Aparell Urinari: Anatomia, Fisiologia i Patologia

Introducció a l'Aparell Urinari

L’aparell urinari o nefrourinari filtra la sang, allibera les substàncies de rebuig i participa activament en el manteniment de la volèmia. L’aparell urinari està format per: dos ronyons, vies urinàries, dos urèters, bufeta urinària i uretra.

Els ronyons estan situats a la regió retroperitoneal. A la part superior de cada ronyó hi ha la càpsula suprarenal.

Les càpsules suprarenals són glàndules endocrines; de fet, contenen dues glàndules: l’escorça suprarenal i la medul·la suprarenal.

• L’escorça suprarenal produeix diverses hormones que reben el nom de corticoides.
• La medul·la suprarenal produeix hormones com l’adrenalina.

Les unitats estructurals i funcionals del ronyó són estructures pluricel·lulars anomenades nefrons o nefrones. Cada ronyó té més d’un milió de nefrons.

Els Ronyons

Els ronyons són dos òrgans parells, de color vermellós. Es localitzen entre l'última vèrtebra toràcica i la tercera vèrtebra lumbar. Mesuren de 10 a 12 cm de llarg i de 5 a 7 cm d’ample i tenen una massa de 135-150 g. El ronyó dret és una mica més petit i està en posició una mica més inferior que l’esquerre, perquè a la part dreta i superior de l’abdomen hi ha el fetge.

A prop de la vora còncava hi ha l’hili renal, per on surt l'urèter i els vasos sanguinis, limfàtics i nervis.

Les Nefrones

Cada nefrona està constituïda per:

• Corpuscle de Malpighi. Està format per:
  • El glomèrul: cabdell de capil·lars format per successives ramificacions de l’artèria renal.
  • Càpsula de Bowman: és com un sac de doble paret que envolta el glomèrul.

Entre el glomèrul i la càpsula queda un espai que s’anomena espai de Bowman.

Sistema tubular. Es forma com a continuació de la càpsula de Bowman i consta de:

• Túbul contornejat proximal.
• Nansa de Henle (té dues branques, l’ascendent i la descendent).
• Túbul contornejat distal: aquest túbul desemboca en un túbul col·lector, que acaba en una papil·la renal.

Estructura dels Ronyons

• Càpsula renal: és la capa externa i està formada per una membrana de teixit connectiu fibrós.
• Zona cortical: té un color més groguenc i aspecte granulós degut a què en ella es troben els corpuscles renals o de Malpighi. La zona cortical forma una capa contínua sota la càpsula renal, amb prolongacions cap a l’interior, que s’anomenen columnes renals.
• Zona medul·lar: està dividida en sectors per les columnes renals; aquests sectors s'anomenen piràmides renals. La zona medul·lar té un color vermellós i conté les nanses de Henle i part del túbul col·lector que desemboca en una papil·la renal, que continua amb un calze menor.

Les Vies Urinàries

Les vies urinàries són les encarregades de conduir l’orina fins a l’exterior del cos. Estan formades per urèters, bufeta i uretra.

• Urèters: són dos conductes de 25 o 30 cm de llargada i 0,5 cm de diàmetre que condueixen l’orina des dels ronyons fins a la bufeta urinària. Condueixen l’orina des de l’hili renal fins a la part posterior i inferior de la bufeta de l’orina. La porció superior de cada urèter s’amplia dins del ronyó formant la pelvis renal. Les ones peristàltiques de contracció dels urèters fan avançar l’orina.
• Bufeta urinària: és un dipòsit on s’emmagatzema l’orina. La seva paret rep innervació vegetativa, està dotada de to per adaptar-se al contingut i la seva contracció impulsa l’orina cap a la uretra. Hi ha un dispositiu valvular, situat a la desembocadura de l’urèter per evitar el reflux d’orina, i també hi ha dos esfínters entre la bufeta i la uretra que regulen el buidatge de la uretra.
• Uretra: és un conducte que va des de la bufeta urinària fins al meat urinari, per on s'expulsa l’orina. La uretra femenina és més curta en les dones que en els homes. En els homes, la uretra masculina forma part també de l’aparell reproductor.

L’epiteli que recobreix les vies urinàries des dels calzes renals fins a la porció proximal de la uretra és l'epiteli estratificat de transició, que també s’anomena uroteli.

La porció distal de la uretra té epiteli pla estratificat. En els homes, la porció peneana de la uretra té epiteli cúbic estratificat.

Els Vasos Sanguinis

Les artèries renals dreta i esquerra surten de la porció abdominal de l’aorta. L’artèria renal es va ramificant fins a formar les arterioles aferents; cadascuna d’elles formarà un glomèrul. L’arteriola eferent surt del glomèrul cap a la zona tubular i forma la xarxa de capil·lars peritubulars. Els capil·lars venosos recullen la sang i conflueixen per formar una vènula; les vènules conflueixen fins a formar la vena renal.

Fisiologia de l'Aparell Urinari

Formació i Expulsió de l’Orina

• Filtració glomerular: el glomèrul està format per una extensa xarxa de capil·lars, per la qual circulen 1,2 litres de sang per minut. La principal funció és filtrar el plasma, per retirar del plasma totes les substàncies inútils i nocives. Les substàncies que es filtren des de la sang passen a l’espai de Bowman i entren a la càpsula de Bowman, on comença el sistema tubular de la nefrona. Les substàncies filtrades en el glomèrul circulen pel sistema tubular on es produeixen dos tipus de processos gràcies a la xarxa capil·lar.
• Reabsorció: es tornen a la sang les substàncies que s’han filtrat en el glomèrul, però que l’organisme necessita. És el cas de l’aigua, la glucosa o els aminoàcids.
• Secreció: algunes substàncies presents a la sang, que no s’han filtrat però que s’han d’eliminar a causa de la seva toxicitat, són secretades de forma activa cap a la xarxa tubular.
• Micció: procés mitjançant el qual la bufeta urinària es buida d’orina quan està plena.

Quan la bufeta s’omple (300-400 ml), la distensió de la seva paret estimula, a través de les fibres sensitives aferents, el centre reflex, que genera estímuls motors a través de la via eferent, i estimula la contracció del múscul detrusor de la bufeta. Posteriorment, l’estímul de la uretra posterior per l’orina dona lloc a l’obertura de l'esfínter extern.

En nens petits, la micció es produeix com a resposta reflexa. En nens grans i adults, la micció és voluntària i pot inhibir-se o precipitar-se a través del control encefàlic.

Altres Funcions de l’Aparell Urinari

1. Regulació del medi intern: aquesta regulació permet mantenir la composició dels líquids intersticials i de la sang i es realitza a través de:

• Mantenir l’equilibri hídric.
• Mantenir l’equilibri iònic.
• Mantenir l’equilibri àcid-base.

2. Regulació de la pressió arterial:

• Algunes cèl·lules renals segreguen l’enzim renina quan l’organisme presenta hipovolèmia o hipotensió. La renina activa el sistema renina-angiotensina que contribueix a la regulació dels fluids extracel·lulars i de la pressió de la sang.
• La renina té un paper en la secreció de l’aldosterona, una hormona que ajuda a controlar l’equilibri hídric i de sals del cos.

3. Regulació de la producció d’hemoglobina:

• El ronyó secreta l’hormona eritropoetina (EPO). Quan el ronyó detecta una disminució en la circulació de glòbuls vermells, allibera EPO, que estimula la producció de glòbuls vermells en la medul·la òssia.

4. Formació de vitamina D:

• La forma activa de vitamina D és el calcitriol, que es sintetitza en els ronyons a partir de la forma circulant en la sang, el calcidiol, que és la forma principal de magatzem de vitamina D.

Fisiopatologia Urinària

Trastorns de les Vies Renals

Els trastorns en les vies renals tenen com a conseqüència una obstrucció total o parcial al pas d’orina. Aquesta obstrucció provoca un dolor molt intens, que comença en la regió lumbar i que irradia de forma típica cap a la fossa ilíaca, la regió inguinal i els genitals.

Causes

• Litiasi, urolitiasi, nefrolitiasi.
• Concentració i precipitació de les sals.
• Falta d’inhibidors.
• Un coàgul.
• Un tumor.
• Una patologia retroperitoneal, com la fibrosi o un limfoma.
• Pielonefritis aguda.
• Traumatisme renal.
• Síndrome de la unió pielouretral.

Trastorns de la Bufeta

Cistitis

És una inflamació de la bufeta. Generalment està causada per una infecció bacteriana i s’anomena infecció del tracte urinari (ITU). Les ITU tenen tendència a propagar-se per les vies urinàries; si la infecció arriba al ronyó, pot donar problemes greus de salut.

La cistitis provoca: necessitat forta i persistent d’orinar, sensació de cremor a l’orinar, hematúria, orina tèrbola o amb forta olor, molèsties a la zona pèlvica, dolor d’esquena o del costat, febre, nàusees, vòmits, etc.

Càncer de Bufeta

Afecta 4 vegades més freqüentment els homes majors de 60 anys, i té més incidència en les zones urbanes. També és més freqüent en les races blanca i hispana.

Evolució del Tumor

• Etapa 0 o estadi inicial (tumor superficial, afecta només el revestiment intern de la bufeta).
• Posteriorment, va passant a l’estadi I, II, III, IV, on les cèl·lules cancerígenes arriben a la paret de l’abdomen o als ganglis limfàtics propers.

Factors de Risc

• Fumar.
• Exposició a tòxics industrials com el cautxú, cuir o pintures.
• Abús d’analgèsics.
• Consum excessiu de te, cafè, edulcorants artificials.
• Portar catèters molt de temps.
• Infeccions urinàries de repetició.

