Anàlisi dels poemes 'Qualla la llum pujada' d'Espriu i 'El bosc' d'Anglada

Anàlisi de "Qualla la llum pujada" de Salvador Espriu

Estructura i mètrica

• Estrofes: El poema consta de nou estrofes (quartets).
• Mètrica: Combina versos llargs decasíl·labs amb cesura (5+5) i versos curts heptasíl·labs.

Rima

Els versos presenten rima assonant.

Recursos expressius

Anàfora

Repetició d’un mateix mot o grup de mots al començament de dues o més oracions o versos per tal de reforçar-ne el sentit.

Tornada o refrany

Vers o conjunt de versos que es repeteix al llarg de tota la composició.

Tema principal

El tema principal és l'amor cap a la terra, expressat a través dels canvis en el paisatge.

Anàlisi del contingut per estrofes

El poema descriu la relació de l'autor amb la terra catalana al llarg d'un dia, des de l'alba fins a la nit, i en diferents estacions de l'any, destacant la intensitat dels moments de contemplació. A través de les estrofes, l'autor ens mostra diferents aspectes del paisatge i de la vida en aquesta terra, sovint amb un rerefons simbòlic relacionat amb la postguerra:

• Primera estrofa: Descriu l'alba. La "llum pujada des del fons del mar" simbolitza la fi de la repressió franquista i l'exaltació de la força creadora.
• Segona estrofa: Descriu el vespre a Arenys de Mar. La "claror del cel" fa referència als temps feliços abans de la guerra.
• Tercera estrofa: Mostra una perspectiva des de la qual no es pot veure res, un punt mort. L'"aire malalt de la nit" torna a fer referència a la repressió.
• Quarta estrofa: Fa una descripció més sensorial d'Arenys. Les pluges i les fulles mencionades simbolitzen la purificació i la felicitat de temps anteriors.
• Cinquena estrofa: Apel·la als sentiments i records del propi poeta.
• Sisena estrofa: Tracta sobre el pas del temps i el desig de l'autor de recuperar i preservar la llengua i la cultura catalanes.
• Setena estrofa: Parla d'Arenys a l'estiu i de les esperances de l'arribada de temps millors després de la repressió.
• Vuitena estrofa: Es refereix a l'hivern i a la revitalització de la consciència ciutadana.
• Novena estrofa: Parla de la força dels cavalls com a metàfora de la força de la cultura catalana, l'esperada transformació de la situació i el tancament d'un cicle.

Imatges sensorials

La descripció de la terra apel·la als sentits:

• Visió: "la llum pujada", "la claror del cel".
• Audició: "bleixa l’aire", "el vent em parla", "l’ampli silenci que estenen els grills".
• Olfacte: "la pluja porta l’olor de la pols".
• Tacte: "les fulles aspres".

Estil de la descripció

L'autor descriu la terra de manera concreta i realista, apel·lant als seus propis sentiments i records, la qual cosa suggereix que coneix bé el lloc. Es fan referències a imatges concretes, com ara els alocs, que estan relacionades amb l'espai descrit.

Anàlisi d'"El bosc" de Maria Àngels Anglada

Estructura i mètrica

El poema es compon de tres estrofes amb versos de diferents mesures:

• Decasíl·labs (10 síl·labes)
• Hexasíl·labs (6 síl·labes)
• Tetrasíl·labs (4 síl·labes)

Resum del contingut

El poema, que comença amb un imperatiu en segona persona del plural, pot crear inicialment una certa distància amb el lector. La nota que el precedeix suggereix que el tema central és la creació poètica, comparant el poeta amb un recol·lector de bolets. La veu poètica, en primera persona, descriu la seva comprensió d'aquest procés creatiu mitjançant un llenguatge figuratiu.

Les dues primeres estrofes, marcades per la indicació "durant molts anys", contrasten amb la tercera, que comença i acaba amb "de tant en tant". Aquest contrast destaca la diferència entre la dedicació constant i els resultats excepcionals i esporàdics. L'anàlisi de les imatges i metàfores revela que la seva eficàcia disminueix si es tradueixen directament a conceptes. L'última estrofa descriu la troballa ocasional d'un "rovell de foc" que conté "esperança i llàgrimes", subratllant la meravella del poeta davant d'aquest triomf creatiu.

La metàfora del bosc

El bosc no és només el títol, sinó també el pretext del poema. L'obra compara la creació poètica amb la recol·lecció de bolets, presentant-la com una activitat incerta però necessària per al poeta. La veu poètica utilitza un llenguatge figurat per descriure la seva concepció de l'acte de crear.

Relació entre art i natura

En el poema, l'art i la natura configuren un tot inseparable, part de la vida, on la bellesa és una necessitat. Aquesta idea es reflecteix en versos com:

Fa molts anys que camino sota els brancs
I espio la claror

L'autora relaciona la bellesa artística amb la natura, destacant que la incertesa dels resultats en la profunditat del bosc és un element essencial de la bellesa natural. També ressalta la subtilitat de les creacions dels éssers vius en aquest espai.

Figures retòriques

• Zeugma: "mai no he disparat contra un ocell ni contra una esperança (v. 7-8)". Aquesta figura consisteix a utilitzar un verb o adjectiu per a diverses clàusules, apareixent només una vegada i sobreentenent-se en la resta.
• Personificació: "si el vent foll signa treves (v. 19)". Consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers no racionals, objectes o fenòmens naturals.
• Metàfora: "rovells de foc estriats d’esperança (v. 22)". Es basa en la identificació de dos termes: un de real i un d'imaginari que apareix al text.
• El·lipsi i Hipèrbaton: "No tan subtil com l’aranya a les herbes / La meva teranyina (v. 15-16)". L'el·lipsi consisteix a ometre intencionadament paraules, mentre que l'hipèrbaton altera l'ordre normal dels mots per a fins estilístics.