Vida aconseguida Aristòtil

6. L’ésser Humà

6.1 Què ens Fa humans?

Per Aristòtil, l’ésser humà és l’animal amb logos, atès que aquesta és la característica essencial Que ens distingeix de tots els altres éssers vius. El domini de la paraula és El que ens converteix en éssers morals, Perquè gràcies a la paraula som capaços d’apreciar allò bo i allò just. De manera que la capacitat racional i lingüística està també associada a la nostra sociabilitat natural.

6.2 Cos i ànima

La matèria de què som fets els éssers humans és el cos, mentre que la forma és l’ànima.
D’acord amb el pensament D’Aristòtil, els cos i l’ànima formen una uníó Substancial inseparable, perquè el cos és allò de què som fets, mentre que L’ànima és la configuració que pretén aquesta matèria per tal de fer de Nosaltres allò que som.

En el cas de l’ésser humà, l’ànima correspon a la manera peculiar com el nostre cos està Estructurat i que permet que siguem vius i capaços de raonar. Per Aristòtil, L’ànima està relacionada amb la nostra activitat Vital i intel·lectual.

Funcions de l’ànima:

-Funció Vegetativa:

és la que permet a tot els éssers vius nodrir-se, Créixer i reproduir-se.

-Funció Sensitiva:

és la que fa possible que alguns éssers, com ara els Animals o les persones, puguin percebre el món que els envolta i Interactuar-hi.

-Funció Racional:

és exclusiva de l’ésser humà, és la que ens permet Parlar i raonar. Tots els éssers vius tenen ànima, però aquesta ànima o fa les Mateixes funcions en tots els casos. L’ànima de les plantes només fa la funció Vegetativa. L’ànima dels animals, en canvi, pot fer la funció vegetativa i la Funció sensitiva. Només l’ànima humana és capaç de fer totes tres funcions: Vegetativa, sensitiva i racional.

Segons Aristòtil, l’ànima és un principi vital, cosa Que suposa que l’ànima desapareix amb la mort.

7. El Coneixement

7.1 Què és Conèixer?

Aristòtil pensava que la base del coneixement està en La informació que ens proporcionen els sentits sobre el món que ens envolta. El coneixement particular és el que es Refereix a un individu concret del món sensible. El coneixement universal és conèixer no solament una part en concret Sinó l’estructura general.

7.2 L’abstracció

En el pensament d’Aristòtil, això és possible per Mitjà d’un procés d’abstracció inductiva en el qual en joc diferents facultats de l’ànima humana, com són la imaginació, la memòria i l’enteniment.

El mot abstracció fa referència a l’operació que Consisteix a extreure l’essència compartida per diferents individus concrets. Es tracta d’un procés inductiu perquè aquest tipus de coneixement és una Generalització que va d’allò particular a allò universal.

L’enteniment és la facultat que em permet prescindir De tots aquests trets secundaris per centrar-me en allò que tots els meus amics Tenen en comú, que és el fet que tots són éssers humans.

Aristòtil pensava que la nostra forma de coneixement Ha d’adaptar-se a les característiques particulars de l’àmbit que estem Estudiant. Per això no és possible utilitzar el mateix mètode d’investigació en Diferents camps del saber.

8. Una ètica eudemonista

8.1 Quin és L’objectiu de la vida?

Segons Aristòtil, tots els éssers humans aspirem a ser Felíços. El mot grec per referir-se a la felicitat és eudaimonia. Per això diem Que l’ètica aristotèlica és eudemonista.

Però malgrat que tothom vulgui arribar a ser felíç, no és gaire fàcil aclarir en què consisteix exactament el contingut de la Felicitat. Algunes persones es consideren felices quan tenen les seves Necessitats satisfetes i podem menjar, dormir i divertir-se. Aristòtil pensava Que aquesta forma de satisfacció no és pròpia d’éssers humans. Hem d’aspirar a Una visa més plena, perquè som éssers racionals i això ens distingeix Essencialment de tots els altres animals.

8.2 La Virtut en Aristòtil

Aristòtil reconeix que la felicitat no es pot assolir Si no es disposa d’un mínim de benestar material que permeti satisfer les Necessitats més elementals. La felicitat autèntica va molt més enllà de tenir Satisfets aquests desigs primaris.

Segons Aristòtil, si de debò volem ser felíços, hem D’esforçar-nos a trobar la millor manera possible d’actuar en la nostra vida Pràctica. Es pot aconseguir si ens acostumem a elegir sempre d’una manera Adequada. Per això Aristòtil insisteix que, per assolit la felicitat, hem de Fer atenció necessàriament a la pràctica de la virtut.

