Verdades

Tal de Milet, considera que el principi de totes les coses és l'aigua, ja que totes les coses són un compost d'aigua. Anaximandre de Milet, defineix el principi original de temes abstractes com apeiron, que significa l'indefinit, infinit, il·limitada. De l'apeiron com a elements contràríes que emanen les coses del món i tornar. Anaximandre diu, "el principi original de coses és el aperiron. Allà és on es presenten, és on més tard es perdí per raó de la necessitat de ". AnaxíMenes (585-525). És l'aire l'Arche de totes les coses. Com si l'aire fred es condensa, es planteja si és enracece s'origina com calentá. Éssers tan humanes implicats en aquest principi, ja que l'ànima és també una combinació d'aire. Empèdocles (492-432), part de 4 elements que mouen a través de les forces de l'amor i odi: aigua, terra, foc i aire. L'amor és una unitat mentre que separa l'odi. Anaxágoras (500-425), diu que hi ha un nombre infinit de materials que s'origina qualitativament diferents. Cada objecte està determinada per una porció de la propietat en la barreja d'aquests materials, que es presenten en cadascuna de les seves parts per més petites que aquestes. Aquests materials són en marxa a causa de "nous" (esperit), actuant ordenada segons un pla. Leucippus (V a C), és pensar en el fundador de l'atomisme. Tot està composta per partícules al-divisibles que són completament iguals en termes de matèria i es diferencien només per la seva forma, posició i gestió. Els àtoms es mouen des de sempre i mecànicament a causa de pressions i impactes mútua. Hi ha només espai buit entre àtoms. Les coses només són generats com a conseqüència de l'agrupació d'àtoms. En un fragment del Leucippus llegir que: "qualsevol objecte es genera fortuïtament, però amb un sentit i una necessitat". Demòcrit (460-370), condueix l'atomisme de Leucippus a un sistema caracteritzat pel materialisme. Consisteixen en coses estructures atòmiques són determinats per les qualitats objectives, també anomenades primàríes, com l'ocupació d'un espai pesat, densitat i duresa; Mentre que el color, sabor, etc., són les qualitats secundàríes que prové de la percepció. El que es percep es realitza a través de petites imatges que emanen d'objectes. També l'ànima es compón d'àtoms subtils de foc movent-se amb aquelles petites imatges, moviments que produeix la impressió sensorial. Xenòfanes de colofó (V aC), és el primer representant de la eleatas, de l'escolá fundada a Elea. Seva importància gira al voltant de la lluita contra els déus en antropomorfes com Homer i Hesiod pintar-los i l'ideade un Déu mateix. Xenòfanes que diu: "Un Déu és el més gran entre els déus i els homes;" ni forma ni en el pensament és comparable als mortals". Pitàgores (570-500) des el descobriment que els intervals de l'escala musical es pot reduir a una relació numèrica racional es refereix a cordes vibrants, Pythagoras desenvolupat la idea que l'essència de tota realitat és en els números. Els números de crear l'ordre en el cosmos per definir i delimitar el indefinit (apeiron). Parmènides (540-470), considera que el "ésser" caracteritzat per Evergreen, ple, encara, atemporal, atribueix una continu. D'altra banda l'existència del no - ser s'ha denegat. Per tant, l'afirmació fonamental: "ser és; "no - no ser és". Heràclit (550-480), pren una posició contrària a les teories eleaticas. L'un situat en primer pla la incessant generació i corrupció que pren les coses están subjectes. Heràclit diu que "No ens pot nedar dues vegades al mateix riu". Des d'aleshores: "tot flueix i res Román

Descartes, considerado "Padre de la Modernidad", definíó con claridad el objetivo de los filósofos de este período histórico: la búsqueda de la certeza. 
Mediante sus meditaciones y su método intentó dar respuesta al escepticismo reinante. Su estrategia no fue el rechazo o la negación de la duda sino su aceptación hasta las últimas consecuencias. Es decir, utilizó la duda como método y sometíó todo conocimiento a duda con el fin de encontrar una verdad de la que ya no pudiese dudar ni el más escéptico. Así llegó a alcanzar una certeza primera: “Pienso, existo.” Y teniendo en ella una base inconmobible, reconstruyó el edificio filosófico. En primer lugar, alcanzó una segunda certeza: la existencia de Dios. En segundo lugar, reafirmó la confiabilidad del conocimiento científico, el cual tenía a Dios por garante.
A continuación se presenta un esquema del proceso de conocimientotal como lo entiendía Descartes, acompañado de una breve descripción de los elementos que lo componen

ARISTÓTELES
Aristóteles es, junto a Tomás de Aquino, uno de los máximos representantes del Realismo, postura equidistante del idealismo y el Empirismo gnoseológicos. 
Por un lado, su teoría del conocimiento es distinta del idealismo platónico —cree que todo conocimiento comienza con la experiencia— y del idealismo kantiano —afirma que el objeto de conocimiento es la substancia, la cosa en sí—. Por otro lado, su postura es distinta del Empirismo —cree que, gracias a la acción del intelecto agente, podemos conocer no sólo los accidentes sino también las formas universales presentes en las cosas particulares—. 
A continuación se presenta un esquema del proceso de conocimiento tal como lo entiendía Aristóteles, acompañado de una breve descripción de los elementos que lo componen