Bruixa de dol: Feminisme i Poesia de Marçal

Bruixa de dol: Identitat i Solidaritat Femenines

La lluita feminista a través de cançons i sonets

Bruixa de dol és el segon poemari de Maria Mercè Marçal. En aquest recull, es consolida com la gran poeta que va ser i es compromet amb la seva condició de dona feminista, convertint-se en una important representant d'aquest moviment.

L'obra està estructurada en dues parts.

Durant la primera part, l'autora toca diferents temes. Aquests segueixen una cronologia que comença amb records d'infantesa i de la primera fase amorosa, continua amb el període de la desfeta de la relació, amb vacil·lacions, i passa per diferents festivitats (Sant Joan, el Carnestoltes).

El conjunt segueix una dinàmica progressiva cap al compromís del que significa ser dona, del jo i de la solitud al nosaltres feminista i solidari. Aquest camí té continuïtat i encara és més evident en la segona part del llibre, on remarca el seu jo col·lectiu, el jo de dona, el jo femení. Els poemes d'aquesta segona part expressen la seva vivència de dona i de feminista.

Estructura de la segona part de Bruixa de dol

Segons Maria Mercè Marçal, la segona part hagués pogut ser un altre llibre, però no tenia prou volum, ja que consta de:

• Un poema.
• Un sonet, que dóna títol al conjunt: "Avui les fades i les bruixes s'estimen".
• Vuit composicions variades sota el subtítol "Els núvols duien confetti a les butxaques".
• Sis sonets del subapartat "Sense llops ni destrals".
• Un poema final, que és una espècie d'himne feminista dedicat a la festa de les dones del "Vuit de març".

La forma poètica en Bruixa de dol

Quant a la forma, els 22 sonets de Bruixa de dol s'entenen com una voluntat d'aprenentatge de l'ofici on va assajar, en obres posteriors, les possibilitats de la sextina.

La seva poesia es basa en el mot precís, la riquesa del lèxic i l'exploració de la forma clàssica del sonet. Bruixa de dol continua fluint de la tradició de la poesia popular: cançoner tradicional, amb vers curt i la rima assonant. Es destaca el to onomatopeic dels primers versos del segon sonet i alguna presència dialectal. També trobem un lèxic que encara és viu en la parla del món rural i, gràcies a l'ús que en fa la poeta, deixen de ser mots de pagès i es converteixen en paraules de cultura.

Marçal i la tradició: cançó popular i sonets

"He gosat enfrontar-me amb el sonet i ja no me l'he pogut treure de sobre. I persisteixo amb la cançó i altres formes diverses."

• El títol ratifica el seu homenatge a J.V. Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que potser portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble.
• En aquest llibre comença a treballar amb èxit els sonets, alhora que manté una diversitat evident de formes populars com la cançó i altres.
• La major part dels poemes són amb versos d'art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol, que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
• La segona part hauria pogut ser un altre llibre, però no tenia prou volum perquè consta d'un poema, un sonet, que dóna títol al conjunt, que és "Avui les fades i les bruixes s'estimen". També hi ha sis sonets del subapartat "Sense llops ni destrals".
• A la primera part, només un sonet, el tercer, que és un sonet fantàstic, està dedicat a Teresa d'Arenys, nom literari de Teresa Beltran.
• El títol del recull, Bruixa de dol, evidencia una doble influència:
  • D'una banda, J.V. Foix, amb el seu llibre de sonets Sol, i de dol. Cal tenir present que molts dels poemes de Bruixa de dol són, també, sonets.
  • D'altra banda, la de les cançons populars ("Plou i fa sol, les bruixes es pentinen..."), un gènere també present al recull.
• Quant a la forma, Maria-Mercè Marçal utilitza estrofes tant de la tradició culta (sonets) com de la tradició popular (cançons, corrandes, romanços).
• En les cançons de tipus popular que Marçal incorpora al recull gairebé se suprimeix la sintaxi en benefici de la repetició i el paral·lelisme.
• Hi ha 23 sonets, 14 cançons i 22 poemes breus.
• El bloc central de poemes es titula igual que el llibre, "Bruixa de dol".
• Aquesta part està formada per tretze sonets en versos decasíl·labs que reflexionen, sovint de manera dialèctica, sobre l'amor i l'erotisme, les seves circumstàncies i conseqüències, entre les quals hi ha la solitud, el neguit, la tristesa i el fet de sentir-se buit.