Tipus de virtuts:

Les Virtuts ètiques:
que estan Associades a la manera com ens comportem en la nostra relació amb els altres.

Les Virtuts dianoètiques:
que estan Vinculades a la manera com fem ús de la nostra racionalitat teòrica.

8.3 Les Virtuts ètiques

La virtut ètica es refereix a la millor manera Possible de comportar-se en la relació amb els altres. Aquest tipus de virtut, Segons Aristòtil, és un hàbit que adquirim quan ens acostumem a actuar de Manera adequada en la nostre convivència amb altres persones. Aquest hàbit és Selectiu, perquè cada persona elegeix amb el seu comportament el tipus D’accions que vol realitzar. Quan elegim repetir una acció molt sovint, aquesta Acaba esdevenint un costum que ens modela el caràcter i que va creant al nostre interior una inclinació a actuar D’aquesta mateixa manera en el futur. Aristòtil creia que, si volem assolir la Felicitat, ens hem d’acostumar a elegir sempre de manera moderada, tot defugint Les posicions extremades.

8.4 La justícia

D’entre tots les virtuts ètiques, cal destacar-ne una De particularment important, que és la justícia, Que és la virtut que consisteix a donar a cadascú allò que li correspon.

Formes de justícia:

La Justícia commutativa:
és la que S’aplica als intercanvis, exigeix que hi hagi una equivalència entre allò que Donem i allò que rebem.

La Justícia distributiva:
en la qual Allò just és que hi aporti més el qui té més i que en rebi més el qui s’ho Mereix més. Si s’aplica la justícia distributiva, sembla que allò adequat és Que els rics paguin més impostos que els pobres, perquè tenen més recursos, i La gent més necessitada rebi més recursos.

8.5 Les Virtuts dianoètiques

Hi destaquem la saviesa, la intuïció intel·lectual, la Ciència i l’art, que ens ajuden a conèixer la realitat i a intervenir-hi. Aristòtil esmenta una virtut dianoètica addicional d’importància enorme, que és La prudència.
És la virtut Intel·lectual que ens ajuda a determinar racionalment quina és la mesura millor De comportar-nos en la pràctica.

9. La Política aristotèlica

9.1 L’ètica I la política estan unides

Aristòtil defensava el caràcter natural de la Sociabilitat humana. Segons el pensament d’Aristòtil, els éssers humans només Ens podem desenvolupar com a persones en convivència amb els altres, de manera Que la societat no és cap creació artificial, sinó que és una part de la Constitució humana més bàsica i elemental.

Els éssers humans només podem assolir la felicitat en La pràctica aprenent a comportar-nos de manera adequada en la nostra relació Amb els altres. Això és degut a que els éssers humans no som autosuficients, Sinó que necessitem els altres per poder sobre viure. Aristòtil creia que L’ésser humà és social per naturalesa.

9.2 La Classificació dels sistemes polítics

Aristòtil comença les seves investigacions sobre Aquest tema amb l’estudi de les diferents formes d’organització social que Existien realment en el seu temps. Algunes formes d’organització social són Justes, perquè estan orientades a aconseguir el bé comú de tots els ciutadans. Però també hi ha formes polítiques Injustes que només pretenen obtenir un bé Particular per tal de beneficiar els qui tenen el poder.

La monarquia és Un règim just en el qual el poder suprem l’exerceix una sola persona. L’aristocràcia també és un sistema just De govern, però en aquest cas el poder està controlat per un grup d’individus. La democràcia és una forma de govern Justa, que cerca el bé comú i en la qual el poder és a les mans del poble.

La tirania no Cerca el bé comú, sinó que aspira només a beneficiar el tirà que exerceix el Poder. Quan el govern està al servei d’un grup de persones, el règim s’anomena oligarquia.
La demagògia és un govern injust en el qual la majoria exerceix el Poder per tal de beneficiar-se’n ella mateixa, sense preocupar-se del benestar De la resta de la població.

9.3 El Millor règim polític

Aristòtil no creia que es pogués determinar una forma Ideal de govern que tingués validesa general. Hi ha grans diferències entre un Estat i un altre. Per Aristòtil, una forma de govern només és justa i legítima Quan cerca el bé comú, per damunt del bé particular dels qui governen.

Si calgués dissenyar una forma política preferible a Les altres, l’ideal seria que tingués una grandària mitjana, ni gaire gran ni Gaire petita. El millor seria establir un govern moderat que tractés d’evitar Els excessos. Per això el més aconsellable és que el poder estigui en mans de La classe mitjana, que és més justa i equilibrada.

