Qui eren els visigots
Enviado por Chuletator online y clasificado en Historia
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 13,46 KB
L'organització del regne
Els visigots, tot i que eren poc nombrosos (uns 150000, sobre una població d'aproximadament sis milions), van dominar els hispans i se'n van repartir una gran part de les terres.
Juntament amb els grans propietaris hispanoromans, constituïen el grup social aristocràtic i privilegiat.
D'aquesta manera, la monarquia visigoda va aconseguir establir un regne, que es va fonamentar en:
Una monarquia forta, que en principi era electiva, tot i que sovint es transformava en hereditària. Per governar, el monarca es basava en una sèrie d'institucions de govern, com ara l'Aula Règia (òrgan assessor format per nobles i clergues) i els Concilis de Toledo (assemblees de caràcter religiós i civil).
El control de tot el territori peninsular:
Van expulsar els sueus (585), van conquerir els territoris que els bizantins havien ocupat al sud peninsular (572-623) i van aturar els francs al nord.La unificació jurídica i religiosa entre hispanoromans i visigots: el rei Leovigild va derogar la llei que prohibia els matrimonis mixtos.
Recared es va convertir, juntament amb molts nobles visigots, al cristianisme (587), i va aconseguir, d'aquesta manera, la unitat religiosa.
Finalment, Recesvint va aconseguir la unificació jurídica establint una única legislació per a tot el regne, el Líber Iudiciorum (654).
Tot i això, al començament del segle VIII, les disputes nobiliàries van afavorir que un exèrcit musulmà, procedent del nord d'Àfrica, envaís la península Ibèrica (711) i derrotés l'últim monarca visigot (Roderic).
Qui eren els visigots?
Els visigots eren un poble germànic pertanyent als gots orientals. Des del segle III que feien incursions a les terres de l'Imperi ROMà i cap a l'any 300 es van instal·lar a la Dàcia com a mercenaris al servei dels romans.
Al final del segle IV, atacats pels huns, es van dirigir cap a la península Itàlica i van arribar a saquejar Roma. Finalment, van pactar amb els romans que s'establirien a la Gàl·lia.
Barcelona, capital dels visigots
L'any 409, quan els pobles bàrbars van penetrar a Hispània, la Tarraconense i una part de la Cartaginense van restar sota control ROMà.
Paral·lelament, els visigots saquejaren la ciutat de Roma (410) i es van instal·lar al sud de la Gàl·lia.
Atacats per terra i amb els ports bloquejats pels romans, el rei visigot Ataülf va decidir entrar a Hispània i instal·lar-se temporalment a Barcelona.
Més tard, a la mort del rei visigot Alaric II a la batalla de Vouillé, el seu fill i successor, Gesaleic, es va establir a Barcelona, que es va convertir en la capital del regne.
Durant uns quants anys Barcelona va ser la cort dels reis visigots, fins que a mitjan segle VI el rei Teodoric va traslladar la capitalitat a Toledo.
L'època de més esplendor de Bizanci va coincidir amb el regnat de Justinià (527-565), que es va proposar restaurar l'Imperi ROMà.
Amb aquest objectiu va conquerir algunes de les províncies occidentals perdudes (la costa dàlmata, la península Itàlica, les illes Balears, part del nord d'Àfrica i el sud d'Hispània).
Igualment, l'emperador, seguint la tradició romana, era aclamat pel Senat i pel poble i concentrava en la seva persona el poder polític, militar i religiós. També va recopilar les lleis romanes en dotze llibres que van constituir el Codi de Justinià.
L'Imperi bizantí va gaudir en aquesta etapa d'una gran prosperitat econòmica, principalment gràcies a una agricultura florent i a la vitalitat del comerç al Mediterrani.
La Segona Edat d'Or i el Cisme d'Orient
Entre els segles VII i VIII, Bizanci va perdre una gran part de les conquestes de Justinià. L'Imperi es va replegar sobre la zona oriental, es va hel·lenitzar i el grec es va convertir en llengua oficial.
