que és just i del que és bo només podem trobar-los en l’interior de cada grup determinat i només valen per a aquest, però no per a tots els éssers humans. Atès que cada grup té costums i tradicions diferents, les seves opcions morals són incomparables amb les dels altres, de manera que el que és just i és injust, el que és bo i el que és dolent és sempre relatiu. Resulta impossible assolir uns principis amb validesa universal als diferents grups. El relativisme neix a Grècia amb els sofistes (Pitàgores), quan van comprovar en els discursos públics la diversitat de punts de vista i el fet que cadascun d’ells pogués defensar-se, amb arguments convincents, sense poder trobar un criteri per dirimir les disputes. El relativisme segueix present en les posicions següents:

• Relativisme cultural: Els criteris morals depenen exclusivament de les diferents cultures.
• Contextualisme: Només podem saber si una proposta és correcta o incorrecta si la considerem dins de cada context d’acció.
• Etnocentrisme: Només podem justificar una decisió davant d’aquells que comparteixen els nostres valors. Dona a entendre que els valors de la cultura occidental són els objectius i vertaders.

Escepticisme

Iniciat per Pirró i la seva escola. Afirma que com que no podem trobar cap criteri de preferència, cap opció és millor, i és impossible distingir realment entre el que és just i el que és injust. Encara que ens veiem obligats a prendre decisions, mai no els trobarem justificació racional.

Subjectivisme

Les qüestions morals, a diferència de les científiques, són subjectives, perquè en el cas dels judicis morals no s’hi pot recórrer a dades o experiments i, per tant, és impossible arribar a posar-se d’acord amb raons. Segons Max Weber, el subjectivisme moral s’ha estès al món modern en virtut d’un procés de racionalització que ha donat com a resultat la racionalitat instrumental, que ens capacita per adaptar els mitjans adequats als fins que ens proposem. La racionalitat avaluadora, encarregada de fixar els fins o valors últims, ha retrocedit fins al punt que en aquest àmbit no tenim raons per convèncer de les nostres posicions: acceptem una escala de valors per una espècie de fe, però no podem convèncer racionalment els altres que la comparteixin. La resposta més natural a quin sentit té aleshores que entaulem argumentacions morals, la dona l’emotivisme.

Emotivisme

Segons els emotivistes, les afirmacions morals només pretenen expressar emocions i sentiments, no augmentar el nostre coneixement. Perquè d’elles no pot dir-se que siguin vertaderes o falses. Els enunciats morals només expressen el que sent qui parla. Neix amb l’obra de David Hume, que afirma que la maldat o bondat d’un acte es percep pel sentiment que experimentem davant seu, no perquè la raó ens ho mostri. Segons autors com Alfred Julius Ayer i Charles Leslie Stevenson, els predicats morals no afegeixen res comprovable, sinó que expressen aprovació o desaprovació. Per això tenen doble funció: expressar sentiments o emocions subjectives i influir en els interlocutors per provocar-los l’actitud del parlant.

Punts Dèbils d'Aquestes Posicions

Les posicions comentades estan molt esteses i presenten com a mínim dos punts dèbils:

• Són incapaces de retre compte del significat d’alguns termes morals.
• Són incapaces d’explicar el fet que argumentem sobre qüestions morals.

Cal distingir entre: influir psicològicament en els altres una actitud (propaganda) i intercanviar raons perquè cadascú pugui prendre una decisió ponderada, de manera autònoma.

En Què Consisteix el Coneixement

Què és Conèixer

És una activitat que té com a objectiu l'aprehensió d'un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres. Cal diferenciar el subjecte (protagonista de l'acció de conèixer) i l'objecte (allò sobre el qual recau aquesta acció). Conèixer està relacionat amb la cerca de la veritat, i el coneixement es refereix a la veritat trobada.

Graus del Coneixement

• Opinió: És un estat del coneixement en què el subjecte considera quelcom com a cert, però no en té seguretat (des del punt de vista objectiu, no troba cap justificació que pugui comunicar als altres de manera que hagin d'acceptar-la. Des del punt de vista subjectiu, no gosa afirmar que n'està convençut, per això s'acostuma a expressar dient “opino que” i “no estic convençut que”).
• Creença: Quan algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots, aleshores creu que això és cert, això és la creença.
• Saber: S'està subjectivament convençut i a més, té raons per convèncer objectivament els altres.

Els Interessos del Coneixement

Tot el coneixement està guiat pels interessos. Segons Kant, es mou per dos interessos:

• Interès teòric: Per aconseguir la perfecció lògica del coneixement. D'aquí sorgeix el coneixement sobre la naturalesa.
• Interès pràctic: Per descobrir què hem de fer i què podem esperar si obrem bé. Aquest interès dona lloc a l'ètica i la religió.

