Anàlisi de 'Bèlgica' de Josep Carner: L'Ideal Noucentista

Josep Carner i "Bèlgica": Introducció al Poema

«Bèlgica» és un poema de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona, 1884 - Brussel·les, 1970). Carner pertany al Noucentisme, un moviment polític-cultural que s'inicia aproximadament el 1906 i acaba el 1923. A més de poeta, va ser periodista, autor de teatre i traductor català. És conegut com a «príncep dels poetes catalans» i és el màxim representant del Noucentisme. Als 12 anys va publicar el seu primer text, per tant, es revelà com un escriptor precoç. Es va llicenciar en Dret i Filosofia a la Universitat de Barcelona. El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'IEC. També va col·laborar en diverses revistes i diaris, com per exemple: La Veu de Catalunya i La Publicitat. Durant un temps de la Guerra Civil, es va refugiar a Mèxic. Finalment, va viure a Bèlgica bona part del seu exili, on va morir. Aquest poema pertany a l'obra De Llunyania, de 1952. Però va aparèixer per primer cop al Llibre dels Poetes, dins la secció Idil·lis, publicada el 1904, sent escrit durant la seva etapa noucentista. Bèlgica era, per Carner, el model del país que els noucentistes havien imaginat per a Catalunya. De fet, el poeta hi sintetitza, doncs, la Catalunya ideal no assolida. Lluny de la pàtria, imagina uns paisatges i uns personatges que, a Bèlgica, complien el desig de vida del poeta a la seva terra.

Context i Propòsit del Poema

En aquest poema, Carner reflexiona sobre aquest país que el va acollir els darrers anys de la seva vida i ho fa des del distanciament. Aquest és un recurs que el poeta utilitza per convertir la realitat en idealitat. És a dir, mitjançant l'elogi, reivindica que Catalunya hauria de ser igual.

Anàlisi Formal i Estructural de "Bèlgica"

Mètrica i Rima

«Bèlgica» consta de quatre estrofes de 12, 13, 14 i 7 versos, majoritàriament alexandrins amb cesures, però també amb decasíl·labs, que afavoreixen una recitació agradable i pausada. L'esquema de la rima és el següent:

• 12A / 12B / 12B / 12A
• 10A / 10C / 12B / 12C / 12B
• 10D / 12E / 10D

Tots són versos masculins excepte el penúltim, que és un vers femení, i hi ha varietat de rima assonant i consonant.

Divisió Interna del Poema

Continuant amb l'estructura del poema, aquest es pot dividir en tres parts:

1. La primera part coincideix amb la primera estrofa, on es fa una presentació de Bèlgica i on es veu reflectit el desig de Carner que Catalunya fos així.
2. La segona part la componen la segona i tercera estrofa, en les quals segueix fent una descripció en positiu de Bèlgica.
3. Per finalitzar, l'última divisió de l'estructura interna pertany a la quarta estrofa, on fa una conclusió sobre el sentiment d'elogi i de tristesa per envellir en un lloc que no és el seu.

Interpretació Detallada de les Estrofes

Primera Estrofa: El Paisatge Idealitzat

Carner inicia el poema amb l'ús del condicional, que fa evident el distanciament del poeta amb la realitat. A la primera estrofa, comença descrivint el paisatge d'aquest país, format per la vegetació però també per les persones. Per tant, apareix una natura equilibrada per la calma de la verdor, amorosida per la fertilitat de l'aigua. A més, amb una vegetació que acompanya el camí però no l'obstaculitza, sinó que es converteix en un ornament embellidor. L'arquitectura ciutadana posa en evidència aquest domini racional de la natura, és a dir, el paisatge domesticat al servei de l'home. Fins i tot, al final de la primera estrofa, la pluja està al servei de l'home perquè es canalitza. En definitiva, descriu un lloc ideal, cívic, un model de país europeu, modern, civilitzat i culte, mirall d'un viure bonhomiós i serè.

