Anàlisi Mètrica i Temàtica de Poemes Catalans Clàssics

Enviado por Comunidad Xuletas y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el 9 de Febrero de 2026 en catalán con un tamaño de 6,75 KB

A Mallorca, durant la Guerra Civil

Poema escrit i publicat a Barcelona el 1937, mentre Mallorca estava en mans feixistes.
Pertany al moviment del Modernisme.

Es divideix en dues estrofes: la primera de 17 versos i la segona de 2 versos.
Mètrica variada: els vuit primers versos són octosíl·labs, el 9è i el 13è són alexandrins, i la resta són decasíl·labs. No hi ha rima.
La primera part (fins al vers vuitè) presenta elements immutables del paisatge mallorquí (com la Serra de Tramuntana), elements que es mantenen al marge dels canvis temporals.
El poeta acaba amb una afirmació que és avar de la llum d'aquest paisatge i que el fa tremolar.
El vers onzè comença amb l'adverbi "ara", indicant l'ús de temps verbals en present. En aquesta segona part, els elements inicials es transformen:
- Les herbes que verdejaven, ara cremen.
- Les arbredes són jardins.
- L'atzur es refereix a la guerra i les seves conseqüències.
El poema conclou amb la unió del poeta i Mallorca, com "les flames a la fosca", una metàfora que recorda la poesia barroca del segle XVII.

El títol és una metàfora metonímica que es refereix a Catalunya, als catalans, i a idees com la Segona República Espanyola.
Escrit el 1939, després que Franco hagués acabat d'ocupar Catalunya.
El poeta patia tuberculosi. Pertany al Modernisme.

És un sonet de versos alexandrins (12 síl·labes).
Rima consonant amb l'esquema: 12A / 12B / 12A / 12B // 12C / 12D / 12C / 12D // 12E / 12F / 12F // 12G / 12H / 12H.
La primera quarteta, iniciada amb un "ara", apel·la a la Pàtria perquè protegeixi els seus fills, a qui mai mentirà ni trairà.
En la segona quarteta, surt el tema de la veu, on s'espera que la Pàtria ens parli.
El poeta intenta oblidar la ciutat on viu presoner i intueix una altra ciutat. Aquesta nova ciutat serà de *bronze*, metall noble.
Aquesta ciutat de bronze portarà l'ànim als cors i escalf als peus per poder fer camí, referint-se als exiliats d'aquella època.

És una cançó popular breu i improvisada (corrandes).
El poeta alterna estrofes de cinc i quatre versos heptasíl·labs (7 síl·labes) amb rima regular.
Consta en total de vuit estrofes.

Temes per estrofa:

El suport de l'estimada.
El pacte amb la terra que abandona.
L'esquinçament vital.
L'enyorança com a eina de supervivència.
L'evolució de les arrels més íntimes abandonades.
La metàfora ideal del *locus amoenus* per ser feliç i lliure.
(Sense descripció)
Malgrat la derrota, la fe en una pàtria lliure i completa (en la vuitena estrofa).

És un poema de Josep Maria de Sagarra (1894-1961), aristòcrata que vivia de la renda.
Ambientat al Port de la Selva i els seus voltants marítims i terrestres.
És un dels poemes que componen *Cançons de rem i de vela* (1923).
És el poema més popular del recull.
Pertany al Modernisme. Tema: *locus amoenus* (lloc agradable).
Recull el verd de les diferents estacions de l'any i els moments del dia amb diferents tons de verd, amb el triomf de la pintura del paisatge vora el blau marí.
Les vinyes es personifiquen i prenen vida. El paisatge, a poc a poc, forma part de l'esperit i els sentiments del poeta ("feu-nos sempre companyia").

El poema està format per set cobles de cinc versos heptasíl·labs.
Rima consonant d'art menor: 7a / 7b / 7a / 7b / 7a.
Incorporació del jo poètic des del començament fins al final. Hi ha encavallaments.
Figures retòriques:
- Contrast (rem/vela).
- Metonímia (vela).
- Personificació (vinyes, vincle).
- Anàfores ("Vinyes...").
També expressa la soledat de l'home.
Naturalesa humanitzada: les vinyes que diuen adéu són una personificació. L'expressió "hora calenta" es refereix a la mitja tarda.
Hi ha una *fal·làcia patètica*: el paisatge s'ajunta amb els sentiments del poeta, que sent molta energia fins al punt que sembla que li prenguin la vida.
Hi ha una comparació en el vers 28 amb l'aigua del mar.
El fet que hi hagi punts suspensius es refereix a la repetició dels sentiments.
Al final del poema hi ha un imperatiu.

El poema consta de vuit estrofes. Cada estrofa té quatre versos alexandrins (12 síl·labes) i un cinquè hexasíl·lab (6 síl·labes).
Rima consonant d'art major, excepte l'últim vers que és d'art menor. Esquema: 12A / 12B / 12A / 12A / 6b.

Desenvolupament temàtic:

En la primera estrofa, declara el seu amor i admiració per l'arbre.
En la segona i tercera estrofa, canta les virtuts que li atribueix en relació amb tot allò terrenal.
En la quarta estrofa, afirma que tanta perfecció i fortalesa no poden ser humanes, sinó que provenen de la Divinitat i de les amors del cel.
En la cinquena estrofa, va més enllà quan compara el pi amb el geni creador que tot ho domina, com es veu en els versos: "i vencedor espolsa damunt les nuvolades / sa cabellera real."
En les estrofes setena i vuitena, el Pi de Formentor es converteix en un exemple perfecte: l'estima i l'enveja. L'admira fins al punt d'arribar a la puresa i la plenitud vital i creadora.

Recursos: