Velocitat gestual

(Tema6)
1. La restistència:
qualitat física que ens permet realitzar esforços de llarga durada (Ariño). És la capacitat de realitzar tasques físiques que impliquen participació de grans grups musculars durant períodes llargs de temps (Sebastiani). És la capacitat per mantenir un determinat rendiment durant el període més llarg d temps possible (Dietrich).

Resistència muscular

Quan l'esforç que fas implica un o varis músculs.

Resistència cardiovascular

L'esforç implica d forma més global a tot el cos. 
2.Podem parlar de diferents tipus de resistència en funció dels sistemes d'obtenció d l'energia muscular:
A)

Resistència Aeròbica

Quan l'exercici que practiquem és d'una intensitat baixa en un període llarg de temps, l'oxigen que arriba als músculs és suficient per mantenir l'esforç. Podem diferenciar entre: potència aeròbica, capacitat aeròbica i endurança b)

Resistència Anaeròbica

La intensitat de l'exercici es alta o molt alta, no podem mantenir-ho gaire temps, l'oxigen que arriba als músculs no és suficient per mantenir l'esforç. Podem diferenciar: anaeròbica alàctica i anaeròbica làctica b)

Resistència Mixta:

L'exercici té diferents ritmes o períodes que coincideixen amb els mateix processos aeròbic i anaeròbics.

3. aparells del cos humà relacionats:

  a)

Aparell cardiovascular o circulatori

Sang que circula pel cos transportant oxigen i substàncies energètiques. Treballen el cor, artèries, venes i capil·lars. b)

Aparell respiratori

Encarregat d'obtenir, subministrar i intercanviar oxigen des dels alvèols pulmonars fins a les cèl·lules musculars. Després s'expulsa el diòxid d carboni resultant de la combustió muscular. c)

Sistema muscular:

La proporció d fibres ràpides i lentes del nostre cos pot anar modificant, els dipòsits d'energia dels musculs per obtenir ATP com a font energètica principal i la capacitat d'eliminar àcid làctic després d'un esforç anaeròbic làctic.

4. de la resistència aeròbica a l'anaeròbica

El moment a partir del qual començem a traballar de una resistència a un altre es diferent en cada persona, però generalment es situa en una zona entre el 70 i 85% de la freqüència cardíaca màxima (FCM), anomenat també, zona de canvi. Es calcula: 220 - edat d la persona=FCM.

5. Beneficis de l'entrenament

Un entrenament regular de resistència, de 2 a 3 dies mínim pot millorar la teva capacitat per a la fatiga i obtindràs beneficis com: augment de globuls vermells, augment mida del cor,

de la xarxa de capil·lars de l'aparell circulatori, més capacitat respiratòria, ens ajuda a controlar i mantenir el pes ideal.

6. mètodes d'entrenament:

es poden distingir entre: 1)

Sistema continu harmònic

No es para d fer exercici, es treballa sempre a la mateixa intensitat i freqüència cardíaca. 2)

Sistema continu variable:

no es para de fer exercici però es realitza variant les intensitat de treball, per tant, la freqüència cardíaca reflectirà els canvis de ritme. 3)

Sistema fraccionat intervàlic:

es fracciona fent pauses de recuperació incomplerta. L'esportista ha d'iniciar l'esforç següent sense haver-se recuperat del tot. 4)

Sistema fraccionat de repeticions

Aquesta vegada la pausa de recuperació es complerta i permet que l'esportista es recuperi del tot. 

7. temps de recuperació:

qualsevol entrenament de resistència necessita un temps de recuperació i descans per així treure profit del següent entrenament. Si no respectem aquest temps podríem esgotar el múscul produint lesions. Varia segons el tipus. (Per la resistència anaeròbica 72hores. per la resistència aeròbica pot anar de 48 a 72hores. Partits d'esport en equip pot anar de 48 a 72, en funció del partit i temps jugat.)

8. evolució de resistència amb l'edat:

el nivell de resistència va creixent mitjançant el desenvolupament de la persona. A partir dels 12 anys aquesta qualitat millora i arriba al seu màxim exponent (entre 20 i 25 anys), encara que les persones entrenades es poden assolir entre els 25 i 35 i si entrenes convenientment, el nivell màxim el pots mantenir fins els 35 i 40 anys. Cal dir que les noies tenen nivells lleugerament inferiors als nois, ja que en general, ells tenen major concentració de massa muscular després de l'adolescència.

(TEMA 7)

1. la velocitat

Capacitat de realitzar accions motrius, gestos o moviments el més ràpid possible o en el menor temps. No ha de produir fatiga i no ha de superar resistències grans (sebastiani). Qualitat Física que permet realitzar un moviment en el menor temps possible. Ja sigui desplaçar-nos ràpidament, moure ràpid una part del nostre cos o respondre a qualsevol estímul (Ariño). La velocitat en els moviments esportius és la capacitat per reaccionar amb la major rapidesa possible davant un estímul o senyal i executar moviments amb la major velocitat possible davant

resistències escasses (Diestrich). La velocitat és molt emprada als esports i, en molts casos, determina el millor resultat. No es necessària quan parlem d'exercici per millorar la nostra salut en la vida diària.

2. tipus:

podem parlar de tres tipus de velocitat: 1)

Velocitat de Reacció

Capacitat de respondre o reaccionar tan ràpid com sigui possible a un estímul sensorial, ja sigui auditiu, visual o tàctil. 2)

V. de Desplaçament

Capacitat de desplaçar-nos d'un lloc a un altre en el menor temps possible. També es pot definir com el resultat de la freqüència d'execució, per l'amplitud de moviments en una distància determinada. 3)

V. Gestual

Capacitat de realitzar un gest en el mínim temps possible, principalment amb les extremitats.

