Quina és la forma mètrica del poema?

És un sonet, format per versos decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba, amb rima consonant creuada i femenina, excepte els dos últims versos de cada tercet.

Quina és la idea principal del poema?

El poema contraposa el món antic (tradició) i el món nou (modernitat) i acaba afirmant que l'autor s'exalta amb el nou i s'enamora del vell.

Anàlisi del sonet de J.V. Foix: tradició i modernitat

Resumen

Anàlisi del sonet de J.V. Foix, que forma part del llibre Sol i de dol, i que contraposa la tradició (el món antic) i la modernitat (el món nou). Es repassa el contingut del poema, la seva forma mètrica i la relació entre forma i contingut, a més del context del surrealisme i de les avantguardes en què s'inscriu l'autor.

Puntos clave

El poema forma part del llibre Sol i de dol i és un sonet que contraposa tradició i modernitat.
La primera quarteta associa el món antic al vespre, al record, a la calma i a l'ombra; la segona associa el món nou al matí, a la velocitat i a les coses noves.
El poema es tanca amb la síntesi "M'exalta el nou i m'enamora el vell", després de l'antítesi "Càndid rampell".
Els versos són decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba, propis de la poesia medieval catalana, i la rima és consonant i creuada: ABBA ABBA CDD CDD.
Foix és un poeta de les avantguardes, sobretot del surrealisme, que en ell és més estètic que social.
La relació entre forma i contingut es veu en el joc entre tradicions: el sonet renaixentista combinat amb versos medievals i una sintaxi que passa de la forma arcaica a la moderna.

Resumen generado con IA a partir del documento. Ponte a prueba

Introducció

Aquest és un sonet que contraposa dos elements aparentment oposats: el nou i el vell, o dit d’una altra manera, la tradició i la modernitat. Forma part d’un llibre de Sonets que porta per títol Sol i de dol. El sonet és una forma mètrica pròpia del renaixement molt utilitzada també en la poesia moderna i que normalment presenta dues idees contràries que acaben en una síntesi. J.V. Foix és un dels poetes més importants de les avantguardes i, molt especialment, del surrealisme, encara que el seu surrealisme és més estètic que no pas social. El surrealisme és el corrent de les avantguardes segurament més consistent des del punt de vista teòric i que es manifesta en diferents manifestacions artístiques (literatura, pintura, cinema...). Pretén destacar l’element oníric com a molt important en la nostra vida. Té un fort contingut contestatari tant des del punt de vista estètic com social. Utilitza sovint el recurs de la provocació que hereta del moment dadaista.

Contingut

En la primera quarteta ens parla del món antic (tradició) i ens associa aquest món al vespre, al record, a la calma, a l’ombra... En la segona ens parla del món nou (modernitat) i l’associa al matí, a la velocitat, a la trobada de coses noves. Aquesta idea continua en els dos primers versos del primer tercet. I acaba amb una “Apòstrofe” “Oh món novell!”. A l’últim vers del primer tercet comença el resum. Recorda primer el passat utilitzant aquí elements pictòrics: “les madones borroses” pròpies del renaixement amb el “pintar extrem d’avui”. Acaba el vers amb una antítesi “Càndid rampell” que són una perfecta síntesi del poema que explicarà en el vers final: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. La candidesa, la ingenuïtat són els elements que ha utilitzat al llarg del poema per parlar del món antic. Rampell significa “Desig sobtat de fer alguna cosa” i l’autor associa aquest rampell amb el món modern. A destacar l’ús de lèxic propi de la tecnologia del cotxe o de la moto, molt pròpies de la literatura “futurista”.

Forma

És un sonet, forma tradicional per excel·lència molt utilitzada des del renaixement. Els versos són decasíl·labs, però, no fa servir el decasíl·lab sense cesura que introdueixen els poetes del renaixement sinó que utilitza el decasíl·lab amb cesura a la quarta síl·laba que és el tradicional de la poesia medieval catalana. La rima és consonant, femenina menys els dos últims versos de cada tercet i creuada: ABBA ABBA CDD CDD. És un poema perfecte des del punt de vista formal. Les figures retòriques que més abunden són els encavalcaments (l’estructura de la frase no coincideix amb el vers, és a dir, comença en un vers i acaba amb un altre): “cercar la peça llosca / A l’embragat”, “o al coixinet que embosca / L’eix”. Un epítet: “fèrries” tenalles, una apòstrofe “Oh món novell!”, una antítesi “Càndid rampell”.

Relació entre forma i contingut

Els dos aspectes que toca el poema, la tradició i la modernitat, també es veuen reflectits des del punt de vista formal. L’autor juga amb els diferents elements (característica també de les avantguardes). El poema és un sonet, típic de renaixement, però, els versos són decasíl·labs amb cesura, propis de la poesia medieval. Juga amb dues tradicions diferents. És un poema perfecte des del punt de vista formal, però aquí també juga: les estrofes no es corresponen amb les idees. En la primera estrofa parla del món antic, però quan parla del món nou utilitza la segona estrofa i els dos primers versos del primer tercet. També juga des del punt de vista sintàctic:

Món antic: em plau + de + infinitiu (forma més arcaica)
Món nou: em plau + infinitiu (forma més moderna)
Segona part món antic: em plau + grup nominal (“l’ombra sua d’un tell, les madones borroses”)
Segona part món nou: em plau + infinitiu substantivat “el pintar extrem...” (més dinamisme)

Conclusió

El tema del poema és l’explicació d’un aspecte molt important de l’autor: el valor de la modernitat, però la importància de la tradició. L’explicació cal trobar-la en l’especificitat de la cultura catalana perseguida durant més de dos segles pel centralisme borbònic. Des del punt de vista formal i sintàctic també juga amb aquest dos elements cosa que fa d’aquest poema un poema especialment rodó.