La volta de la Capella Sixtina: una obra mestra de Miquel Àngel

Elements plàstics

Miquel Àngel estudiava minuciosament cada detall i preparava els dibuixos de cada personatge amb molta cura. L’artista, que no era pintor ni volia ser-ho, componia les seves figures amb una concepció escultòrica i amb un gran detall i exactitud gràcies al seu coneixement del cos humà. El resultat són unes figures d’una naturalitat extrema no vista fins aleshores i una densitat espiritual del dibuix. Els colors originals, recentment restaurats, eren molt forts i lluminosos. Malgrat la variada policromia de la monumental volta, hi predominen dos colors fonamentals: el verd i el violeta, els dos colors litúrgics de la missa.

Divisió de la superfície

El florentí dividí la gran superfície –que té irregulars penetracions de llunetes i és a 25 metres d’alçada– mitjançant arcs figurats i cornises en perspectiva a meitat de la volta. Així va formar pictòricament un quadriculat arquitectònic que separava diferents temes. Les composicions dels espais centrals representen escenes dels primers dies del món i de l’home; comencen amb la separació de la llum i de les tenebres i acaben amb l’embriaguesa de Noè. Aquests plafons son separats entre ells per arcs i joves nus que es recolzen als pedestals i que simbolitzen la humanitat eterna que mira la seva història. Els joves nus, coneguts com Ignudi, sostenen deu grans medallons de bronze que representen escenes de l’Antic Testament que serveixen de complement a les explicades als pannells principals. Més avall, entre les llunetes i els arcs, es poden veure, alternant-se, els profetes i les sibil·les, personatges de talla gegantina que pensen o llegeixen o profetitzen. A les petxines de les cantonades, Miquel Àngel hi va pintar <>, com ara la història de Judith i Holofernes, o de David i Goliat. Als triangles i a les llunetes d’artista hi va posar els avantpassats de Crist. Però a la volta encara hi ha més figures: els nens-cariàtides, que són simulats en marbre i aguanten la cornisa que cobreix tota l’obra; i els nens-sostenidors, que identifiquen amb un rètol el profeta o la sibil·la que és a sobre d’ells.

Innovació artística

Miquel Àngel no es limità a adoptar les formes fàcils que predominaven a l’època, sinó que va cercar recursos nous, especialment a partir de l’observació de les obres de grans mestres del passat, com Giotto i Masaccio; les escultures dels mestres grecs i romans; i l’anatomia humana mitjançant la dissecció de cossos i l’estudi de models. Si Ticià era un mestre del color, Miquel Àngel ho era del dibuix. Les seves figures son robustes i musculoses i incorporen l’esperit de l’antiguitat clàssica als temes bíblics cristians. Plantegen un món dramàtic molt diferent de l’equilibri i de l’optimisme proposat pel primer Renaixement.

Significat de la pintura

A par del fet que el Papa Juli II – que va morir un any després de la inauguració de la volta– volia una gran obra per la qual fos recordat, el significat conjunt de la pintura no ha estat esbrinat. Alguns autors han estimat la possibilitat que aquest Papa volgués reflectir les seves aspiracions de poder polític, recordant la salvació i la Roma ressorgida del poder papal; i també el paper del papa, en el nou estat de coses, de sostenir el cristianisme al món. De fet, Juli II va concentrar a les seves mans molt poder polític.

Alguns historiadors pensen que a la volta hi ha presents tres realitats de l’home: els principals esdeveniments espirituals de la humanitat i les condicions anteriors a la Revelació (a les llunetes, petxines i triangles); el coneixement i les seves característiques (les sibil·les, els profetes i els Ignudi), i la relació directa amb el cel (les històries bíbliques).

Escenes destacades

Entre les escenes de l’Antic Testament que ocupen la part central de la volta destaca La creació d’Adam, la més famosa del fresc de Miquel Àngel. És el bell mig de la pintura i aconsegueix, de manera gairebé misteriosa, atreure totes les mirades. Déu porta els plecs de la seva capa Eva, els seus fills i tots els que encara no ha creat.

De les imposants figures de les sibil·les i els profetes, situades als extrems de la pintura, sobresurt el profeta Isaïes, que profetitza assenyalant-se al cap.

La cara de Déu

A Miquel Àngel i el seu geni devem la cara de Déu. Després que el pintés a la volta amb cabells i barba llargs, entre la bondat i la fermesa, ningú no l’ha pogut imaginar de cap altra manera. Encara que pràcticament fou obligat a acceptar l’encàrrec, Miquel Àngel s’hi va dedicar en cos i ànima. Durant quatre anys no va fer gaire cosa més que pintar la volta, en un gran esforç, tan físic –gairebé sempre havia d’estar amb el cap girat cap a dalt i, de vegades, havia de pintar estirat a la bastida– com artístic i intel·lectual– per aconseguir tantes figures i postures diferents.