Veritats formals i veritats fàctiques

El títol d’esta redacció fa referència a dos graus o nivells diferents de coneixement:
L’opinió (doxa) i el coneixement pròpiament dit (episteme). En realitat, el problema que Davall este títol es planteja és el problema del coneixement de la veritat. És la veritat Relativa a l’opinió subjectiva de cada u? Val el mateix l’opinió del savi o la de l’home de Ciència que la de l’home corrent? Són el mateix opinar i conèixer? En el cas que Contestem que no, cabria preguntar-se llavors: és possible aconseguir veritats objectives I universals? Sobre quines coses o objectes és possible aconseguir tals veritats? Com és Sabut, estes són algunes de les qüestions que Plató es planteja i a les que intenta Respondre per mitjà de la seua filosofia. Al llarg d’esta redacció exposarem el punt de Vista de Plató sobre estos temes que, com veurem, contrasta obertament amb la Postura d’altres filòsofs contemporanis seus, els sofistes, per als que opinar i conèixer Són la mateixa cosa. Plató accepta del seu mestre Sòcrates que el coneixement pròpiament dit (l’episteme) Ha de ser infal·lible, universal i objectiu. A més el coneixement ha de tindre com a Objecte l’autènticament real (“el que és”), i per a Plató l’autènticament real és el que no Canvia, la qual cosa roman estable i sempre idèntic a si mateix. De tot açò se segueix que El coneixement de les coses sensibles no és possible, perquè estes no són ni permanents Ni estables, ja que es troben, com va dir Heràclit, en permanent esdevindré, de manera Que quan creguérem haver-les conegut, per a llavors ja haurien canviat. De les coses Sensibles no pot dir-se pròpiament que són verdaderament, sinó que estan sempre Arribant a ser (esdevenen). Per això, d’elles tan sols cap simple opinió (doxa). En Coherència amb este punt de vista, Plató considerarà que les investigacions dels filòsofs De la naturalesa (Tals, els atomistes...) són en cert sentit inútils, perquè no poden oferirnos coneixement, sinó només opinió, perquè es centren en l’estudi del canviant món Físic. L’opinió és per a Plató un nivell inferior de coneixement, que té com a objecte el món De les coses sensibles, allò canviant, allò aparent, allò que esdevé, i no el que Verdaderament és. L’opinió és així un coneixement superficial, aparent, poc fiable, Relatiu, vinculat als sentits i a les aparences i, com el seu objecte, és canviant i inestable. Però llavors, si tot canvia, no hi ha més que opinions, i no hi ha coneixement? Més enllà De les realitats sensibles, Plató afirma l’existència d’una classe d’objectes immutables, Permanents, immaterials, eterns, no accessibles als sentits, però si a la intel·
Ligència. Plató denomina a estes realitats “idees”. Al ser permanents i estables, és possible Aconseguir sobre elles un coneixement objectiu, universal i infal·lible. D’altra banda, Caldrà deixar clar que, encara que l’opinió no constitueix verdader coneixement, no Deixa de ser una certa classe de coneixement, encara que de nivell inferior al de L’episteme. Açò és lògic, perquè el món sensible és una còpia del món intel·ligible i, en Eixa mesura, l’opinió (si és opinió vertadera) ens aproxima, tan sols un poc, a les realitats Intel·ligibles, que constitueixen el model i la vertadera realitat. En el mite de la caverna el pas de la fosca caverna a la claredat del món exterior Representa de forma simbòlica el pas de l’opinió al coneixement, del món de l’opinable Examen filosofia 03/03/2020 En el que viuen la major part dels homes, al món del coneixement, a què ha d’accedir el Filòsof. I en el passatge de la línia, Plató distingeix al seu torn dos nivells d’opinió i dos Nivells de coneixement. Així, dins de l’opinió distingeix entre imaginació o conjectura i Creença. Per la seua banda, dins del coneixement distingeix entre pensament i Intel·ligència. Cada un d’aquests quatre subnivells epistemològics es correspon amb un Subnivell ontològic diferent, de manera que, a major grau de realitat, major claredat en El coneixement, i viceversa. D’altra banda, tal com assenyalàvem en la introducció, el punt de vista de Plató és molt Diferent al dels sofistes que, en general, defenen el relativisme epistemològic, segons el Qual tota veritat és sempre relativa. Expressió d’este relativisme és la cèlebre sentència De Protágoras: “L’home és la mesura de totes les coses”. Així, per als sofistes no és Possible un coneixement objectiu i universal de la realitat. Plató acceptarà que el Coneixement que ens subministren els sentits sobre el món material i físic és relatiu, Però no el coneixement (episteme) que ens subministra la intel·ligència sobre “el que Verdaderament és” (les idees). En canvi, per als sofistes, allò que una cosa és, no és Quelcom diferent del que una cosa pareix. Per a ells, les coses són el que a cada un li Pareix que són. En suma, ser i parèixer són el mateix. Ser vertader i el que a mi em pareix Vertader són també el mateix. Per tant, el mateix és conèixer que opinar: tota opinió és Vertadera per a qui la diu i, per consegüent, no hi ha distinció entre opinió i coneixement Vertader. En resum, saber i opinió són per a Plató dos nivells epistemològics diferents (dualisme Epistemològic), que es corresponen respectivament amb dos graus ontològics diferents: El món intel·ligible i el món sensible. Mentre que el coneixement versa sobre el vertader Real, estable, permanent, etern i perfecte, l’opinió versa sobre les aparences sensibles, El canviants, el perible, simples còpies imperfectes del món intel·ligible, i és Ontològicament inferior. Plató està convençut que el coneixement vertader i objectiu és Possible perquè hi ha certa classe d’objectes conceptuals, eterns, immaterials, que no Canvien i que existeixen amb independència de les opinions humanes, a estos objectes Plató els va denominar idees, i només sobre elles és possible el coneixement. Qualsevol Saber que no veure’s sobre elles, sinó sobre el canviant i sensible, serà tan sols simple Opinió