Vies aèries terminals

1.ANATOMIA DE L’APARELL RESPIRATORI

L’aparell respiratori es pot dividir en: vies aèries superiors (foses nasals—nas i cavitat nasal--, faringe i laringe)
I dies aèries inferiors (tràquea, Bronquis, bronquíols i pulmons).
1.1.FOSES NASAL O NAS És l’òrgan que comunica l’aparell respiratori amb l’exterior. Consta d’una part externa,o nas pròpiament dit, i una altra interna, situada al sostre de la boca. L’interior és vuit ja està dividit en dues meitats ho foses nasals. Aquestes són dues cavitats excavades a l’interior del crani, separades per un envà o sapte cartilaginós I comunicades amb l’exterior pels orificis nasals, que permeten l’entrada i la sortida d’aire. Darrere de cada orifici hi ha un eixamplament o vestíbul nasal, cobert en la cara interna per pèls gruixuts o vibrisses.L’interior de les foses nasals està entapissat amb una mucosa composat per cèl·lules ciliades (reforcen els els hi treuen la pols), I belleses, cèl·lules nervioses olfactives (treure el bulb olfactori) i glàndules secretores del moc nasal [és la que fa el moc (grans secretora)]. El límit posterior hi ha dos orificis mes o coanes, que desemboquen a la nasofaringe i és comuniquen amb la resta de l’aparell respiratori. El sins paranasal són uns espais plens d’aire que drenen el nas. N’hi ha quatre parells: Frontals, Maxil·liars, etmoidals i esfenoidals. Tota la cavitat nasal exerceix un paper important en: 1. Condicionament de l’aire inspirat: incloent-hi el control de la temperatura i de la humitat. 2. Eliminació de pols i organismes infecciosos, gràcies els cilis i a la secreció de moc. 3. Col·laboració en el sentit de l’olfacte( conté els receptors sensorials olfactius) i en la fonació.

1.2.FARINGE

Conducte comú per a l’aparell digestiu i el respiratori, que permet el pas de l’aire i dels aliments; també intervé en el procés de la fonació. Dins de la faringe hi ha la nasofaringe o rinofaringe i la orofaringe o la bucofaringe.
1.3.LARINGE Òrgan que comunica la faringe amb la tràquea. La laringe aprofitar l’entrada i sortida d’aire per crear el sou, És l’òrgan principal de la fonació. Està constituïda, bàsicament, per cartílags i músculs. A dins de la laringe està [l’epiglotis( carcassa cartilaginosa, tanca la laringe durant la degulació), la tiroide(està format de cartílag té forma triangular i està situada a la part anterior del coll), el cricoide( té forma d’anell de segell)] que son imparells i parells [Aritenoides, corniculat, cuneïformes( s’encarrega de sostenir les cordes vocals)] La laringe es poden distingir tres porcions anatòmiques: El vestíbul o per superior, els ventricles i la cavitat infraglòtica. Els músculs poden ser intrínsecs(parteixen i acaben a la mateixa laringe) i extrínsec (la fixen a unes altres estructures)
1.4.TRÀQUEA És un conducte d’uns 11 cm de llarg que s’entén des de la laringe fins els bronquis. Descendeix per davant de l’esòfag i penetra el mediastí, on es divideix en dos bronquis principals el dret i l’esquerra, respectivament. Està formada per 15 anells de cartílag i hialí, obert a la part posterior en forma de C I recobert per una mucosa ciliada que he donat fermesa a la paret i evitar que es col·lapsi entre els anells hi ha fibres elàstiques que permet que la tràquea s’estengui i descendeixi Durant la inspiració i l’ajuda a la retracció pulmonar durant l’expiració.

1.5.BRONQUIS

Es localitzen a l’extrem inferior de la tràquea que es divideix per formar els dos bronquis principals el dret (que és curt ampla i vertical) i l’esquerra (que és llarg i estret). Cada bronqui principal quan entre als pulmons es divideixen en branques de menys calibre o bronquis lobulars que es divideixen en altres de més petit o bronquis segmentari que continuen ramificant-se i formen els bronquíols i es formen en conductes alveolars fins acabar el sacs alveolars (que estan formats per un conjunt d’alvèols de dimensions Microscòpica). La seva estructura és similar a la de la tràquea està formada per anells incomplets però a l’entrada dels pulmons es fan complets. Els bronquis a mesura que es ramifiquen van perdent els anells cartilaginosos, llavors quan arriba els alvèols queda la capa superficial interna.

1.6.PULMONS

Els pulmons són els òrgans principals de l’aparell respiratori. Cada pulmó presenta: (tres vora anterior, posterior i inferior), un vèrtex, una bassa o cara diafragmàtica, una cara costal, i una cara interna o mediastínica. El pulmó esquerre està dividit per mitjà d’una cissura obliqua, en dos lòbuls (superior i inferior) que contenen vuit segments. El pulmó dret està dividit per dues cissures en tres lòbuls (superior, mitjà i inferior), que contenen 10 segments. Els pulmons estan de vestit per la pleura que és una membrana serosa, que està dividida en una capa externa o pleura parietal (revesteix la paret toràcica, el mediastí i el diafragma) i una capa interna o pleura visceral( unida a la superfície dels pulmons). Entre les dos capes de la pleura hi ha una petita cavitat (cavitat pleural) que conté el líquid pleural que fa que es faciliti el moviment dels pulmons durant la respiració.

2.FISIOLOGIA DE L’APARELL RESPIRATORI

La respiració suposa el transport d’oxigen (O2) des de l’atmosfera fins els alvèols pulmonars i l’eliminació d’oxigen de carbó ni (CO2) des dels alvèols cap a l’exterior. Aquest procés d’intercanvi de gasos (ematosi) es du a terme en fases: ventilació pulmonar, intercanvi de gasos, transport de gasos (O2 i CO2) en sang i regulació de la ventilació.

2.1. MECANISMES DE LA VENTILACIÓ PULMONAR

La ventilació pulmonar és el procés mitjançant el qual l’aire es mou cap a l’interior i l’exterior dels pulmons, a causa de la diferència de pressió que hi ha dins i fora Seu, per mantenir les concentracions adequades del O2 i CO2 els alvèols. Consta de dues fases inspiració i expiració. Inspiració: procés actiu d’entrada de l’aire cap a els pulmons quan la pressió pulmonar és més baixa que atmosfèrica. Es produeix per la contracció del diafragma i els músculs intercostals. Expiració: processos passiu que s’inicia quan la pressió pulmonar és més alta que l’atmosfèrica, fet que dóna lloc a l’expulsió d’aire cap a l’exterior. Comporta amb una relaxació dels músculs del tòrax i una disminució de la grandària dels pulmons. La ventilació pulmonar s’intercanvien una sèrie de volums d’aire: Volum de ventilació o basal (VVP): és l’aire inspirat i expirat a cada respiració normal( 0,5 l) (volum corrent) Volum de reserva inspiratòria(VRI): és el volum màxim, més enllà del volum normal que pot ser inspirat en una respiració profunda o forçada (2,5 l) Volum de reserva expiratòria(VRE): és el volum màxim que pot ser expirat després d’una expiració normal (1,5 l) Volum residual(VR): és el volum d’aire que queda als pulmons després d’una expressió forçada (1,5 l). Volum respiratori per minut(VRM): és la quantitat d’aire que entre els pulmons per minut (6 l). Espai mort(EM): és l’aire que omple les vies respiratòries en cada respiració no col·labora intercanvi gasós(0,15 l). Es parla de capacitat pulmonars quan hi ha una combinació de diferents volums: Capacitat inspiratòria: quantitat màxima d’aire que una persona pot inspirar després d’una expressió normal. Equival a VVP +VRI (3l) Capacitat residual: quantitat d’aire que roman els pulmons després d’una expilació normal. Equival a VRE + VR (3l) Capacitat pulmonar total: volum màxim a que els pulmons poden arribar després d’un esforç inspiratori. Equival a VVP + VRE + VRI + VR(6l). Capacitat vital: quantitat màxima d’aire que una persona pot eliminar després d’omplir els pulmons fins al límit. Equivalent a VRI + VVP + VRE.(4,5l)

TRANSPORT DE GASOS EN SANG

Gasos entren al torrent sanguini, es dissolen en el plasma. Quan lO2 passa a la sang, es fa un intercanvi als teixits el O2 es dissocia en l’hemoglobina i es difon des del líquid intracel·lular cap al plasma, el procés es produeix per una diferencia de pressió entre l’exterior i interior, pressió parcial + alta a les cèl·lules sanguines que a les tissulars. Major part de CO2 es transporta unit a l’hemoglobina formant carboxihemoglobina. Intercanvi de Co2 mateixa manera que el de O2 però a la inversa.

2.2.INTERCANVI DE GASOS DIFUSIÓ DE GASOS

Pressió parcial d’O2 + gran als alvèols que capil·lars pulmonars, O2 passa a l’interior dels capil·lars fins q pressió parcial O2 s’iguala a banda i banda. Pressió parcial de CO2 és + alta als capil·lars q alvèols, el gas passa per difusió cap als alvèols fins que s’igualen.

PATOLOGIES

Rinitis: inflamació superficial de la mucosa pituïtària que està a la cavitat nassal, sensació de calfred, obstrucció nassal. Condicionants exteriors refredament brusc humitat i un medi ambiental Sinusitis: inflamació de la mucosa dels sins nassals , dolor amb pressió frontal i al maxil·lar dolor en la zona del clatell Laringitis: inflamació de la mucosa laríngia deguda a una infecció, afonia, ronquera, picor, etiologia grip fred comú tabaquisme i alcohol Bronquitis: inflamació a la mucosa bronquial, tos seca, roncs produït per virus, cigarrets , gasos tòxics Asma bronquial: obstrucció intermitent o reversible que afecta la part baixa de les vies respiratòries, cursa dispnea, tos amb esputs i es causat per al·lèrgies o infeccions Tuberculosi pulmonar: infecció produïda per el Bacil de Koch que afecta als pulmons, bronquis i pleura, cursa tos seca, febre, dolor toràcic es produeix per el Mycobacterium tuberculosi Pneumònia: malaltia infecciosa que provoca inflamació al teixit pulmonar, es produït per gèrmens pneumococs, estafilococs Atelèctasi: disminució de volum del teixit pulmonar per falta d’aire als alvèols , signes insuficiència resp i produït per tuberculosi o tumor bronquial Bronquièctasi: dilatació irreversible dels bronquis, cursa tos, esputs pudents es produeix per infeccions víriques o irritació de subs tòxiques Edema pulmonar: alteració aguda o crònica caracteritzada per l’acumulació de líquids als alvèols, signes sudoració abundant, cianosi produeix insuficiència cardíaca congestiva Emfisema pulmonar: engrandiment irreversible dels espais alveolars ocasiona pèrdua de l’elasticitat pulmonar, signes tabac, infeccions bronquials Insuficiència respiratòria aguda: incapacitat aguda dels pulmons per mantenir una oxigenació adequada de la san, símptomes associats a la hipòxia i a la hipercàpnia Pneumotòrax: col·lapse pulmonar quan entra l’aire als espais entre els pulmons i la paret, dolor al pit, tos seca, es produeix per contusió o lesió penetrant al pit Hemotòrax: acumulació de sang que hi ha a l’espai pleural, signes mareig, falta d’aire, produït per traumatismes en el pit, càncer de pulmó, tuberculosi Hidrotòrax: acumulació de líquid a la pleura, tos, febre, dolor al tòrax produït per insuficiència cardíaca secundari diàlisis peritoneal Empiema: acumulació de pus a la pleura, dolor toràcic, disminució parcial d’O2 produït per una infecció als pulmons Pleuritis: alteració inflamatòria de la pleura visceral o parietal es produeix per agents infecciosos que causen tuberculosi, símptomes disminució del murmuri vesicular dolor al respiratòria.