Vida i obra de Descartes: el mètode cartesià i la geometria cartesiana

Vida i obra de Descartes

Tema 9. 1 - Vida i obra de Descartes: Va néixer a la població francesa de 'La Maye' (1596) i va morir a Estocolm al 1650 al palau de la reina Cristina de Suècia. Va estudiar amb els jesuïtes (en un col·legi religiós) i al 1616 es va llicenciar en Dret a la Universitat de Poitiers. Un any després va ser reclòs i va participar en la guerra dels 30 anys. Ell diu que bona part del seu pensament se li va ocórrer al front quan estava sol, fent una guàrdia. La guerra dels 30 anys va acabar al 1648 en el Palau de Westfàlia, que va separar els catòlics al sud. Al 1629 va anar a viure als Països Baixos i va publicar la seva obra més important, que és 'El discurs del mètode', al 1637. Descartes va viure en una època de guerres, epidèmies, etc., que va reduir considerablement la població d'Europa. A l'època de Descartes (segle XVII), s'imposen a tota Europa les monarquies absolutes, com per exemple la de Lluís XIV a França, monarquies que concentren tot el poder. El segle XVII també és el segle de la nova ciència, iniciada per Copèrnic, continuada per Kepler i Galileu. Aquesta nova ciència arriba al seu punt màxim amb Newton, que formula...

La geometria cartesiana

2. La geometria cartesiana: Descartes no només es dedicava a la filosofia, sinó que també a les matemàtiques. Segons Newton, és el millor matemàtic del món. Descartes pensa que les matemàtiques són un model d'exactitud, rigor i precisió. Descartes pensa que la filosofia i totes les altres ciències haurien de tenir aquestes característiques com a matemàtiques. És el creador de la anomenada geometria analítica i crea el sistema cartesià de coordenades que porta el seu nom, que permet representar gràficament equacions algebràiques amb dos eixos, un d'abscisses que és x i un d'ordenades que és y. Es pot representar qualsevol equació.

El mètode cartesià

3. El mètode cartesià: Hem dit que la nova ciència necessita un nou mètode i hem vist que les matemàtiques són molt rigoroses. Descartes pensa que si les altres ciències no ho són, no és per la capacitat dels investigadors, sinó perquè treballen d'una forma inadequada. Descartes crea un mètode perquè totes les ciències que no són les matemàtiques arribin a tenir la mateixa exactitud que les matemàtiques. El mètode que ell proposa consta de 4 regles. 1. La regla de l'evidència: Diu Descartes: 'Només podem acceptar com a bons, com a vàlids, aquells coneixements que siguin evidents i si tenim un petit dubte, deixem-ho de banda'. 'És evident tot allò que representa de forma clara i distinta a la ment. La claredat equival a 'sense dubtes' i distinció equival a 'definició'. És a dir, el que vol dir Descartes és que el que estem coneixent estigui perfectament delimitat, de manera que sigui impossible confondre'l amb una altra cosa (parla de delimitació)'. 2. La regla de l'anàlisi: Diu Descartes: 'Hem de descompondre un problema en tantes parts com sigui necessari per resoldre'l'. 3. La regla de la síntesi: Consisteix a organitzar els nostres coneixements, dels més simples als més complexos, fent cadenes de raonaments. 4. La regla de l'enumeració: Diu Descartes: 'Un cop acabada una investigació, s'han de fer totes les revisions que calgui, és a dir, hem de repassar'. Una de les crítiques que se li fa a Descartes és que la primera regla, la regla de l'evidència, és la menys evident de totes.

El dubte metòdic

3.1. El dubte metòdic: En un moment de la seva vida, Descartes decideix dubtar de tot, no perquè sigui escèptic, sinó com a estratègia. Decideix dubtar en primer lloc i ho explica en el 'Discurs del mètode' (obra més important). En els sentits: els sentits ens enganyen, com quan veiem un pal submergit a l'aigua i sembla trencat. Decideix dubtar de les altres persones, fins i tot del món físic. Quan somiem, creiem veure coses que en realitat no existeixen. Com puc saber jo que les altres persones no són un somni? Decideix dubtar de les matemàtiques, ell que és geòmetra i posa sempre les matemàtiques com a model. En una altra obra titulada 'Meditacions metafísiques', Descartes complica les coses perquè introdueix la hipòtesi del geni maligne. Es pregunta: I si existís alguna manera de dimoni? La funció del qual fos enganyar-nos? En aquestes condicions, mai podríem estar suficientment segurs de res. Hi ha un principi que és indubtable i que els escèptics no poden qüestionar, que és el famós 'Penso, per tant, existeixo' (Cogito ergo sum), ni tampoc el pot qüestionar el dimoni maligne. Tenim una primera veritat que pot servir de fonament, de base, però no sap res més. El seu subtil estratègic és perquè vol arribar aquí, a aquesta primera veritat.

