El vitalisme. La voluntat de poder i el superhome
Enviado por Programa Chuletas y clasificado en Religión
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,53 KB
El primer s'agenolla davant Déu i vol dur les feixugues carregades dels "tu has de". El camell es transforma en Lleó, el k diu no i al "tu has de" hi posa el "jo vull", pero es incapaç de crear nous valors.Aixo es propi del nin, la darrera metamorfosi.
La voluntat de poder:
La voluntat de poder és un imulacre, una metàfora per acostar-se a la realitat i la vida.
La realitat és un mar de forces en tensió, forces que no coneixen l’equilibri.Què és aquesta força? La voluntat de poder. L’essència de la vida, l’energia còsmica, l’energia creadora, tot això és la voluntat de poder.
La voluntat de poder és la vida que imposa la seva llei. Però la voluntat de poder no és ben bé la salvatge llei del més fort. No és una voluntat que vol el poder, com si volgués alguna cosa que no té, és el poder que vol. Així que hem de descartar la identificació d’aquesta metàfora amb l’ambició de poder, possessions i domini sobre els altres. “Virtut que dona”, així anomena Zaratustra aquesta cosa inexpressable. L’autèntica forma de la riquesa o del poder és crear, donar, regalar. És el poder de l’artista, de l’amant, de l’aventurer, el que tot ho dona. La voluntat de poder s'oposa a la voluntat d'igualtat.
Com més poderosa i creadora és una vida, més imposa jerarquia i desigualtat; com més dèbil i impotent, més imposa igualtat. Els predicadors de la igualtat són aquells que, com les taràntules, estan amarats de verí, d'un verí que vol assassinar tota vida noble i superior. La voluntat d'igualtat és l'intent de reduir el que és original i excepcional a ordinari i mediocre. Nietzsche polemitza contra la identificació d'igualtat amb justícia, identificació ben viva en la Revolució Francesa, en les propostes socialistes i comunistes, en totes les democràcies i en el mateix cristianisme.
Entorn retonr:
Al Zaratustra, després d’ensenyar la doctrina del superhome, la mort de Déu i la voluntat de poder, el profeta torna a la caverna de la muntanya, a la suprema soledat i afronta el seu pensament més abismal. Del superhome, Zaratustra en parla a tothom; de la mort de Déu i de la voluntat de poder, a pocs; de l'etern retorn, només a si mateix. “De la visió i de l’enigma” és el títol del capítol on comença a parlar d’aquest tema: és un misteri, l’enigma del temps, el que es troba en el fons del cor del món