Conca d'erosió
Geología7,49 KB
que transporten són gruixuts - els cursos s’uneixen i bifurquen moltes vegades - Les acumulacions de grava que es van formant reben el nom de barres longitudinals. Són típics de les zones altes del tram mitjà. B. Meandres - els sediments són fins (aigües avall) - el riu circula per un sol canal descrivint corbes. La fondària màxima està a la part externa o convexa, hi ha més velocitat i més capacitat d’erosió. Quan els meandres freguen les parets de la vall, l’eixamplen. Els cursos anastomòtics i els meandres són mecanismes autoreguladors del riu, ja que així es pot adaptar a les condicions variables del medi (variacions de cabal i càrrega). L’encaixament del riu a la plana d’inundació mitjançant erosió vertical forma terrasses. Això és degut a canvis en el nivell de base o alteracions importants de cabal degudes al clima (períodes glaciars). c) El Transport pot realitzar-se de tres maneres depenent dels materials que transporten: •Càrrega de fons: (partícules més grosses) són transportades per arrossegament, rodament i saltació sobre la llera. •Càrrega en suspensió: (llims i argiles) que enterboleix l’aigua. •Càrrega en dissolució: les sals i els minerals solubles. La forma de transport produeix la separació per la mida dels materials i origina dos tipus de sediments: • Amb una elevada maduresa textural: és a dir, sediments amb un elevat grau d’arrodoniment i mida uniforme. • Maduresa mineralògica: Les partícules més toves o solubles tendiran a desaparèixer i quedaran fragments durs i insolubles com el quars. En el cas que hi hagi argiles, aquestes triguen a dipositar-se perquè entre elles s’estableixen càrregues de repulsió. Quan es barregen amb aigua salada els cations fan que les partícules s’uneixin i sedimentin. d) Evolució dels cursos fluvials La xarxa fluvial amb el temps s’adapta a la topografia del terreny i la seva estructura geològica. Diferents estadis de la xarxa fluvial: • Joventut: - Caràcter torrencial - Erosió vertical (aprofundiment de la vall i la formació de congostos). - Els desnivells al llarg del curs originen cascades i salts d’aigua. • Maduresa: - Erosió lateral (tendeix a eixamplar la vall) - Hi ha meandres i amples planes d’inundació. • Vellesa: - Proper al perfil d’equilibri. - El relleu està molt atenuat a causa de l’erosió i assoleix un equilibri gairebé estable. e) DesembocaduraDelta : dipòsit de fang que s’origina quan el riu desemboca en una massa d’aigua tranquil·la. La sedimentació és deguda a la ràpida reducció de la velocitat, aquesta sedimentació massiva fa que hi hagi dipòsits que obliguen a bifurcar-se. Els sediments són més fins com més ens apropem al mar. La formació de deltes i els seu grau de desenvolupament depèn de dos factors: •Oceanogràfics: Les marees i els forts corrents propers a la costa dificulten la formació dels deltes. •Tectònics: Només es desenvoluparan grans deltes si el fons de la conca es pot enfonsar sota el pes dels sediments (sense aquesta capacitat de subsidència, no pot créixer) La majoria de deltes estan construïts sobre grans fractures. Estuari: tipus de desembocadura en el qual s’impedeix l’acumulació de sediments a la boca del riu, aquests s’acumulen als laterals i al fons de la vall. LES GLACERES a) Erosió L’erosió sempre és més forta si els materials estan disgregats que sobre les roques dures. Els períodes freds precedents a les glaceres produeixen gelifracció i això facilita l’acció erosiva d’aquestes. Mecanismes que intervenen -Desgast que exerceixen els materials transportats pel gel contra la superfície (hi ha una fina capa d’aigua que prové del desglaç->terreny arrodonit) Es formen superfícies llises amb estries de direcció de desplaçament. -La glacera arrenca elements rocosos del substrat (no H20) Es generen superfícies rugoses. Formes d’erosió glacial més característiques • Circ: grans depressions excavades al peu dels cims més alts Forma: circular i de parets verticals. Sol estar separat de la vall (per on circula la llengua de gel) per una petita elevació. La uníó de 2 circs dóna crestes agudes. Si se n’uneixen varis al centre queda un pic: agulla glacial (horn). • Valls glacials: Tenen un perfil en forma de U, amb fons pla i parets verticals (fins el tros que havia estat ocupat pel gel), després les vessants se suavitzen, formant-se un angle anomenat espatllera glacial.