El jo i les idees

3.2. El jo i les idees: El pensament jo, el que fa, és manipular idees. Hi ha 3 tipus d'idees, que són les adventícies, les factícies i les innates. Les primeres les aprenem, per tant, en algun moment les introduïm (foc, quan ens cremem). Les factícies les creem nosaltres, per exemple, la idea d'unicorn o la idea de Pegas. Les innates les tenim des del naixement (jo i Déu). Les idees són sempre veritables, una altra cosa és que el que representen existeixi a la realitat. Descartes pensa que haurà de demostrar la idea de Déu per tenir una segona realitat que ens permeti tornar a confiar en les coses que havíem dubtat, com les altres persones, el món, les matemàtiques, etc.

L'existència de Déu

3.3. L'existència de Déu: Descartes pensa que necessita una segona veritat, la creença de Déu, i donarà uns arguments per demostrar que existeix. L'argument més conegut que dóna Descartes és la reformulació de l'argument ontològic. Segons Descartes, la idea de Déu inclou la d'un ésser sumament perfecte, per tant, Déu existeix. L'existència de Déu fa que Descartes disposi d'una segona veritat, juntament amb el Cogito, que era la primera veritat que havia descobert. Un cop demostrada l'existència de Déu, ja podem confiar en què les altres persones existeixen, podem confiar en què el món existeix i en les veritats matemàtiques.

La metafísica cartesiana

4. La metafísica cartesiana: Per Descartes, la realitat està formada per 3 àmbits essencials, que són Déu, el món exterior i el jo. El jo, l'anomena també substància pensant (en llatí res cogitans). Aquest jo o substància pensant és la ment, l'ànima o la raó. El jo és diferent del cos, la ment també ha estat creada, és imperfecta i finita. A Déu l'anomena substància infinita i és etern, immutable, perfecte i creador. El món físic, exterior, l'anomena substància extensa (res extensa). Per Descartes, l'extensió és el que caracteritza el nostre món exterior. L'extensió és qualsevol aspecte quantificable (pes, altura, volum...). Descartes pensa que l'ésser humà és al mateix temps pensament i extensió. Tenim una ànima i un cos (dualisme: entendre la realitat amb 2 principis). Descartes té una visió dualista de l'ésser humà. La ciència moderna, que apareix en el racionalisme, pretén explicar el món en què vivim a partir d'unes lleis universals que són independents dels éssers humans, deus governants. Copèrnic, Kepler i Galileu col·laboraven en aquest objectiu. Descartes, quan redueix el món a l'extensió (coses que es poden mesurar), també col·labora en aquest objectiu de conseguir lleis universals. Descartes veu l'univers com un gran mecanisme que segueix unes lleis autònomes, independents dels éssers humans, com per exemple la llei de la inèrcia. Totes les teories que expliquen la realitat d'aquesta manera es coneixen amb el nom de mecanicistes. Els primers van ser els atomistes, ja que expliquen la veritat a partir de l'àtom. Descartes és conservador d'aquestes teories mecanicistes.

La moral provisional

5. La moral provisional: És un apartat del mètode on Descartes dóna una sèrie de consells i regles que tenen relació amb la moral i l'ètica. Descartes sempre havia dit que volia escriure un tractat d'ètica, cosa que finalment no va fer, per tant, l'únic que sabem del seu pensament en relació amb la moral és el que veurem a continuació. 1r consell/regla: Hem d'obeir les lleis i les costums del lloc on ens trobem (el rei i la seva dona). 2n consell/regla: Hem de seguir sempre les opcions més moderades, evitant els excessos. Aquí Descartes es mostra molt conservador (si les sufragistes haguessin estat moderades, les dones encara no votarien). 3r consell/regla: Un cop presa una decisió, no s'ha de dubtar i cal tirar-la endavant (un cop has decidit deixar de fumar, fes-ho). 4rt consell/regla: És el que es coneix com a principi de realitat, no esperis que el món s'adapti a tu, adapta't tu al món que és més fràgil.

El racionalisme posterior

6. El racionalisme posterior: Descartes no és l'únic pensador racionalista. Spinoza: El seu nom complet és Baruch de Spinoza (1632-1677). Era una família portuguesa de religió jueva que es va traslladar a Amsterdam. Parteix del concepte de substància de Descartes, però ell diu que hi ha una única substància que és Déu, que és eterna, infinita i necessària. Déu i el món coincideixen, la natura és el mateix. Spinoza és panteista, com els antics egipcis, per exemple, adoraven el Sol perquè era el déu del sol. Per tant, la consequència d'això és un determinisme absolut, tot el que passa, passa perquè ha de passar. Leibniz: Va viure entre 1646 i 1716. Durant molts anys va mantenir una polèmica amb Newton pel descobriment del càlcul infinitesimal (base de les derivades/integrals). Sembla que Leibniz va inventar aquest càlcul. Newton va publicar abans els seus resultats i, per tant, s'ha emportat tots els mèrits. Leibniz parteix per explicar la realitat d'una substància simple que anomena 'mònada'. Tot el que existeix està format per un conjunt de mònades, amb una dominància dominant (en una porta és la fusta). Si les mònades són independents, com s'explica l'harmonia de l'univers? Déu va crear diferents universos i al final va escollir el que li va semblar més perfecte. Això li va permetre explicar el mal.