Quim Monzó: característiques dels personatges, llenguatge, temàtica i narració

Quim Monzó,

Bcn el 1952. Fou dissenyador gràfic, dibuixant de còmics, corresponsal de guerra, autor de cançons, guionista ràdio i  televisió, traductor, d’escriptor. La seua primera novel∙la, L’udol del griso al caire de les clavegueres (1976), com Self‐Service (1977), se situen al marge de la producció posterior de l’escriptor i ens remeten a les coordenades estètiques d’alguns dels autors de la generació dels setanta, marcada per un textualisme que funcionava com un ‐isme radical més en el Març de la politització extraparlamentària del període de la transició.

En aquestes obres ja s’apuntaven algunes de les notes que han esdevingut característiques del seu món: l’esperit crític, l’univers ciutadà, l’atracció per històries breus fragmentades de personatges anònims i la poetització de mites de la societat de consum. Però Monzó va abandonar aviat els plantejaments experimentalistes i va apostar per una narrativa més directa i acostada al lector. S’hi fa perceptible una evolució envers la màxima elisió d’elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa al model de llengua literària. Els seus contes es basen en una ideaúnica, de vegades una sorpresa final, que produeix una situació còmica,absurda, en els primers llibres, i més realista en els darrers.

Els motius de la narrativa de Monzó van des de la solitud existencial fins a la reflexió irònica sobre l’escriptura. En el segon llibre de contes, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauri (1980), predominen temes com el doble, la rebel∙lió dels objectes o el trencament de la barrera entre els espais de la ficció i la realitat—, però en L’illa de Maians (1985) preval la reflexió sobre el llenguatge i l’acte de l’escriptura. A partir del primer recull de la dècada següent, El perquè de tot plegat (1993), sense perdre cap d’aquestes perspectives, els seus contes tendeixen a agrupar‐ se al voltant de dos grans pols temàtics. L’alienació de la vida en parella: estan dedicats a tipificar tota mena d’actituds i discursos sobre les relacions amoroses, Els seus personatges, l’ambient en què viuen, les formes habituals de relació, etc., tenen una relació molt directa amb els estils de vida urbana de les acaballes dels setanta i el començament dels huitanta.

L’altre pol temàtic és la reescriptura en clau irònica o la deformació d’episodis literaris ben coneguts, des de la lectura grotesca del cavall de Troia fins al capgirament de la història de La metamorfosi kafkiana. L’últim llibre de contes publicat, Mil cretins (2007), constitueix una reflexió amarga sobre la vellesa, la decadència física i el pas del temps. Ell no escriu purament ficció, sinó metaficció. L’escriptor no es limita a contar unes històries, sinó que, les interroga i les analitza.

Va iniciar una via paral∙lela de reflexió literària, per mitjà dels recursos de la crònica i el reportatge i amb paròdia, la ironia,etc.. L’autor posa la penetració analítica i la força rgumentativa del seu discurs al servei d’una capacitat de reacció inexhaurible davant dels discursos oficials, les mitges veritats i els tòpics presumptament progressistes. L’espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els fonamentalismes més o menys propers i més o menys disfressats de progressismes,etc.,l i, en general, tota mena de discursos disfressats i de mitges veritats són alguns dels temes recurrents dels seus articles. Quim Monzó delimita i analitza les imatges que ens fem de la ciutat i del país, de les relacions de parella i de nosaltres mateixos. La temàtica central de la seua literatura són els tòpics i les mentides que envolten tots els aspectes de la vida quotidiana.