El verí del teatre pdf

Estellés

Vicent Andrés Estellés es va dedicar al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia es una crònica social de la realitat que va viure. Destaquen les seues obres “Llibre de meravelles” i “Les homilies d’Organyà”. El 1978 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes. A la seua poesia, es caracteritza la referència constant a la realitat. Els temes principals son la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l’amor obsessiu i desesperat en diversos matisos des dels sentiments espiritualitzats fins a les manifestacions sofisticades del desig i sexe, expressat de manera que aconsegueix un ambient eròtic que l’ha fet cèlebre. És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com ara la preferència per petites circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en comptes de la visió més negativa d’aquesta quotidianitat; la poetització d’elements de la cultura del moment; o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics. Presenta un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.-----------------------------------------------------------------------------------

Espriu

Salvador Espriu passa la seua vida, entre Barcelona i Arenys de Mar, ell va fer un viatge per la Mediterranea, on redescobrí les mitologies clàssiques que havia estudiat abans, aixó es va reflectir en la seua obra.
Ell era un home molt culte i per aixó hi ha referencies a la mitologia bíblica i grega. Espriu va crear el mite de Sinera, que es un anagrama que resulta al invertir Arenys i aixó serà símbol de la felicitat perduda. El seus poemes són un cant a la llibertat, a la fraternitat i a l´entesa entre contraris. D´aquesta manera, la seua obra adquireix un caràcter de discurs cívic que s´erigeix en veu de la consciencia col·lectiva. D´altra banda, la seua poesia com a "meditació de la mort". Per a ell la mort es la realitat final de l´existència. Transmet un sentit de dolor i consciència amb un estil sec i imprecís. Els temes que tracta son la Guerra Civil, la mort. L´obra es pot classificar en 3 parts, la satírica, on mostra un món grotesc, l´elegíac, on de d´una perspectiva, esposa desolació per la mort, el pas del temps i la supercialitat del humà, com per exemple en "Cementeri de Sinera" i per últim, la poesia cívica, on fa un escrit a favor de la llibertat del poble com per exemple en "La pell de brau". En aquesta obra se representa la tragèdia d´Espanya, amb escrit profetic. Quan trionfen les noves tendencies del Realisme, Espriu va adquirir popularitat. ---------------------------------------------------------------------------------

Poesia Actual

Al començament de la dècada dels 70,es publicaren dos llibres cabdals que superaren el Realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: "Els Miralls" de Pere Gimferrer, i "Poesia rasa" de Joan Brossa. La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en hegemònica, presentà nous paràmetres del codi textual com la introducció del lector dins el text; la poesia fou considerada de nou com una eina d'investigació de la subjectivitat del poeta; nous arguments des de punts de vista innovadors com la ruptura amb els valors de la tradició cultural. L'any
1973 la poesia valenciana, de forma simultània al que s'esdevenia en la poesia catalana s’allunyà del Realisme precedent. Durant els anys 80 els poetes elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge dels grans poetes del s. XX: Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart. Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un acusat escepticisme. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.------------------------------------------------------------------------------------------------

Miquel Martí i Pol

La difusió que de, manera progressiva, ha aconseguit l’obra de Miquel Martí i Pol l’ha convertit en un fenomen únic d’estimació popular en la poesia catalana del final del Segle XX. Aquesta estimació i popularitat s’expliquen perquè la poesia de Martí i Pol és essencialment comunicativa i el seu món metafòric defuig l’hermetisme. D’altra banda, la sinceritat de la seua veu poètica, i l’experiència biogràfica que comunica, són unes altres raons importants per a comprendre per què la poesia de l’autor ha obtingut aquest ressò. En aquest interès hi ha tingut un pes innegable la interpretació que, d’una part de la seua obra,n’ha fet el cantant Lluís Llach, si bé, per damunt de tot, cal atribuir-lo a la calidesa dels seus poemes, en els quals l’amor, l’experiència moral individual i col·lectiva o la convivència amb la greu malaltia que va patir són presentats amb un llenguatge que sol defugir l’artificiositat. Entre les seues obres més importants destaquen "El Poble", "La Fàbrica", "Estimada Marta" i "El llibre de les solituds". ----------------------------------------------------------------------------------------------------

Teatre de potsguerra fins 70

Com a introducció cal assenyalar que durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60, el franquisme començà a autoritzar algunes obres en català que hagueren de patir la censura prèvia. Malgrat aixó, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona on se representa Salvador Espriu.Tanmateix a València, es viu una situació de diglòssia perque hi ha teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencíà. Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus com el teatre avantguardista, el surrealista, l’absurd. En els 70, apareixen grups que oferixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són: Els Joglars que en esta època fan teatre èpic usant l´allunyament crític; Els Comediants, que representen al carrer; Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus que porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques. Quant als autors, els dramaturgs més importants són: Benet i Jornet i Rodolf Sirera.