Als segles següents (IX-X), una nova dinastia va aconseguir reconquerir part de les terres perdudes anteriorment i va estimular la recuperació de l'economia. Va ser un nou període de prosperitat conegut com la Segona Edat d'Or de Bizanci.
L'emperador (basileus, en grec) tenia un poder absolut i era considerat la màxima autoritat del món ROMà i també de la cristiandat.
Les diferències entre l'Església d'Orient i la d'Occident es van fer cada vegada més grans. Les cerimònies religioses eren diferents, els sacerdots es podien casar i el papa de Roma no tenia autoritat sobre l'església bizantina. El 1054 es va produir el Cisma d'Orient, que va dividir la cristiandat entre l'Església catòlica de Roma i l'Església ortodoxa de Constantinoble.
L'evangelització dels eslaus
Al segle IX, dos monjos, Ciril i Metodi, van començar a evangelitzar els pobles eslaus, al nord de Bizanci. Aquests pobles no coneixien l'escriptura i, per poder traduir la Bíblia al seu idioma, els monjos es van inventar un alfabet anomenat ciríl·lic.
A partir d'aleshores, el cristianisme ortodox i la cultura bizantina es van difondre entre búlgars, serbis i russos.
El declivi de Bizanci
A partir del Segle XI, la prosperitat de Bizanci va començar a decaure i l'Imperi es va descompondre lentament com a resultat dels atacs constants dels exèrcits turcs a les seves fronteres. La capital, Constantinoble, va ser conquerida l'any 1453 i l'Imperi bizantí va desaparèixer.
El regne dels francs
El regne dels francs era molt extens. Ocupava no tan sols el que havia estat la Gàl·lia, sinó també territoris de la península Itàlica i de l'Europa Central.
Al començament del segle VIII, un noble franc, Carles Martell, va dirigir l'exèrcit contra els musulmans que des d'Al-Andalús intentaven avançar sobre França, i els va derrotar a prop de Poitiers (732).
El seu fill, Pipí el Breu, es va convertir en rei dels francs i va fundar la dinastia carolíngia.
El seu fill i successor, Carles, dit el Gran (Carlemany), va reconstruir l'Imperi d'Occident.
Per administrar un Imperi tan extens, posar ordre als territoris, recaptar impostos i fer complir la llei, Carlemany va haver d'idear una nova forma de governar.
En un món amb poca circulació de diners i comunicacions molt difícils, la solució va ser entregar terres als nobles del regne perquè les administressin en nom seu i se'n beneficiessin.
L'Imperi bizantí
L'Imperi ROMà d'Orient va mantenir la riquesa i va poder frenar les invasions. En època de l'emperador Justinià, l'Imperi va gaudir d'una gran esplendor i es va estendre fins a la Mediterrània occidental.
A partir del segle VII, l'Imperi es va hel·lenitzar i va adoptar el nom de Bizanci, nom grec de Constantinoble.
Al Segle XI, la prosperitat de Bizanci va començar a decaure, sobretot per la pressió dels exèrcits turcs a les seves fronteres. Constantinoble fou conquerida l'any 1453 i l'Imperi bizantí va desaparèixer.
L'Imperi carolingi
El fill i successor del rei franc Pipí el Breu anomenat Carles el Gran (Carlemany) es va convertir en reconstructor de l'Imperi d'Occident i en organitzador de l'estructura política i social de l'Europa feudal.
Carlemany va conquerir una gran part de les terres de l'Europa occidental, va frenar l'avanç de l'islam, va establir fronteres segures a tot el territori i va convertir al cristianisme els pobles sota la seva autoritat.
Per governar el seu Imperi, Carlemany el va dividir en comtats i al capdavant hi va posar comtes, que li devien obediència i tenien un càrrec que no era ni vitalici ni hereditari. Després de la seva mort, l'Imperi es va dividir i els nobles van acabar apropiant-se de les terres i dels càrrecs