Segons Apel i Habermas, hi distingeixen:

• Interès tècnic: Per dominar i explotar la naturalesa, que serveix de guia a les ciències empiricoanalítiques, com la física i la biologia.
• Interès pràctic: Orientat a la comunicació i a l'entesa entre els éssers capaços de comunicar-se, s'hi guien les ciències historicohermenèutiques, com la història.
• Interès emancipador: Per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió, que condueix a les ciències socials crítiques, com la psicologia cognitiva o la crítica de les ideologies.

Possibilitats del Coneixement

El problema més radical que presenta el coneixement és la possibilitat. 6 tipus de respostes:

• El dogmatisme: Manifesta l'actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer, ja que pressuposen la capacitat de les nostres facultats cognoscitives.
• L'escepticisme: Considera impossible obtenir coneixements fiables, perquè pensa que mai no hi ha una justificació suficient per acceptar quelcom com a cert.
• El subjectivisme i el relativisme: Neguen la capacitat d'assolir veritats universalment vàlides. Per al subjectivisme, esbrinar què és cert depèn del subjecte. Per al relativisme, depèn de cada cultura, època o grup social.
• El pragmatisme: Identifica el que és cert amb el que és útil.
• El criticisme: Diu que és possible coneixements certs, però sempre que es realitzi com a mínim una de les dues tasques següents: que s'intenti aclarir fins a on poden arribar les nostres facultats de conèixer, o que s'intenti contrastar críticament els nostres coneixements amb la realitat. El primer tipus és el criticisme kantià i suggereix una crítica de la raó per esbrinar fins a on pot conèixer. El segon és propi del racionalisme crític i sosté que tot saber ha de ser posat a prova (Karl Popper i Hans Albert).
• El perspectivisme: Proposat per José Ortega y Gasset, manté que sí es pot arribar al coneixement de la realitat, però conjugant diferents perspectives.

La Gènesi Social de l'Ésser Humà

La Gènesi Social de l'Ésser Humà

Sobre si som sociables per naturalesa, hi ha dues posicions:

• La que ho afirma: El principal defensor és Aristòtil. Som un animal polític que necessitem tant la societat com la cultura per realitzar-nos. Tenim una sèrie de mancances i necessitats que només podem satisfer dins la societat. Només així podem arribar a la perfecció i a la felicitat. Només l'ésser humà pot viure en societat, ja que és l'únic amb capacitat de raonar i distingir el bé i el mal, i és l'únic amb naturalesa moral, la qual és la base de la societat.
• No és una exigència natural: No som sociables per naturalesa. La societat és una construcció artificial, fruit d'un acord per tal d'evitar lluites. Dos representants:
  • Thomas Hobbes: Parteix de la idea d'una consideració pessimista. L'home és un llop per a l'home. Ens movem per l'egoisme propi, i estem en lluita permanent amb els altres. L'únic impuls natural és la conservació i la satisfacció de les necessitats. Només algú fort i absolut, elegit per tots, farà possible una societat en pau.
  • Jean Jacques Rousseau: Parteix de la idea d'un home natural solitari, que és bo per naturalesa. La vida en societat és positiva sempre que sigui igualitària i poc nombrosa. Si sorgeix el concepte de propietat privada, l'ésser humà es torna egoista i malèvol. Es necessita una societat basada en l'acord de tothom i orientar-la al bé comú.

Aportacions de l'Antropologia Cultural

Estudia l'evolució de les societats. S'ha de tenir en compte la necessitat simbòlica de la cultura. El comportament social s'ha d'entendre com una resposta a situacions conflictives de caràcter cultural. Interpreta expressions culturals (mites, ritus) i intenta comprendre'n el significat. També intenta reproduir l'evolució d'aquest ésser cultural.

• Primeres societats: Van sorgir al 35000 a.C. i eren societats igualitàries basades en la caça i la recol·lecció. Economia d'intercanvi i reciprocitat. El cap és un home amb experiència. Viuen a coves i cabanyes.
• Societats agrícoles: Basada en l'agricultura i la ramaderia. Això ocasiona l'acumulació de béns i sorgeix el concepte de propietat privada. Economia d'acumulació i redistribució controlada. Un sol cap, persona amb poder suficient per satisfer al seu poble en moments d'escassetat. Sorgeixen els rangs. A vegades són caps guerrers.
• Els estats naixents: Pas a l'Estat. Condicions: centralització del poder, gran estratificació social, divisió de funcions clara, desigualtat en riqueses, desenvolupament urbanístic, notable creixement cultural. La producció augmenta, es millora la qualitat de vida, la vida social creix, s'elaboren lleis, apareixen el comerç, la ciència i l'escriptura. Sorgiren a l'Orient Mitjà gràcies a les condicions òptimes de la regió. Més tard a Egipte. L'antropologia cultural pretén fer-nos comprendre l'evolució social de l'espècie humana. Els individus ens socialitzem.

