Anàlisi de l'Espill de Jaume Roig: Estil, Lèxic i Temes Clau

Estil i llenguatge a l'Espill de Jaume Roig

La limitadíssima longitud dels versos (quatre síl·labes) determina inexorablement l'estil del llibre i, de vegades, en fa la lectura difícil. Roig es veié obligat a utilitzar amplis incisos, a mutilar versos i, en definitiva, a practicar diversos equilibris que moltes vegades distorsionen la sintaxi de la frase.

El lèxic és una altra de les magnífiques aportacions de l'Espill. L'autor afirma explícitament al prefaci que no ha fet sinó manllevar el llenguatge dels habitants de l'Horta de València. A partir d'aquesta base lingüística inicial, que constitueix un mosaic amplíssim del vocabulari col·loquial de la València de l'època, l'autor realitza tota mena de girs semàntics i fonètics.

La misogínia de l'Espill és tan exagerada que havia de provocar per força la rialla en el públic contemporani. I aquesta és la gràcia de l'obra, que està escrita de manera que els seus despropòsits fan riure. L'Espill és una comèdia en el sentit medieval del terme, és a dir, una obra escrita en un llenguatge col·loquial i protagonitzada per personatges de baix nivell que comença malament i que acaba bé. Jaume Roig hi parla en primera persona narrativa i s'adreça a Baltasar Bou, nebot seu en la ficció, per explicar-li com l'han maltractat les dones al llarg de la seva dissortada vida i per convèncer-lo que n’ha de viure al marge per obtenir la salvació. Seguint la tradició narrativa romànica, l'Espill està escrit en més de 16.000 versos de quatre síl·labes, que rimen de dos en dos.

La infantesa del protagonista de l'Espill

Coneixem el protagonista, que parla sempre en primera persona i explica ara la seva infantesa. Orfe de pare i foragitat de casa seva per la seva mare, es veu obligat a guanyar-se la vida i emprèn un viatge aventurer, primer per Catalunya i després combat en la Guerra dels Cent Anys al costat dels francesos. A París, ja ric gràcies als botins que ha obtingut, intervé en la vida cavalleresca.

El capítol de la dona: Misogínia i engany a l'Espill

Les monges van aconsellar a la dona del protagonista que no fes cas del seu marit i que no s'atabalés. Li van suggerir diverses estratègies d'engany:

• Fingir una malaltia barrejant cendra, oli, farina i calç amb la seva orina, i que un metge sense experiència i ben pagat certifiqués que es trobava malament per ser atesa.
• Si això fallava, tallar-se la pell amb mostassa, fingir úlceres amb pebre polvoritzat, punxar-se la llengua i tossir per simular tuberculosi, però mai simular febre perquè podria ser descoberta.

Una monja li va ensenyar a fetillar i ullprendre. Una altra li va dir que havia de complir allò de multiplicar-se i omplir el món, i que calia practicar-ho per estar sana i bé. La cel·lerera major li va aconsellar que havia de vèncer el seu marit des del principi perquè si no s'aviciaria. Una altra li va dir que s'aprofités de les riqueses del seu marit i que les portés al convent. I una altra va suggerir que si el seu marit jugava amb un dau fals i treia sis, ella havia de fer creure que treia quatre.

El marit es compadeix d'ella i no pot corregir-la, perquè ella havia estat criada des de petita en el convent.

El model de vida ascètic a l'Espill

El mode de vida ascètic es caracteritza per l'abstinència dels plaers del món. Aquells qui practiquen el mode de vida ascètic sovint veuen aquesta pràctica com una virtut i la cerquen com la manera d'aconseguir una gran espiritualitat. Molts ascetes creuen que l'acció de purificar el cos ajuda a purificar l'ànima i així aconseguir una més gran connexió amb la divinitat o trobar la pau interior.