Segona Estrofa: La Societat Cívica i Harmònica

A la segona estrofa, Carner torna a expressar el seu desig i es fa imprescindible el condicional per convertir les paraules en idealitat. Ens descriu la comunitat humana, harmònica i equilibrada que viu en aquest país. El país de la primera estrofa s'ha convertit en ciutat. Aquesta ciutat té uns «soldats no gaire de debò»; amb aquesta expressió apareix de nou el distanciament, però ara a través de la ironia. Amb aquest recurs vol dir que serà una ciutat amb pocs conflictes i, com a conseqüència, no caldran soldats de debò. Per tant, és una ciutat on tothom s'entén, sensible a l'art i a la bellesa. D'aquesta manera, mostra la idea de canviar la societat a partir de la culturització. A continuació, apareix l'evocació a l'infant i a l'obrer, els components més desemparats socialment, que no despertarien mai tristesa. És a dir, una ciutat sense conflictes socials ni contrastos econòmics. En els versos 18 i 19, descriu el detall de petites coses quotidianes que representen la calidesa humana dels espais íntims, familiars, per a la relació, per a l'hospitalitat. Fins i tot, en els dies de més fred hi hauria la sorpresa d'alguna flor. Per tant, fins aquí ens ha descrit un ordre civil sense greus problemes socials i molt culte, perquè la cultura és el factor clau de cohesió social i, a més, la cultura humanitza el marc ciutadà. Els 4 últims versos reafirmen el que acabem d'explicar. Amb l'adjectiu «acolorit», Carner dóna a aquest mercat una connotació positiva. Hi hauria botí del mar, és a dir, peixos, i presents de la terra, és a dir, aviram i verdures, però el que és important és que n'hi hauria de tot per a tothom, cosa que reflecteix una societat sense injustícia social.

Tercera i Quarta Estrofa: Urbanisme i Reflexió Final

A la tercera estrofa, reprèn la societat i continua amb el condicional. Comença a descriure l'urbanisme de la ciutat. És una ciutat on conviuen de manera harmònica les cases antigues i els monuments amb les cases modernes. En general, tot respon a un ordre. Els monuments simbolitzen la culturització que apareixia en l'estrofa anterior. Els savis de moltes branques del saber, juntament amb els «paraigües oberts» que representen l'admiració de la gent, estarien presents cada vegada que hi hagués una inauguració de monuments culturals. Això ens mostra la sensibilitat i interès cap a la cultura del poble. Carner ens diu que en la ciutat també hi hauria parcs per a la relació, per a l'amor, per a la solitud i les penes. Els sentiments d'alegria combinats amb els de tristesa confereixen humanisme a la societat, on hi ha espais per a viure en alegria o patir la pena.

L'última estrofa, on acaba el poema, se centra en la ciutat. Carner mateix reconeix que, fent cadascú la seva vida, ell viuria enmig dels altres i una mica en cadascú. Es pot apreciar que hi ha un despullament existencial. També viuria sense imprevistos, en un lloc on tot està controlat per al bé dels ciutadans. El poeta, un dia, per atzar, es trobaria amb un parc, un parc amb estany i peixos, amb nens amb molles a la mà. Tanca el poema amb aquesta imatge: la presència de la rutina, de la quotidianitat, una rutina plàcida, harmònica, on la compenetració entre el poeta, l'entorn i la ciutat és total. Aquest modest contacte diari del poeta amb la ciutat genera aquesta tendresa amb la qual Carner acaba el poema.

Conclusió: "Bèlgica" com a Mirall de la Catalunya Ideal

Un cop més, doncs, el projecte noucentista de la Catalunya Ideal és amb ell. És a «Bèlgica»: en el país d'acollida, però també en el poema que rep aquest títol i que no és altra cosa que una creació. Canta a un país molt diferent de la Catalunya sotmesa a la dictadura feixista. És important remarcar que tot el seu possible futur apunta a l'ideal de país europeu, modern, civilitzat i culte; un somni que la Guerra Civil havia destruït.