La Identitat Social

Naixem pertanyent a grups socials determinats i adquirim una identitat social alhora que una identitat personal. La personal ens permet mantenir-nos com a persones úniques i singulars. La social ens permet tenir uns valors compartits amb altra gent.

La Socialització i les Seves Formes

Quan naixem adquirim una identitat social i personal. La socialització és un procés pel qual un individu interioritza la cultura d'on viu i es forma com a persona. Es desenvolupa durant la vida de l'individu. Dues etapes:

• Socialització primària: Part més important. Introducció del subjecte dins la societat. Es desenvolupa a la infantesa, on rep influència de la família. També es troba influència de la TV i l'escola, on el nen s'apropia de tot el que l'envolta. Interioritza les normes socials i actituds per mitjà d'un procediment de generalització. S'adonen del que està bé i malament. Té una gran càrrega emocional influenciada per la família.
• Socialització secundària: S'interioritzen mons institucionals que contrasten amb el base adquirit a la infantesa. L'individu pot triar el sector social on vol introduir-se. Es crea més dependència, no hi ha tanta influència. A la secundària, els coneixements s'han de reforçar amb tècniques. En aquest procés de maduració pot aparèixer una crisi de creixement. L'individu veu que hi ha altres idees, i li crea confusió, però no sol crear gaires problemes.
• Resocialització: Interiorització de continguts culturals d'una societat diferent d'aquella en la qual el subjecte s'ha socialitzat, o bé de continguts nous per un canvi radical en la seva societat. Suposen dues coses: un procés de desmantellament de la perspectiva anterior de la realitat, i una nova identificació fortament afectiva. Es dona en situacions de crisis profundes provocades per el creixement personal, canvis socials ràpids... Un exemple són les persones que ingressen a una secta. Segons George Herbert Mead: que totes les persones estiguin constituïdes per processos socials no és incompatible amb el fet que totes les persones tenen una individualitat peculiar.

La Tradició

Tradició és el que portem de darrere, el que recollim ja elaborat pels nostres avantpassats. Es compon de coneixements, experiències, creences i normes, que comprenen i traspassen tots els afers humans. Són fruit d'un procés històric en el qual s'entrega a les generacions posteriors maneres de donar sentit a les coses, però també poder i possibilitats. Malgrat que és una forma d'autoritat, hem de reconèixer que constitueix un bagatge inestimable de saber i ens ofereix la primera ajuda per comprendre el món. Les tradicions només es mantenen si són acceptades i conreades, sinó desapareixen, per la qual cosa sempre som lliures d'acceptar-les o rebutjar-les.

Tres Models de Felicitat

Tres Models de Felicitat

Hi ha diferents respostes per a la següent pregunta: «Què podria fer per ser feliç?»:

• Ser feliç és autorealitzar-se (assolir les metes pròpies d’un ésser humà, eudemonisme).
• Ser feliç és ser autosuficient (valer-se per si mateix sense dependre de res ni ningú).
• Ser feliç és experimentar plaer i evitar el dolor (hedonisme).

Aristòtil, en favor de l'eudemonisme, pensa que ser feliç és ser ésser humà en el sentit més ple de la paraula. Epicur, hedonista, es pregunta què és el que mou els éssers humans a obrar. Segons ell, el plaer és el que els mou. Per als eudemonistes, l'autorealització no té per què proporcionar plaer.

Felicitat com a Autorealització: Eudemonisme

La Felicitat és el Fi Últim Natural

Aristòtil diu que si totes les activitats humanes es realitzen per un fi, aquests seran mitjans per arribar a un últim fi que donarà sentit als altres. Aquest últim fi és la felicitat. Aquesta serà:

• Un bé perfecte, que es busca per si mateix i no per un altre superior.
• Un bé suficient per si mateix, de manera que qui el posseeix ja no desitja res més.
• El bé que s’aconsegueix amb l’exercici de l’activitat més pròpia de l’ésser humà, segons la virtut més excel·lent.
• El bé que s’aconsegueix amb una activitat contínua.