Els temes: solitud, amor, sexe, cos, bruixa i identitat

La solitud

La solitud és el punt de partida del fragment de trajectòria existencial que ofereixen al lector els poemes de Bruixa de dol. Aquesta solitud és causada pel desamor i per la presa de consciència de la locutora del poema de la impossible complementarietat dels amants.

A partir d'aquest sentiment, la locutora definirà els seus límits identitaris, en un primer moment fràgils. No es rebel·la contra la solitud: l'assumeix sense pathos i l'accepta com a condició inherent de l'individu. La seva identitat sortirà reforçada de l'experiència de la solitud: reforçada per l'acceptació de la seva condició d'individu singular i per la seva pertinença al conjunt de dones que, com ella, busquen noves relacions igualitàries entre els homes i les dones.

Amor, sexe i cos

La història d'amor podria ser una síntesi dels cinc anys d'experiència matrimonial. La seqüència dels cinc poemes es pot entendre com una gradació dels estadis de l'experiència amorosa i la decisió final de trencament. El dol d'aquesta ruptura es converteix en obsessiu en els versos de la secció següent. Utilitza la frase "Una dona sense un home / és com un peix sense bicicleta", una comparació absurda. La tradicional vinculació de la dona a l'home, fins al punt que la possibilitat d'una dona sense home es veu tan estranya que s'equipara a aquesta imatge irracional, és per això que la poeta reivindica la solitud. Passat el dol, té dues noves aventures amoroses, on en totes dues hi ha una exaltació del jo amorós i una crida al plaer del sexe.

La bruixa

La bruixa representa la dona rebel i solitària, cremada a la foguera per no ajustar la seva vida als cànons del convencionalisme social. Dedica poemes a la seva germana i a altres dones, i en el fons reivindica la condició femenina, la presa de consciència per la problemàtica de la dona, la crítica als imperatius socials i la mostra d'una actitud de rebel·lia, amb la qual explica que ha pres consciència del que representa.

La recerca de la identitat femenina

La bruixa representa simbòlicament totes les dones, la recerca de la identitat femenina. Està de dol per molts motius, però aquí, personalment, per la solitud i el dolor per la ruptura d'una relació. De manera intimista, al llarg dels poemes el jo poètic reflexiona sobre el desig, la pèrdua, la tristesa i la solitud.

Llenguatge poètic i imatgeria en Marçal

De les seves paraules, és important destacar la clara consciència de Maria-Mercè Marçal pel que fa a la recerca d'una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l'experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva. Dins d'aquesta temàtica posa l'èmfasi, d'una banda, en la solitud, malgrat hi hagi alguna pinzellada de relació amorosa feliç i, d'una altra, en la solidaritat entre dones. Aquest dualisme pren forma en les potents imatges de la bruixa i la lluna.

El títol del recull, Bruixa de dol, evidencia una doble influència. D'una banda, la de J.V. Foix, amb el seu llibre de sonets Sol, i de dol. Cal tenir present que molts dels poemes de Bruixa de dol són, també, sonets. D'altra banda, la de les cançons populars ("Plou i fa sol, les bruixes es pentinen..."), un gènere també present al recull. Quant als temes del llibre, són bàsicament els següents: la denúncia de les desigualtats entre homes i dones, i la crida pública a capgirar aquesta situació; la reivindicació del moviment feminista; l'experiència amorosa i sexual; la reflexió sobre la solitud. Laia Climent ha estudiat específicament els motius que vertebren la construcció de l'element femení dins el llibre, i n'ha fet una caracterització. Són els següents: la lluna, l'ombra, la sal, la pluja, la mar, l'aranya i, sobretot, la bruixa, que va de dol perquè al llarg de la història ha patit múltiples repressions. La poesia de Maria-Mercè Marçal utilitza els referents corporals com un element bàsic. Sovint, les seves metàfores o imatges són construïdes a partir de la referència a parts del cos, i això és una novetat respecte a la manera de fer d'altres poetes: "El jo líric de la poesia marçaliana mira la vida a través del sedàs de la corporalitat femenina". És un element important si tenim en compte que en aquest recull poètic hi ha moltes composicions amb una temàtica clarament eròtica.

Imatgeria

Al llarg del poemari, Marçal juga amb el significat simbòlic de molts referents de la cultura popular, com també de la tradició literària, i crea a més tot un univers simbòlic propi.

Podem agrupar alguns símbols en diferents imatgeries de temàtica connectada (o, dit d'una altra forma, en camps semàntics).