Símptomes

• Inicials: hematúria, disúria (molèsties a l’orinar, però sense dolor durant la micció).
• En fases més avançades: dolor perineal intens; pot provocar obstrucció i impossibilitat per orinar (anúria).

Tractament

Depèn de l’estadi del tumor en el moment del diagnòstic. S’utilitza cirurgia, radioteràpia, quimioteràpia i immunoteràpia. Normalment es combinen diverses tècniques degut a l’alt grau de recidives.

Trastorns Renals

Podem identificar tres grups:

1. Síndrome Nefrític

Conjunt de malalties caracteritzades per la inflamació dels glomèruls renals, amb el conseqüent deteriorament de la seva funció.

Clínicament es caracteritza per:

• Hipertensió arterial.
• Edema.
• Hematúria.
• Pol·laciúria.

Les causes es poden agrupar en: infeccions, malalties autoimmunes, trastorns metabòlics, traumatismes, febre i piúria.

2. Síndrome Nefròtic

És un trastorn renal caracteritzat per un augment de la permeabilitat dels capil·lars dels glomèruls renals. L’augment de permeabilitat provoca: proteïnúria, hipoproteïnèmia, hipoalbuminèmia, ascites i, en alguns casos, edema, colesterol alt (hiperlipidèmia o hiperlipèmia) i una predisposició a la coagulació.

La proteïnúria dona un aspecte espumós a l’orina.

El síndrome nefròtic pot estar originat per diversos trastorns.

Insuficiència Renal

És la pèrdua de la capacitat dels ronyons per eliminar residus i ajudar a l’equilibri de líquids i electròlits del cos. Pot ser aguda o crònica.

Insuficiència Renal Aguda

Les causes més freqüents són:

• Necrosi tubular aguda (NTA).
• Malaltia renal autoimmunitària.
• Disminució del flux sanguini degut a la pressió arterial molt baixa.
• Trastorns que provoquen coagulació dins dels vasos sanguinis del ronyó.
• Complicacions de l'embaràs.
• Obstrucció de les vies urinàries.

Els símptomes són molt diversos: canvis en la micció, edema, mal alè, gust metàl·lic a la boca, tendència a la formació d’hematomes, canvis en l’estat mental i en l’estat d’ànim, disminució de sensibilitat en mans, fatiga, dolor al costat, tremolors en mans, hipertensió arterial, inapetència, nàusees, vòmits, hemorràgies nasals, singlot persistent, crisis epilèptiques, moviments letàrgics i lents...

Insuficiència Renal Crònica

La diabetis i la hipertensió arterial són de les causes més comunes. La insuficiència renal crònica cursa sense símptomes en les etapes inicials; posteriorment, apareixen símptomes inespecífics: inapetència, sensació de malestar general, fatiga, nàusees, mal de cap, picor generalitzada, pruïja, sequedat de pell, etc.

En fases més avançades: pell anormalment fosca o clara, dolor ossi, rampes, mal alè, set excessiva, susceptibilitat a hematomes o sagnat, sang a la femta, impotència, problemes de son, edemes, etc.

En els síndromes, o els trastorns que poden tenir diverses causes, els tractaments depenen de la causa primària. L’objectiu és tractar els símptomes mentre es determina la causa per poder iniciar el més ràpid possible el tractament específic.

En els trastorns renals, la dieta és una part essencial de qualsevol tractament, tant simptomàtic com específic.

Càncer de Ronyó

El càncer de ronyó és una neoplàsia que es forma en la membrana que recobreix els conductes intrarenals.

L’adenoma renal és més freqüent en adults i persones d’edat avançada; generalment es diagnostica amb una ecografia abdominal rutinària, ja que generalment no presenta manifestacions clíniques degut a la mida petita. El tractament es realitza amb cirurgia per laparoscòpia i, en alguns tumors petits, es poden destruir per radiofreqüència.

En nens, el més freqüent és el tumor de Wilms; se sol manifestar abans dels 10 anys i té una supervivència amb tractament del 85%.

El carcinoma renal maligne és el tumor renal més freqüent en els adults i sol afectar homes entre 50 i 80 anys.

Factors de Risc

• Factors genètics.
• Dietes riques en greixos i colesterol.
• Hipertensió.
• Tabaquisme.
• Obesitat.
• Insuficiència renal crònica.

Símptomes i Signes

Pot provocar lumbàlgia, ginecomàstia; a més, s’observen signes com hematúria, hipercalcèmia, anèmia, hipertensió, etc.

Reabsorció del Sodi i Potassi

Problema: Gràcies al mecanisme de contracorrent, l’aigua surt del túbul col·lector ja estigui molt concentrada o no.

Reabsorció del sodi: Es manté constant. Si ingerim una certa quantitat, s’eliminarà la mateixa quantitat. Si menges molta sal, no l'absorbeixes tota; per tant, disminueix la reabsorció.

Reabsorció del potassi: En els túbuls proximals i distals té lloc la reabsorció de potassi.