Albert Sànchez Piñol i Jordi Galceran: narrativa i teatre contemporanis

Narrativa — Albert Sànchez Piñol

En la narrativa hi ha una renovació temàtica, amb joves escriptors que tracten les conseqüències de la guerra civil, com l'opressió sexual i religiosa, a més de posar-se en el punt de vista dels vençuts. Hem de destacar la incorporació de mallorquins i de valencians al panorama literari català, com Carme Riera, Baltasar Porcel, Guillem Frontera, Joan Francesc Mira o Ferran Torrent, entre d'altres.

Un dels autors contemporanis més reconeguts i amb més lectors actualment és Albert Sànchez Piñol (Barcelona, 1965), un autor que sol ubicar les seves obres en un temps llunyà (des de principis del segle XX fins a l'antiga Roma) i, habitualment, en espais exòtics (Islàndia o Àfrica, per exemple). Sànchez Piñol sol combinar la novel·la psicològica —en la qual allò rellevant és com el protagonista viu els esdeveniments o com n'intenta fugir— amb la literatura fantàstica. Un dels exemples més clars i importants d'aquesta combinació és La pell freda (2002), en la qual un antic combatent de la guerra civil irlandesa es refugia a Islàndia, on s'hi troba amb uns éssers misteriosos, els granotots.

La presència de monstres és habitual en la novel·lística de Sànchez Piñol: són éssers que, metafòricament, representen les nostres pors. Altres obres destacades són Pandora al Congo, Tretze tristos tràngols i El monstre de Santa Helena. En castellà ha publicat la novel·la Victus, sobre el setge franco-castellà de Barcelona en la Guerra de Successió.

Teatre — Jordi Galceran

Jordi Galceran (Barcelona, 1964) cap als trenta anys començà a destacar en l'àmbit literari. El reconeixement de públic i crítica li arribà amb l'obra Paraules encadenades. Poc després escrigué Dakota. L'obra amb què més èxit va tenir fou El mètode Grönholm (2003), que s'arribà a representar a uns seixanta països i se'n féu una adaptació cinematogràfica. Actualment, a més d'escriure obres de teatre, realitza guions de pel·lícules i també fa guions per a sèries de televisió.

El teatre de Galceran defuig la introspecció intel·lectual o la recerca artística. L'autor pretén, sobretot, entretenir el públic amb històries trepidants, plenes d'humor i amb finals més aviat amargs. Per a ell, la llavor de tota obra de teatre és una bona idea, que s'ocupi de problemes humans. La lluita i la confrontació han de ser presents a l'obra. Els seus personatges, quotidians i ordinaris, són a escena perquè els passa alguna cosa; s'han d'enfrontar a les seves pròpies febleses i no es poden desvincular d'unes personalitats que els determinen i que afecten l'esdevenir dels fets dels quals són protagonistes.

Galceran escriu diàlegs frescos i entenedors. Un altre element recurrent a les seves obres és una certa violència emocional. I el joc: els personatges juguen entre ells; l'obra juga amb el públic. Els finals de les seves obres no són mai finals feliços: amb uns personatges marcats per la mentida i l'engany això no seria possible.