Àngel Guimerà: Vida, Obra i Llegat del Dramaturg Català

Àngel Guimerà: Vida i Obra

Àngel Guimerà va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845 i va morir el 1924. El fet d'haver nascut abans del casament dels seus pares (fill natural) i el d'haver estat trasplantat, als vuit anys, d'un país a un altre de llengua i cultura diferents li van crear un complex de fill natural i de mestís. Això explicaria l'abundància de personatges que tenen un origen poc clar o bé són mestissos.

El Dramaturg i Poeta

Fou dramaturg i poeta, va escriure poesia, prosa i teatre. Però, sens dubte, la vessant en què més va destacar va ser el teatre; de fet, com a dramaturg va ocupar un lloc destacat en la consolidació del teatre català modern. És l’únic dramaturg català del segle XIX que traspassa fronteres a escala europea. La trajectòria literària d’Àngel Guimerà (1845-1924) es relaciona directament amb la consolidació del moviment polític i cultural de la Renaixença. Ell en va ser un dels protagonistes més remarcables, tant per la faceta creativa en el camp, sobretot, del teatre, com per l’activisme en la reivindicació de la llengua i de la literatura catalanes.

Inicis Literaris i la Renaixença

El 1852 la família torna a Catalunya (el pare era català). Àngel Guimerà va viure entre Barcelona i el Vendrell. Comença la carrera literària amb la poesia; escriu en castellà inicialment, però la implicació en el moviment de la Renaixença (va ser un dels fundadors del setmanari La Renaixença) i la plataforma dels Jocs Florals li proporcionarà l’estímul per escriure en llengua catalana. És proclamat Mestre en Gai Saber (1877) i presideix els Jocs Florals de Barcelona (1889).

Transició de la Poesia al Teatre

La seva poesia presenta personatges i arguments complexos i per això, el pas de la poesia al teatre esdevé natural.

Èxit amb 'Mar i Cel' i Obres Posteriors

La seva primera tragèdia en vers, Gal·la Placídia (1879), se situa dins la tradició del romanticisme històric. Amb Mar i cel (1888) obté un èxit sense precedents. En aquesta tragèdia en vers plasma el seu interès pels conflictes culturals i religiosos entre pobles diversos i, alhora, presenta personatges sotmesos a la tensió entre la fidelitat al col·lectiu al qual pertanyen i l’aposta pel desig amorós. Aquesta circumstància problemàtica aboca els protagonistes al desastre i al desenllaç tràgic. A Mar i cel trobem, també, un personatge que esdevindrà habitual en l’obra teatral guimeraniana: la figura del marginat, en aquest cas un pirata morisc —en ple segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos per part de la monarquia espanyola. L'obra és traduïda a vuit idiomes, i inicia la projecció internacional de l'autor. S'inaugura, doncs, l'etapa de plenitud de Guimerà, que s'estén fins al 1900, i durant la qual estrena les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes la vida de la Catalunya coetània. Són obres ja escrites en prosa, en un intent d’aproximar-se a la realitat convulsa de la seva època i de reflectir-la amb fidelitat. Repetidament portades al cinema, recullen amb trets realistes els conflictes i els personatges de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren ja més matisades i s'hi fa constància de les inquietuds socials de l'autor.

'Terra Baixa' i el seu Protagonista

Manelic, el protagonista de Terra baixa, encarna les virtuts de l'home que ha crescut enmig de la natura i s'enfronta amb una societat egoista i corrompuda.

Compromís amb la Llengua Catalana

El 1895 Àngel Guimerà fa un discurs d’acceptació com a President a l’Ateneu Barcelonès. Hi parla en català (fet insòlit) i hi fa un elogi apassionat de la llengua catalana tant com a vehicle de sentiments com de cultura. Així la llengua catalana aconsegueix sortir del reducte dels Jocs Florals. Tot plegat afavoreix l’anomenada popular de l’escriptor i fa possible l’homenatge que rep el 23 de maig de 1909.

Reconeixement Institucional

El seu compromís culmina el 1911 en què entra a formar part de l’Institut d’Estudis Catalans.

Darreres Obres i Llegat

Del 1909 a 1924 encara va escriure unes quantes obres, les darreres inspirant-se en el corrent modernista: La Santa Espina (1907), La reina vella (1908), Titània (1910), Sainet trist (1910) i La reina jove (1911). Mai va repetir un èxit tan important com el de Terra Baixa.