Vicent Andrés Estellés i la Poesia Valenciana Actual

Vicent Andrés Estellés: Vida i Obra

Vicent Andrés Estellés començà a escriure a la postguerra, però fou conegut a partir dels 70. La seua obra poètica no es pot encasellar perquè és prolífica, original i exuberant. Va ser un poeta apassionat que retratà admirablement la vida quotidiana. Els seus temes són diversos: l'amor, el sexe, el camp, la dona, la ciutat... Va fer bandera d'un sentiment cívic col·lectiu, presentant-se com a intèrpret de les reivindicacions del poble valencià. S'interessa pel drama col·lectiu d'un idioma, la tragèdia d'una cultura, el dolor causat per la llibertat oprimida...

En plena postguerra va mantindre una actitud de cronista apassionat. La seua poesia és molt personal gràcies a la visió de l'essència de València i la seua gent que fa. Expressa la glòria i la misèria del país amb la tendresa, la ràbia, l'amor i el sarcasme. Forja el seu llenguatge literari sobre:

• La llengua poètica dels clàssics valencians del segle XV.
• La llengua de les obres contemporànies.
• La llengua col·loquial que aprengué a l'Horta.

La mort el fascinava. En la seua poesia, quan ell parla de la mort, està parlant d'un cadàver estès a terra, de la mort de la filla, d'un cementeri... També sentí una atracció obsessiva per l'amor, que es converteix en una gamma diversa de sensacions. En el seu tractament de la matèria amorosa cal destacar els encerts expressius plens d'intensitat. Al costat de l'expressió directa, la seua poesia evidencia també una particular elaboració estilística i retòrica.

La Poesia Actual i la seua Evolució

La poesia no realista presentà les següents característiques:

1. Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta, d'acord amb els plantejaments estètics del moment, introduïa el lector dins el text o del discurs que conformava l'escriptura mateixa.
2. Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història de la poesia del segle XX.
3. Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà d'utilitzar-se per a narrar. Usada amb imaginació i ambigüitat, s'emprà per a suggerir i evocar.
4. La poesia com a eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta.
5. Nous arguments: els poetes plantejaren punts de vista innovadors.

L'any 1973 la poesia valenciana, simultàniament al que s'esdevenia en la poesia catalana, s'allunyà del realisme precedent. Els nous referents foren Joan Navarro i Salvador Jàfer. Durant els anys 80 la poesia continuà els mateixos paràmetres. Els poetes elaboraren una visió de la realitat a través de la suma de vivències personals.

Als anys 90 els poetes abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social. Tendiren cap a l'autobiografisme i l'intimisme. S'hi observa una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys enfàtics.