Vida Teòrica i Saviesa Pràctica

Cada persona exerceix una funció en la societat, però la funció pròpia de tot ésser humà és la felicitat. Hem de destacar que les accions que tenen el fi en si mateixes són més perfectes que aquelles els fins dels quals són diferents, perquè en aquest cas els efectes són més importants que les accions. Si existeix una activitat pròpia de l’ésser humà, serà la del tipus d’accions que tenen el fi en si mateixes.

Aquests caràcters es troben en l’exercici de l’activitat teòrica i d’aquí Aristòtil conclourà que la felicitat consisteix en l’exercici d’aquesta activitat. Però, és necessari trobar una altra forma de vida que procuri la felicitat: l'intel·lecte pràctic. Vindria a ser dominar les passions per arribar a la felicitat. Ajudaran dos tipus de virtuts: dianoètiques (intel·ligència) i ètiques (caràcter). La dianoètica és la prudència. Ens ajuda a trobar el terme mitjà entre el defecte i l’excés, i orienta les altres virtuts. Un ésser humà, per ser feliç, viu segons les virtuts a una ciutat regida per les lleis bones. Per això, l’ètica exigeix la política.

La Felicitat com a Autosuficiència

Els cínics, estoics i epicuris van idear un ideal de savi: és savi el que sap fer feliç.

Els Cínics

Consideraven que la felicitat consistia en la llibertat radical de l’individu davant totes les normes i institucions socials. Diuen que l’home és bo per naturalesa i és savi aquell que viu segons ella. Per ser feliç cal autoabastir-se un mateix. El fundador d’aquest moviment va ser Antístenes. Encara que la personalitat més coneguda fos Diògenes.

Els Estoics

També creuen que és savi el que viu segons la natura, per esbrinar què significava van haver de descobrir l’ordre del cosmos, ja que d’aquesta manera sabrem com ens hi hem de comportar. Heràclit explica l’ordre del cosmos indicant que hi ha una raó comuna que governa les coses. El savi ideal serà el que s’adona que tot està en mans del destí i més val assegurar-se la pau interior fent-se insensible al sofriment i les opinions alienes. El savi és aquella persona que sap dominar les emocions i no fer-se il·lusions respecte al futur. La serenor és l’única font de felicitat per la qual el savi és autosuficient. L’estoic més destacat és Zenó.

La Felicitat com a Plaers: Hedonisme

Els hedonistes consideren que hi ha moral perquè els éssers humans cerquen el plaer i fugen del dolor. Amb una investigació empírica sobre quins són els mòbils de la conducta humana ho podem descobrir. Els hedonistes diuen que la intel·ligència ens serveix per calcular els mitjans més adequats per aconseguir el màxim plaer possible. Per tant, l'intel·lecte moral és un intel·lecte calculador.

L’Epicureisme

S’oposa a l’estoïcisme. Centren l’ideal de saviesa en un gaudi ben calculat. La saviesa, per tant, té dues arrels: plaer i intel·lecte calculador. Aquestes són la constant de l'hedonisme que, si en l’epicureisme és individualista, en la modernitat es convertirà en hedonisme social. El fundador d’aquesta escola és Epicur de Samos.

L’Utilitarisme

És un hedonisme social, ja que considera que els éssers humans tenim uns sentiments socials, la satisfacció dels quals és la font de plaer. Entre aquests hi ha la simpatia, que ens duu a estendre als altres el nostre desig d’obtenir la felicitat. La meta de la moral consisteix a arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre possible d’éssers vius. Aquest principi és alhora un criteri per prendre decisions racionals i ha donat lloc a l’economia del benestar i a un gran nombre de reformes socials.

Jeremy Bentham, conegut utilitarista, introdueix l’aritmètica dels plaers. Es basa en:

• El plaer és susceptible de mesura, perquè tots els plaers són iguals de qualitat.
• Els plaers de les diferents persones es poden comparar entre si per arribar a un màxim total de plaer.

Mill, un altre conegut utilitarista, va rebutjar això i va afirmar que els plaers no es diferencien per la quantitat, sinó per la qualitat. Per tant, existeixen els plaers superiors i inferiors. L’utilitarisme de Mill ha estat qualificat d'idealista. Assegura que en les condicions desgraciades del nostre món, la doctrina utilitarista pot exigir a un ésser humà sacrificar la seva felicitat per la felicitat comuna.

En els últims temps ha avançat una distinció important en l'utilitarisme:

• Utilitarisme de l’acte: Exigeix valorar la correcció de cada acció per les seves conseqüències.
• Utilitarisme de la regla: Exigeix tenir en compte si l’acció en què ens trobem se sotmet a alguna de les regles que ja considerem morals per la bondat de les conseqüències.