9.4 Per a Aristòtil no tots som iguals

Per a ell no totes les persones som iguals. Aristòtil Creia que alguns éssers humans, per naturalesa, són superiors als altres. Per Aristòtil, l’esclavitud és una Realitat natural que es deriva d’aquest fet. Hi ha qui són amos per naturalesa, Igual com d’altres són esclaus per naturalesa. Aristòtil creia que els homes Són naturalment superior a les dones, i això justifica el domini de l’home Sobre la dona.

Aristòtil defensava l’esclavitud i el masclisme de Forma oberta i clara. Aquest pensament era compartit per molts dels pensadors De l’època.

10. La Filosofia hel·lenística

10.1 L’hel·lenisme

És l’època històrica que s’obre després de la mort D’Alexandre el Gran l’any 323 a.C. Mort i els seus generals es reparteixen L’Imperi i es van proclamar reis dels territoris que estaven sota el seu Control. Les monarquies van suposar la fi de l’autonomia de les polis i L’establiment de sistemes polítics autoritaris.

Va ser una gran època de desenvolupament científic i Cultural. Atenes va continuar sen el centre de la filosofia, per la ciutat D’Alexandria, va esdevenir un focus important per a la investigació i el Coneixement.

10.2 La Preocupació per la moral

Els filòsofs de l’època estaven interessats en les Qüestions ètiques. El tema que els preocupava més era com calia comportar-se en La vida per poder ser felíços. Aquest tema era bastant important en un context Dominat per la manca de llibertat i de seguretat que hi havia en aquell moment.

10.3 Les Escoles filósòfiques en l’hel·lenisme

Les escoles filósòfiques més important que van sorgir En el període hel·lenístic són l’epicureisme, L’estoïcisme, l’escepticisme.

10.4 L’epicureisme

L’escola epicúria va ser fundada per Epicur de Samos, que es va establir a Atenes a la fi del segle IV a.C. La part més coneguda del seu pensament és la Seva proposta hedonista.
Epicur creia que l’objectiu que tothom persegueix en La vida és la felicitat, que consisteix a evitar el dolor per poder assaborir El plaer.

D’una banda, hi ha els desigs naturals i necessaris, com ara alimentar-se o abrigar-se Quan fa fred. Per ser felíços necessitem satisfer aquests desigs. Hi ha els desigs naturals però innecessaris, com Ara menjar aliments exquisits. HI ha els desigs Que no són naturals ni necessaris, com ara l’afany d’obtenir honors i Riqueses.

Epicur anomenava ataràxia aquest estat d’assossec interior que és el camí per obtenir la felicitat Autèntica. L’ètica epicúria és hedonista, Perquè insisteix en la importància d’obtenir plaer i evitar el dolor. L’ideal De la felicitat consisteix en una vida moderada i serena que miri d’aconseguir L’ataràxia.

10.5 L’estoïcisme

L’escola estoica va ser fundada per Zenó de Cítion Vers la primers del segle III a.C., es prolonga en el món ROMà. Els estoics Estaven convençuts que el nostre univers està sotmès a una llei inflexible de La natura que regula tot allò queexisteix.

L’estoïcisme considera que no és possible canviar el Curs prefixat del destí. Rebel·lar-se contra la llei còsmica és una Insensatesa, perquè aquesta llei no es pot alterar de cap manera. Els estoics Anomenaven apatia aquesta actitud D’acceptació, que produeix Pau interior i que és el camí autèntic cap a L’autodomini i la felicitat.

10.6 L’escepticisme

L’escola escèptica, fundada per Pirró d’Èlide a la Primeria del segle III a.C., es caracteritza pel fet de negar la possibilitat D’assolir veritats absolutes. Pensaven que els éssers humans només coneixem les Aparences, però mai no podem accedir directament a la realitat autèntica.

Els escèptics pensaven que, davant la incertesa del Nostre judici, allò més prudent era practicar l’abstenció del judici. Només Així aconseguirien la calma interior, l’assossec i la Pau d’esperit que són els Béns més alts a què podem aspirar.

11. La Ciència hel·lenística

Alexandria havia estat fundada per Alexandre el Gran, I Ptolomeus Soter se’n va fer càrrec a la seva mort. En aquesta ciutat havia un Museu i una Biblioteca. Els científics són funcionaris, cobren per dedicar-se a La investigació de tota mena: astronomia(Aristrac de Samos i Claudius Ptolomeus), matemàtiques(Euclides de Megara), física i enginyer(Arquímedes de Siracausa).