La Casa Milà o La Pedrera: fitxa tècnica, context històric, estil i descripció formal

Fitxa tècnica

Edifici: Casa Milà o La Pedrera

Autor: Antoni Gaudí (Reus, 1852 – Barcelona, 1926)

Cronologia: 1906-1912

Tipologia: edifici civil

Material: pedra, maó, ceràmica i ferro

Estil: modernista

Localització: Barcelona

Context històric

Cronologia: 1906-1912

Context: Políticament és el període de la Restauració monàrquica després de la Primera República [1873-74], i que s’allargarà fins el 1931 (incloent en aquestes dates la dictadura de Primo de Rivera, 1923-31).

Importància de la burgesia industrial catalana i de Catalunya com a motor econòmic d’Espanya. S’intenta frenar el centralisme dels governs de Madrid.

Barcelona viu un gran moment d’expansió: el 1888 s’hi fa la primera Exposició Universal d’Espanya i es renova la ciutat amb el pla Cerdà (la Casa Milà s’edifica a l’eixample).

Aparició de l’anarquisme: lluites obreres. És també el moment de la Setmana Tràgica (1909), moviment revolucionari desencadenat per la mobilització de reservistes per anar a Melilla. Els anarquistes van controlar la ciutat durant 4 dies i es va fer una vaga general. El moviment fou durament reprimit (Ferrer i Guàrdia).

Art: Marcat en aquest moment pel Modernisme plàstic, arquitectònic i literari. Catalunya viu a finals del XIX una gran renovació cultural, reflectida sobre tot en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura i que donarà força al moviment catalanista.

Estil

L’obra és d’estil modernista, que apareix al voltant del canvi de segle (1890-1910), quan la burgesia enriquida reclama unes formes més refinades davant de la producció industrial. El modernisme adoptà diferents denominacions segons els països: Art Nouveau a Bèlgica i França, Jugendstil a Alemanya, Sezession a Àustria, Liberty a Itàlia, Modern Style a Anglaterra i Modernisme a Catalunya.

Es caracteritza per la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures i utilització d’elements prefabricats), la recuperació del treball artesà, la influència de l’estil gòtic i la integració de totes les arts plàstiques. A Catalunya a més es caracteritza pel predomini de la corba sobre la recta, les formes asimètriques i dinàmiques, i la decoració en motius vegetals i naturals i les figures de dona.

Descripció formal

Els materials utilitzats en aquesta obra són la pedra i el maó combinats amb el ferro (bigues de sostres i terres). També la ceràmica com a decoració.

Tot el pes de l'edifici se sustenta en una estructura de pilars, columnes i bigues, que permet distribuir lliurement cada planta.

La façana, de línies ondulants, és una estructura autònoma connectada a l’edifici amb bigues i tirants de ferro (és el que anomenem façana escultòrica), i està construïda amb carreus de pedra natural del Garraf i Vilafranca tallada a peu d’obra. Arran de carrer hi ha uns pilars amb forma d’arbres inclinats. No és simètrica i no té cap línia recta, està dominada per corbes i paràboles. Les obertures de portes i finestres segueixen la mateixa tònica, junt amb les baranes dels balcons de ferro forjat imitant formes orgàniques (fetes al taller dels germans Badia). Les finestres són totes diferents, més petites a mesura que el pis és més elevat.

Coronant l’edifici hi ha un àtic enrajolat blanc i un bosc de xemeneies de formes helicoïdals i ovalades.

L’edifici respecta les normes urbanístiques de l’Eixample, però la irregularitat de l’edifici fa que destaqui sobre la resta. Vista des de l’exterior sembla una muntanya de pedra de formes capricioses.

L'edifici és format per dues cases adossades amb accés independent, que s'organitzen als voltant de dos patis que proporcionen aire i llum als diferents espais interiors. Té dues façanes (és un xamfrà).

Les plantes són irregulars, organitzades a partir dels patis, amb habitacions poligonals. El mobiliari es va haver de dissenyar expressament (lligam entre arquitectura i arts decoratives).

