La veritat com a coherencia

El mot veritat deriva del llatí “veritas” que es refereix a l’exactitud i al rigor a l’hora de parlar, que connecta els que es diu amb qui ho diu. Els grecs empraven el mot “alétheia”, que significa “desvelar”, “descobrir”.

 La veritat és una cosa que és decobreix o es construeix? Les possibilitats que s’obren ens permet de latar de diferents maneres d’entendre la veritat:-Si la veritat reflecteix la realitat tal com és, i ho és independentment dels subjectes que la formulen. És el que s’anomena Realisme cognoscitiu.-Si la veritat és una construcció humana, individual o social, i sempre és relativa als individus que la formulen, aquesta veritat no reflecteix la realitat tal comés, sinó tal com se’ns mostra a nosaltres (fenomen). És el que s’anomena fenomenisme.

 L’objectiu del coneixement és obtenir resultats certs, encara que resulti problemàtic determinar si es pot estar segur que quelcom és vertader.

 A partir del Segle XVII, amb Descartes, hem de diferenciar de la manera més clara possible entre la veritat o la falsedat del nostre coneixement, així com la seguretat que nosaltres podem tenir pel que fa a la veritat coneguda, Criteris per a reconèixer la veritat.
A l’epistemologia li interessa descobrir el significat de “veritat” quan es refereix a les proposicions, per tant què vol dir que una proposició, una teoria, una doctrina, un sistema, és veritable o fals?

La veritat com a correspondència

Aquesta concepció afirma que una proposició és veritable si es correspon amb els fets, si hi ha una correspondència o adequació entre els fets i la proposició que descriu o explica aquests fets. La veritat es produeix, doncs, quan concorden pensament i realitat, quan la relació que mantenen proposició i fet és verdadera. Un pensament és veritat si s’adequa a la realitat, si es correspon amb els fets. La veritat s’entén cm una relació especial d’ajustament entre l’objecte i el subjecte, a la qual s’anomena correspondència o adequació. Aquest és el concepte espontani de la veritat: la concordança entre el que es diu de quelcom i el que és.

La veritat com a coherència

La coherència d’unes proposicions am altres i entre elles és molt important a l’hora de determinar la veritat dels nostres coneixements. En principi, un resultat que contradiu obertament una teoria àmpliament contrastada té una probabilitat molt alta de ser rebutjat. Les teories lògiques i les matemàtiques han de ser internament coherents, així el progrés en el coneixement es dóna quan s’aconsegueixen teories o sistemes de proposicions cada cop més coherents i sistemàtics que expliquen una part més gran de la realitat 

La coherència no és garantia de veritat, és una condició necessària o imprescindible, però no suficient de la veritat. Sense la coherència d’unes proposicions amb altres no hi ha veritat, però la sola coherència no assegura la veritat.

La veritat com a utilitat

Segons el pragmatisme la veritat d’una proposició no és la seva correspondència amb la realitat ni la coherència amb altres proposicions, sinó la utilitat o eficàcia amb què, la proposició contribueix a aconseguir els objectius proposats. La veritat d’una proposició dependrà de la seva efectivitat a l’hora d’augmentar el nostre benestar o la nostra felicitat, Es tracta d’una concepció dinàmica de la veritat, perquè aquesta no és una propietat adquirida d’una vegada per totes, sinó que és conseqüència d’un procés: una idea es “verifica”, es fa verdadera, si l’acció mostra utilitat o eficàcia.

Veritat i versemblança

La versemblança és el grau en què una teoria tendeix o s’aproxima a la veritat. Segons Popper, les teories científiques no són verificables, és a dir, no és possible demostrar que són veritables, per moltes corroboracions que hagin tingut. En canvi, és possible un cas advers que refuti la teoria. En conseqüència, les teories científiques no són verificables sinó falsables.

L’evidència

És el criteri fonamental. És evident el que se’ns presenta com a indiscutible, com a intuïtivament cert, encara que sovint sigui necessari mostrar-ho per mitjà de raonaments. En l’ordre de la raó, s’han considerat evidents els primers principis, com el principi d’identitat i el de no contradicció (evidència racional); en l’ordre de la sensibilitat, les dades dels sentits (evidència sensible).
Possibilitat del coneixement. El problema més radical que presenta el coneixement és si és possible conèixer. Aquesta qüestió ha provocat diferents tipus de respostes:

El dogmatisme, que manifesta l’actitud ingènua dels qui estan segurs de conèixer, ja que pressuposen la capacitat de les nostres facultats cognoscitives. És la posició filósòfica segons la qual podem adquirir coneixement segur i universal, i tenir-ne una certesa absolutaL’escepticisme, que considera impossible obtenir coneixements fiables, perquè pensa que mai no hi ha una justificació suficient per acceptar res com a veritable.L’escepticisme moderat dubta que sigui possible un coneixement ferm i segur. En canvi, l’escepticisme radical nega que sigui possible, fins i tot, aquest coneixemenEl subjectivisme i el relativisme, que neguen la possibilitat d’assolir veritats universals vàlides. Pel subjectivisme, esbrinar què és veritable depèn de cada subjecte. El relativisme entén que reconèixer alguna cosa com a veritable o fals depèn de cada cultura, època o grup social.És la posició que nega l’existència d’una veritat absoluta, és a dir, vàlida en ella mateixa en qualsevol lloc i en qualsevol momentoEl pragmatisme, que identifica el que és veritable amb el que és útilEl criticisme, que representa la posició intermèdia entre el dogmatisme i l’escepticisme. Aquest corrent proposa que és possible obtenir coneixements veritables, però sempre que fem almenys una de les dues tasques següents: que mirem d’aclarir fins on poden arribar les nostres facultats de conèixer; o bé que intentem contrastar críticament els nostres coneixements amb la realitat. El primer tipus és el criticisme kantià i suggereix una crítica de la raó per esbrinar fins on pot arribar a conèixer. El segon és propi del Racionalisme crític del Segle XX, sosté que qualsevol saber és fal·lible i, per això, ha de ser posat sempre a prova.

El Realisme

Segons aquesta concepció, el objectes físics existeixen independentment de la nostra experiència o de la nostra consciència. El món existeix per si mateix i nosaltres el podem conèixer.Parlem de Realisme ingenu quan s’afirma que les coses són tal com les veiem. No hi ha, pròpiament, problema de coneixement, ja que el món és exactament com se’ns presenta. És una visió arcaica del món, pròpia dels pobles més primitius, la mirada ingènua dels infants i la contemplació espontània dels adults.Davant una actitud crítica, Realisme crític, que considera que les coses no són exactament com les percebem. Hi ha una realitat objectiva fora de nosaltres però no és com sembla ser.

L’idealisme

Afirma que no hi ha coses independentment de la ment que coneix. Sense la ment que les coneix o que n’és conscient, no té cap sentit parlar de les coses, de manera que ens podem preguntar si hi ha alguna cosa fora o més enllà de la ment o la consciència