El violí d'auschwitz resum per capítols

Enviado por Chuletator online y clasificado en Lengua y literatura

Escrito el en catalán con un tamaño de 5,09 KB

SOLUCIONARI- EL VIOLÍ D'AUSCHWITZ DE María ÀNGELS ANGLADA

UNITAT 5 SEMESTRE 2

Rellegeix el fragment corresponent del capítol sisè d'El violí d'Auschwitz de María Àngels Anglada  (pàg. 110-112, ed. Educaula) i fes-ne un comentari de text.

El capítol 6 se situa en el centre de l'acció en la construcció del violí, després que en el tercer capítol, l'acció del protagonista, el luthier Daniel, s'hagi arriscat a defensar el músic Bronislaw i posteriorment, en el cinquè, se li faci l'encàrrec. En el text, però, no hi consta l'encàrrec concret, és el lector que ha de reconstruir molts dels fets que succeeixen a través dels efectes i les emocions que trasllueixen els protagonistes, els presoners del camps d'extermini. Així, al final del capítol cinquè el lector coneix la juguesca que hi ha darrere l'encàrrec de construir un violí de màxima qualitat, com si fos un Stradivarius, a través del Bronislaw. Si en Daniel, el luthier, no ho aconsegueix, serà lliurat al metge botxí, en Rascher, conegut pels seus experiments monstruosos amb els presoners.Si ho aconsegueix, Sauckel aconseguirà un caixa de vi de Borgonya.

En el capítol sisè, doncs, en Daniel plora desesperadament als braços de l'amic músic, Bronislaw, i és a través de l'expressió d'aquests sentiments que Anglada transmet l'enorme tensió, el clima de terror extrem que es vivia als camps. El problema concret que s'exposa és el temps de construcció del violí. No el coneixen, però Daniel s'adona que té una oportunitat: la construcció del violí és una esperança contra la mort segura, mentre el construeixi no els enviaran als camps veïns, Auschwitz o Plaszow, on l'extermini era immediat. D'altra banda, el fragment mostra la necessària companyonia i complicitat entre els presoners per sobreviure. Bronislaw l'aconsola: "La veu de l'amic el curava del terror com un ungüent damunt una ferida oberta."

En aquest capítol el punt de vista és extern, hi ha un narrador extern en tercera persona que presenta els personatges, els fa parlar en els diàlegs i se situa dins d'ells per donar a conèixer els seus sentiments. Es tracta d'un narrador omniscient que manté un gran contrast amb els dos textos històrics que, l'encapçalen. El primer està extret de Poder sin moral: historia de las SS (Barcelona, Seix barral, 1966) tal com es detalla al començament de la novel·la. Cada capítol s'inicia amb un fragment d'aquest text. En aquest cas la referència a l'aprofitament de les dents d'or dels presoners és una de les mostres conegudes de la reutilització de totes les pertinences dels presoners fins de la seva persona: les dents, la pell, els cossos. El segon forma part d'una de les declaracions d'un presoner en el procés de Nuremberg. Dos relats freds, documents, que tenen una doble funció. En primer lloc mantenir la relació de veracitat dels fets, documentar-los; i, en segon lloc, mantenen un contrast extrem amb el text líric i emotiu del relat.

La construcció del violí ens remet a la música i al seu ús al llarg de la història. Un dels fets que més van revoltar dels camps va ser conèixer que en alguns casos les morts, les tortures i les execucions es feien amb música clàssica de fons. Anglada retorna a l'art i més en concret a la música, la funció de enlairar i transformar. L'art contra la barbàrie és la idea que vol transmetre l'escriptora.

2. Pregunta teòrica ¿Es pot escriure després d'Auschwitz?

La idea de l'emmudiment de la humanitat es va estendre per Europa després de la II Guerra Mundial. La idea que la humanitat havia arribat a un punt sense retorn, s'havia deshumanitzat portava a pensar entre alguns filòsofs que no era possible escriure. El pessimisme era total. De fet, a Àustria un grup d'escriptors va crear "la literatura del silenci": Paül Celan o Ingeborg Bachmann, entre altres. Els poetes es van tancar en el seu món, mirar com era el món feia mal.

De mica en mica, però, es van anar escrivint relats sobre els fets. Al contrari del que s'havia imposat al principi, esborrar la memòria, naixia la idea que calia explicar-ho. Neix la literatura memorialista, els relats dels supervivents que ho van viure com el de Primo Levi (Si això és un home). A l'estat espanyol, la dictadura del general Franco (1939-1975) va fer impossible que es poguessin donar a conèixer aquests relats i no va ser fins als anys seixanta i de manera molt marginal que es van començar a escriure. El més conegut és K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella i l'estudi documental de la novel·lista Montserrat Roig, Els catalans als camps nazis (1978). L'impacte d'aquestes obres va fer prendre consciència d'una realitat molt amagada i que encara avui no s'ha restituït.

El cas d'Anglada és distint, perquè escriu una novel·la sense haver estat als camps. La seva proposta sorgeix davant altres genocidis, l'armeni, el produït als Balcans...  Hi ha hagut molts altres genocidis. Anglada en vol parlar. La seva aposta és situar l'art contra la barbàrie." 

Entradas relacionadas: