Vitalisme literari

La poesia modernista

Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca, que consideraven mancada de sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius. Com a alternativa van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte. La característica fonamental de l'expressió poètica durant el Modernisme és la diversitat d'estètiques que dominaren alternativament les dues dècades a cavall del canvi de segle. A voltes, aquestes estètiques convisqueren harmònicament (simbolisme i prerafaelitisme); d'altres, s'enfrontaren i polemitzaren (espontaneisme-vitalisme i parnassianisme), i algunes, com el parnassianisme i el classicisme, evolucionaren fins a connectar, cap al 1910, amb el nou ordre noucentista.

La poesia modernista: Corrents estètics

Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de segle:

Simbolisme

Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir ( Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne (Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes. Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el Realisme, i s'allunyaren també de l'impressionisme.

El Parnassianisme

El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del Segle XIX creat com a reacció contra el romanticisme de Víctor Hugó, el subjectivisme i el socialisme artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte de Lisle (1818-1894).

El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos"; excés de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment.
Per contra, que els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels propis sentiments i amb temes que tingueren a veure amb l'art, temes suggeridors per ells mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment la grega, i pel llunyà Orient. Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els ROMàntics van demostrar una preocupació pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa . El lema del parnassianisme era: “l'art per l'art”, art vist com a forma i no com contingut

El prerafaelisme

La creença que la pràctica artística havia de ser paral·lela a un sentiment de fe i devoció envers uns valors més alts, portà a la sacralització de l'art, que se serví de la simbologia i les imatges del món religiós per expressar amb tota la seva complexitat l'experiència creativa. El prerafaelisme cerca la bellesa en un món idealitzat. Pren coma model els poetes i els cavallers medievals.

Vitalisme i esponteneisme

Es basa en l'exaltació de la individualitat com a única norma per a la creació poètica. L'autèntic creador no s'ha de supeditar a les convencions retòriques i socials imposades, sinó que ha d'alliberar el sentiment personal i deixar-se guiar per la intuïció i els valors populars i col·lectius. Maragall, amb la teoria de la paraula viva, imposa l'espontaneisme com a valor essencial de la nova tendència.