Els 4 Tipus de Variació Lingüística i els seus Factors

La Variació Lingüística: Definició i Tipus

La variació lingüística es dona en totes les llengües i és inherent a l'ús que cada parlant fa de la seva llengua, adaptant-se a diverses situacions comunicatives. Aquesta diversitat és constant i universal.

Els 4 Tipus Principals de Variació Lingüística

La variació es classifica segons dos criteris principals:

• Segons els grups humans:
  • Variació Històrica (diacrònica): Època medieval, s. XIX i actual.
  • Variació Geogràfica (diatòpica): Central, balear, nord-occidental, etc.
  • Variació Social (diastràtica): Culturitzada, no culturitzada, argots.
• Segons la situació comunicativa:
  • Variació Estilística (diafàsica o registres): Estàndard, cientificotècnica, literària, familiar-col·loquial, popular.

Variació Històrica (Diacrònica)

Sorgeix amb el pas del temps, ja que les llengües no es parlen igual ara que fa 500 anys. Aquesta variació estudia l'evolució de la llengua.

Variació Geogràfica (Diatòpica)

Depèn de la situació geogràfica dels parlants (per exemple, són diferents els parlars de Barcelona i València). Les variants geogràfiques reben el nom de dialectes, subdialectes i parlars.

Què és un Dialecte?

El dialecte és un conjunt de trets diferenciadors d’una variant geogràfica de la llengua que contrasta amb altres variants geogràfiques de la mateixa llengua. Tothom parla un dialecte, i tots provenen d’una llengua; per això es diu que una llengua no existeix sense els seus dialectes.

Isoglosses

Els dialectes tenen isoglosses, que són línies ideals que marquen la frontera d'un fenomen lingüístic concret.

Grups Dialectals del Català

La llengua catalana té dos grans grups dialectals:

• Oriental: Dialectes central, balear, rossellonès i alguerès.
• Occidental: Dialectes nord-occidental i valencià.

Variació Social (Diastràtica)

Es defineix segons la pertinença dels parlants a grups socials diferenciats. S'agrupa en dues categories principals:

1. Varietats vinculades a una activitat específica (Argots)

Són varietats utilitzades per un grup social concret (col·lectiu mèdic, món escolar, etc.). Aquestes varietats reben el nom d'Argots.

2. Varietat segons el grau de culturització lingüística

Classifica els usuaris segons el domini o no dels registres de la llengua (culturitzats o no culturitzats). Alguns exemples de parlars socials a Barcelona són:

• Parlar xava: Propi d’alguns barcelonins amb poc domini del català.
• Parlar bleda: Propi d’algunes persones de barris benestants, sovint amb un to cursi i castellanitzant.
• Parlar ultra: Propi de les persones que usen correctament la llengua, però que mostren una manera d’adequació a situacions que exigeixen menys formalitat (ús excessivament col·loquial en contextos formals).

Variació Estilística (Diafàsica o Registres)

Són pròpies de la situació comunicativa i del grau de formalitat. Representen la diversitat d’usos que un mateix parlant fa de la llengua en cada situació concreta.

Classificació dels Registres

• Registres Formals: Estàndard, cientificotècnic i literari.
• Registres No Formals: Familiar-col·loquial i popular-vulgar.

Factors que Determinen la Variació Estilística

Els registres es defineixen per quatre factors principals: tema, canal, intencionalitat i formalitat.

1. Tema

El tema pot ser:

• Generals: Entesos per molta gent (típic del registre familiar o col·loquial).
• Especialitzats: Utilitzats per persones amb coneixement sobre un àmbit específic. Empren abundants cultismes i un lèxic propi (típic dels registres estàndard o cientificotècnic).

2. Canal

El mitjà a través del qual s’emet o es rep un missatge. Es distingeix entre:

• Oral: Espontani o no espontani. No segueix estrictament la normativa, ús de frases simples, inacabades, mots bàsics i repeticions lèxiques. Missatge instantani i ràpid. Ús de gestos. És auditiu. El context extralingüístic és important.
• Escrit: Elaborat i planificat. El context és menys important. Segueix més la normativa, ús de frases complexes i acabades, lèxic més ric i sinònims. Els missatges són diferits en el temps i l'espai. És visual.

3. Intencionalitat

Sempre present tant en textos orals com escrits. Es poden estructurar de maneres diferents segons el que es pretén:

• Objectiva: Registre cientificotècnic. Cerca la màxima objectivitat, amb lèxic precís i exacte.
• Subjectiva: S’utilitza, per exemple, en el registre literari. Transmet sentiments i emocions, emprant paraules amb connotacions diverses.

4. Formalitat

Pot ser alta, mitjana o baixa.

• Registres Formals: Usos públics del llenguatge (s’empra vós, senyoria, excel·lentíssim).
• Registres Informals: Usos privats, com la conversa familiar (s’empra tu, company, tio).