Consta de planta baixa, 5 pisos i un àtic o golfes: planta baixa i entresòl (amb locals comercials i oficines), pis principal (residència dels senyors Milà a Barcelona) i els altres quatre pisos amb habitatges de lloguer. Dalt de tot l’àtic (golfes amb terrat) fet d’arcs parabòlics o catenaris de maó (270) i recobert a l’exterior amb tessel·les de ceràmica blanca. És una única planta continuada, sense columnes ni parets, amb la funció de bugaderia, safareig i estenedor. També aïlla tèrmicament l’edifici. Al soterrani hi ha garatge i cotxera, actualment remodelat com a auditori. Sota el carrer un túnel amb les canalitzacions dels serveis volta l’edifici.

La porta principal és de ferro forjat, amb vidres irregulars i amb obertures més grans a la part superior (per aprofitar millor la llum i per què així suporta millor el pes).

L’escala principal, que donava accés al pis de la família Milà té forma serpentejant. Les columnes de pedra i els originals capitells recorden formes naturals, i els sostres, ondulats, recorden l’interior d’una cova. Parets i sostres estan pintats amb motius vegetals (florals).

Gaudí va innovar també en els accessos als habitatges, prescindint de les habituals escales (només conservà les de servei) i va disposar un sistema d’ascensors que porten directament a cadascun dels habitatges.

Entorn i integració urbanística

L’edifici està situat a l’Eixample de Barcelona, just a la confluència de dos carrers, cosa que permet aprofitar tota l’amplada del xamfrà i gaudir de les perspectives del Passeig de Gràcia. El lloc és estratègic i rellevant.

Gaudí ja havia treballat a l’Eixample (Casa Calvet i Casa Batlló). Altres arquitectes modernistes també havien fet treballs al passeig de Gràcia, Puig i Cadafalch havia construït la casa Amatller i Domènech i Montaner la casa Morera i Lleó.

Temàtica, significat i funció

És el millor exemple de l’arquitectura orgànica de Gaudí. Per evitar qualsevol noció d’uniformitat prescindí de la línia recta, cosa que li dóna aquest aspecte sinuós, ple de moviment, com si s’hagués modelat en argila. Ha donant lloc a moltes interpretacions: l’onatge del mar, les muntanyes, penya-segats, roques erosionades, dunes...

La Pedrera va ser l’última obra civil de Gaudí, i és on plasmà més clarament la influència del món natural. Plasma la mutabilitat i perfecció de la natura i la va combinar amb la tècnica més avançada i la llibertat estètica més atrevida.

La Casa Milà responia també a la profunda religiositat de Gaudí. El projecte inicial disposava col·locar un gran conjunt escultòric a la part superior dedicat a la Mare de Déu de Gràcia, de la qual l’edifici feia com una gran base de pedra. El fort anticlericalisme de l’època (Setmana Tràgica, 1909) va fer que els propietaris decidissin eliminar les referències religioses de l’edifici.

Cal destacar la importància dels detalls en la construcció de l’edifici: la pedra de la façana, ocultar dipòsits d’aigua i caixes d’escala...

L’edifici es va anomenar popularment la Pedrera, ja que les pedres que es feien servir per a la seva construcció es van tallar en un solar davant mateix de l’edifici.

Pel que fa a la funció, va ser un encàrrec de Roser Segimon de Milà, de Reus, per residència de la família a Barcelona. Aquesta és la seva funció original. La resta de l’edifici estava destinat a locals comercials i oficines i cases de lloguer. Actualment és seu d’activitats culturals i museu.

Models i influències

L’edifici és producte de la gran llibertat creativa del seu autor, molt influït per la natura. En aquest cas és evident la referència a Montserrat per a l’ondulació de la façana.

Un altre aspecte important és la funcionalitat (ascensors que duen directament a cadascun dels habitatges).

Es va avançar a la idea de planta lliure propugnada pel Moviment Modern. Pel tractament escultòric de la pedra ha estat considerat un antecedent de l’arquitectura expressionista alemanya d’Eric Mendelsohn i Bruno Taüt.