Les Xarxes Socials i el Seu Impacte en la Societat

Les Xarxes Socials

Les xarxes socials són un mitjà de comunicació que ha globalitzat el món ja que ha permès que ens comuniquem amb persones d'altres països amb familiars que no veiem fa molt, ha permès també que coneguem noves persones.

Ha sigut un mitjà que ha creat grans problemes en el món ja que s'han vist casos de robatoris d'identitat. Les xarxes socials no són el problema, el problema és el mal ús d'elles ja que hi ha persones que les usen molt i no mesuren les conseqüències, s'han vist casos en què persones coneixen a altres per aquests mitjans i sense saber amb claredat qui són i tenen cites que resulten ser el que no s'imaginaven. Per tant, el dolent són les persones que fan mal ús d'elles i que no mesuren les conseqüències dels seus actes o que s'obsessionen amb les xarxes socials i el seu món només gira al voltant d'elles i es tanquen en el seu xicotet món de les xarxes socials deixant la seua vida real la seua vida social a un costat.

En conclusió, les xarxes socials són un invent meravellós que ha ajudat a moltes persones però que hem d'usar amb moderació, no exagerar el seu ús.

2.5. En els anys posteriors a la publicació de La plaça del Diamant, quines altres autores comencen a publicar i a reivindicar la perspectiva pròpia, feminista?

La majoria de l'obra de Rodoreda està protagonitzada per personatges femenins. Això significa que novel·les i contes aborden aspectes de la vida de la dona en l'època històrica que va viure l'autora, és a dir, la major part del segle XX. Per tant, l'obra tracta els problemes que la dona viu com a resultat de la seva subordinació a l'home en una societat profundament patriarcal com la que propugna la dictadura franquista.

Sobretot, l'escriptora que, després de Rodoreda, adopta una perspectiva clarament feminista és M. Aurèlia Capmany. Les dues autores són els referents més directes d'altres posteriors, especialment les membres de la Generació dels 70, entre les quals cal destacar Montserrat Roig, Carme Riera, Maria-Mercè Marçal, Maria Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó i fins i tot altres que comencen a publicar més tard, com ara Maria Barbal.

El Verí del Teatre

2.6. Quins altres autors destaquen en el context d'escriptura d'El verí del teatre? (Mínim dos autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats i característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.

Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940-2020) va ser dramaturg i guionista. Inicià la seva relació amb el teatre de molt jove com a actor en l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Aquest dramaturg practica un teatre de text realista amb històries explicades sempre des de diferents punts de vista a partir dels quals construeix la realitat.

El dramaturg valencià Manuel Molins (Alfara del Patriarca, 1946) ha dut a terme una producció teatral amb més de quaranta títols. En els anys 70 va ser fundador del Grup 49 de teatre independent, amb la intenció de recuperar la llengua i la cultura pròpies. La temàtica de l'obra de Manuel Molins és diversa, però comparteix amb la resta d'autors dels 70 la idea de teatre com a eina per a la lluita social i per a la denúncia de prejudicis (Dansa de vetlatori, 1978; La màquina del doctor Wittgenstein de 1999; Abú Magrib, 2002).

2.7 Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context d'escriptura d'El verí del teatre? Quines semblances o diferències presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autor del fragment? Podeu resumir-les o fer les vostres preguntes a partir dels esquemes. He afegit material nou.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) és per dret propi un nom destacat en el teatre de la segona meitat del segle xx ja que en qualsevol de les fites destacades podem veure la participació de l'autora: a més de directora de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, va ser actriu en alguns dels muntatges de l'època i també dramaturga (a banda de novel·lista i assagista). La seva gràcia natural, el caràcter polifacètic, el dot de comunicadora i la gran intel·ligència fan la resta i la convertiren en la mestra i activista del món teatral que va ser.

El cas de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918-Barcelona, 1990) és tot un altre. Pedrolo va ser un autor d'ofici que tocà tots els gèneres de l'escriptura, entre els quals hi ha el teatre. Encara que tracta temàtiques i maneres de contar-les molt diferents, les seves creacions es decanten per la denúncia de l'absurditat en què sovint es troben les persones alienades, però també parla de la mort o el sentit de la vida. Va escriure tretze obres de teatre, centrades en la cerca de la libertat des de diferents perspectives.

Quines característiques generals presenta el gènere teatral en el context d'escriptura de l'obra?

En definitiva, es pot definir per la seva riquesa i el seu dinamisme.

Els grups de teatre independents nascuts al llarg dels 70 han proposat espectacles amb noves tècniques dramàtiques (mim, mescla de gèneres, decorats simbòlics, etc.) i la feina i la funció de l'autor teatral s'havia diluït en la construcció espectacular col·lectiva. Algunes d'aquestes companyies teatrals (Joglars, Comediants, La Cassola, Dagoll-Dagom) duen a terme violentes i poderoses imatges plàstiques però cada cop de contingut menys didàctic o polític.

A finals dels anys seixanta i, sobretot, als setanta, uns grups de teatre van renovar el panorama teatral amb conceptes dramàtics alternatius que insistien més en l'espectacle, en els 'muntatges', i bandejaven el text d'autor, a favor d'una creació col·lectiva. Es substituïa l'espai escènic tradicional, a la italiana, per un espai polivalent, i introduïen noves tècniques dramàtiques, que incloïen el mim, la mescla de gèneres, els decorats simbòlics o la manca d'aquests, la provocació al públic, etc.

Al voltant del 80 amb l'aprovació de la Constitució i la proximitat dels estatuts d'autonomia millora notoriament el clima de llibertats per a la creació. El teatre evoluciona per la voluntat europeista dels autors, torna el teatre de text i autors com Jose Maria Benet i Jornet o Rodolf Sirera investiguen nous espais escènics, recuperen el paper del director i posen en valor la transcendència dels diàlegs a més d'incorporar les possibilitats tècniques dels escenaris que havien investigat les companyies independents.

Els autors, en general, s'aparten de la denúncia de l'opressió col·lectiva i s'inclinen per temes purament literaris com ara el pas del temps, la perplexitat que l'individu presenta front a la societat i els problemes de convivència urbana.

En aquest renovat teatre es van introduir noves tècniques com ara el desenvolupament del monòleg, la descontextualització de diàlegs o l'ús d'acotacions extenses amb forma literària.

En algunes obres, com en El verí del teatre, l'acció se sotmet a manipulacions dramàtiques consistents a retardar i eclipsar la informació amb l'objectiu de potenciar l'ambigüitat de les situacions escèniques.