La narrativa catalana de la postguerra: escriptors i canvis

La narrativa en la postguerra. Amb la victòria de l'exèrcit feixista, molts escriptors, i entre ells els narradors, es van veure forçats a exiliar-se. Els qui restaren al país patiren l'anomenat exili interior, perquè la narrativa va ser el gènere que més va acusar la forta censura franquista. Així com els primers anys de postguerra, la poesia en la nostra llengua es pogué seguir conreant clandestinament; no va passar el mateix amb la narrativa, sobretot la novel·la. Des del Modernisme, la novel·la en la nostra llengua no comptava amb cap figura capdavantera ni impulsora. Així, hem d'esperar fins al 1946, any en què es van concedir els primers permisos per a publicar en català de manera restringida. En 1947, es convocaren per primera vegada els premis Joanot Martorell, de novel·la, i el Víctor Català, de narrativa curta, que es proposaren fomentar el conreu, recuperar el públic lector i crear-ne de nou. És realment en la dècada dels seixanta quan ja es creen empreses editores que aposten econòmicament per la publicació de novel·les en català i per la recuperació del contacte que s'havia perdut amb el públic. Aquests factors van contribuir perquè els nostres narradors fossin figures aïllades. Narradors que segueixen la tradició, anterior a la guerra, de la novel·la d'anàlisi psicològica. Entre aquests, hi ha escriptors que incorporaren a aquesta tècnica les experiències personals o col·lectives de la història recent i algunes innovacions narratives europees o americanes. Narradors que escriuen obres realistes, que pretenen donar testimoniatge de la realitat i denunciar les injustícies socials. Narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia i l'inesperat.

Enric Valor, escriptor i gramàtic, des de molt jove es comprometé amb el valencianisme i participà en tota mena de moviments polítics en defensa de la democràcia i de la llibertat. Va mantenir sempre el seu compromís polític, cultural i idiomàtic. A Valor l'interessa la rondalla com a manifestació cultural d'un país i va fer una tasca molt important com a gramàtic i com a defensor i impulsor de l'adopció de l'ortografia de les Normes de Castelló de 1932. Totes les novel·les d'Enric Valor es caracteritzen per arguments ben construïts, que sempre giren al voltant de dos mons contraposats, on les persones són víctimes de l'espai geogràfic: la muntanya i la costa de les comarques meridionals valencianes. El seu objectiu és deixar constància d'un món perdut de finals del segle XIX i les tres primeres dècades del segle XX. Les seves novel·les presenten un domini absolut del llenguatge, en tots els registres i en totes les variants dialectals. La producció novellística d'Enric Valor ha estat poc coneguda i injustament poc valorada, probablement perquè segueix els models narratius psicològics i realistes d'abans de la guerra, i els intel·lectuals valencians dels anys setanta i vuitanta del segle passat cregueren erròniament que Valor no s'interessava gens per les innovacions tècniques narratives. En efecte, la narrativa d'Enric Valor és principalment realista i psicològica, però l'escriptor sí que es deixà influir per algunes de les innovacions de l'època, com ara l'ús del discurs indirecte lliure i la focalització múltiple.

Narrativa als anys setanta. Els anys setanta marquen l’inici d’uns canvis sociopolítics que condicionaran, d’ara endavant, la cultura de futures generacions. Amb la mort del General Franco el 20 de novembre de 1975, s’acceleren de forma prodigiosa els canvis a tots els nivells, i literàriament es passa d’una producció quasi nul·la en català a l’inici d’una normalització del mercat literari en llengua pròpia. La dècada dels 70 es caracteritza per l’existència d’un grup nombrós de nous narradors catalans, mallorquins i valencians, com: Montserrat Roig, Terenci Moix, Isa Tròlec, Joan F. Mira, Quim Monzó, Ferran Cremades, Maria Antònia Oliver o Carme Riera. Tots aquests narradors i d’altres intenten mostrar a les seves novel·les tots els canvis que s’estan produint en la societat i seran tractats des de diferents prismes. Temàtiques com la postguerra, l’educació rebuda pels propis autors en aquells anys, la rebel·lia contra uns costums imposats i antics, la fascinació pel món universitari, el descobriment dels països europeus, la repercussió del maig del 68 (protestes socials a França), el feminisme, la sexualitat, l’erotisme, les llibertats… marquen el desenvolupament de les novel·les que neixen als anys 70.

Quim Monzó neix a Barcelona el 24 de març de 1952. Després d'estudiar a l'escola Massana, treballa com a grafista. Als anys setanta viatja a Cambodja i Vietnam, aleshores en conflicte bèl·lic, on exerceix com a corresponsal de premsa. L'any 1976 apareix la novel·la L'udol del gris al caire de les clavegueres, obra per la qual obté el Premi Prudenci Bertrana. Quim Monzó destaca, ben aviat, en el terreny del conte i la narrativa breu i, d'aquesta manera, de seguida obté un gran reconeixement de crítica i públic. Com a novel·lista, després de la seva primera publicació, la seva trajectòria segueix l'any 1983 amb Benzina i, posteriorment, amb La magnitud de la tragèdia (1989), novel·la amb la qual guanya el Premi de Novel·la El Temps. Amb tot, el gènere que Quim Monzó ha desenvolupat de manera més extensa, juntament amb la narrativa breu, és el de l'article periodístic.

Mercè Rodoreda és probablement la novel·lista més important de la nostra literatura contemporània. Va començar la seva activitat literària molt jove, escrivint contes per a revistes i diaris de l'època. Com a narrativa psicològica, les seves obres se centren en la història i l'anàlisi dels personatges, sobretot femenins en les primeres etapes de la seva producció, els quals, lluitant contra els seus enemics, descobreixen el significat de la vida i la seva identitat. Per tant, en aquest periple vital, molts dels personatges rodoredians canvien, es transformen en una altra persona. Tota la seva producció és una reflexió sobre el pas del temps.