3. aparells del cos humà: de què depèn la velocitat?

La velocitat és una qualitat física bàsica que està relacionada amb el Sistema Muscular:
on els músculs reben l'ordre dels nervis raquidis i executen l'acció mitjançant la contracció de les fibres musculars. Cada músucl te un percentatge de fibres ràpides o lentes. La musculatura amb més nivells de força reaccionarà més ràpidament a la contracció muscular i, per tant, donarà millors nivells de velocitat. I el Sistema Nerviòs.
El sistema nerviós crea ordres i les propaga en forma d'impulsos nerviosos a través de les neurones fins arribar a les fibres musculars, que provoquen la contracció per realitzar el moviment. La rapidesa d'aquest procés és la que determina en gran mesura la velocitat de qualsevol acció.

4. Beneficis de l'entrenament continuat de velocitat

L'entrenament de velocitat provoca una sèrie de canvis en el nostre organisme: El sistema nerviós transmet l'ordre de contracció als músculs molt més ràpid, per tant, es contrauen d'una manera més veloç. Quan realitzes esforços de potència es provoca un augment del volum de la musculatura. Augmenten les reserves d'energia pròpies d'esforços curts i ràpids.

5. Mètodes d'entrenament:

perquè l'entrenament sigui efectiu, s'ha de practicar a intensitat molt alta. El volum ha de ser petit per evitar treballar en resistència anaeròbica. Exercicis molt similars a l'esport a practicar, ja que la velocitat està intimament lligada a la tècnica. Descans curts amb relaxació i estiraments d'un periode de 2 a 3 minuts. Escalfament curós per tal d'evitar l'esions. Sistema d'entrenament FRACCIONAT (repeticions i sèries)

*
Mètodes d'entrenament en funció dels 3 tipus de velocitat: VELOCITAT DE REACCIÓ: 1)
Mètode d'acció repetida amb variació de l'estímul (pot ser un estímul visual, tàctil o auditiu). 2)
Mètode sensorial (cronometrar el temps que es triga a reaccionar davant un estímul i realitzar un petit moviment). 3)

Mètode analític

(consisteix a realitzar només una part d'un moviment en condicions favorables, ja que facilita la reacció a l'estímul. 4)

Entrenament de la força:

(es tracta de millorar els nivells generals de força màxima i força explosiva per tal de millorar la velocitat). PER A LA VELOCITAT DE DESPLAÇAMENT: 1)

Mètodes de repeticions:

(és el més clàssic. Es realitzen diverses repeticions sobre una distància curta). 2)

Entrenament de la força

(millorar els nivells generals de força màxima i força explosiva per tal de millorar la velocitat). 3)

Mètode per superar la barrera de la velocitat o supervelocitat

(es tracta dassolir una velocitat superior a la normal amb ajuda externa). 4)

Mètode de competicions

(es tracta de realitzar les tècniques o proves de la competició amb el context el més similar possible, per tal de millorar la velocitat). 5)

Mètode per millorar la coordinació dels moviments

(es tracta de realitzar i millorar els gestos tècnics propis de l'esport a la màxima velocitat possible). 6)

Mètode de jocs de cursa

Són jocs amb un component elevat de desplaçament a gran velocitat). 7)

Mètode per millorar la resistència a la velocitat

(es quan la prova de velocitat a realitzar requereix una part final de resistència anaeròbica per no perdre el màxim nivell de velocitat i eficàcia. Normalment és un treball amb sèries i repeticions que barreja els límits de treball entre la resistència i la velocitat). PER LA VELOCITAT GESTUAL: 1)

Mètode de repetició del gest:

(es tracta d'aplicar el mèstode de repeticions i sèries a un gest esportiu concret). 2)

Mètode de disminució i augment de pes:

(es tracta de variar el pes de l'objecte emprat (sable, disc, pilota..) per millor. Si disminuim el pes augmentarà la velocitat d'excecució. Si augmentem el pes millorarà el nivell de força). 3)

Mètode de millora de la flexibilitat

(millorarà els nivells de flexibilitat facilitarà els gestos tecnics i els nivells de velocitat).

6. Temps de recuperació:

Els temps de recuperació de la velocitat són: Per la velocitat si es treballa de forma aïllada, encara

que sigui qualsevol dels 3 tipus: 24hores. Per la velocitat, si es barreja amb sèries llargues de resistència anaeròbica: de 48 a 72hores.

7.evolució velocitat amb l'edat:

El creixement més notable s'experimenta aproximadamen als 12 anys, com la força muscular. El nivell màxim s'aconsegueix des de els 20 anys i es pot mantenir fins als 35, depenent si és o no una persona entrenada. A la pubertat, la igualtat entre noies i nois canvia pels majors nivells de força dels nois. La pràctica d'esports de velocitat amb dosis elevades no es recomanable per persones adultes o sedentàries ja que corren el risc de patir lesions de l'aparell locomotor i cardiovascular. (TEMA 8).

1. La Força:

És la qualitat física que permet a la persona generar una tensió muscular, a fi de
vèncer una oposició o una sobrecàrrega, com per exemple, arrosegar objectes. (Ariño)

2. Tipus:

Podem parlar de 3 tipus d força: 1)

Força màxima

La oposició o càrrega que sha de vèncer és molt elevada o la màxima (aixecador de pesos, halterofília) B)

Força explosiva o potència

Per superar una oposició petita, aplicant la màxima velocitat al moviment (llançador de javelina, salt de llargada en atletisme) C)

Força resistència

Per vèncer una oposició de caràcter mitjà, es realitza durant un temps prolongat i de forma repetitiva (escalada, judo).

3. Aparells del cos humà relacionats:

la força està relacionada amb l'aparell locomotor: ossos, músculs i articulacions. Per tant el seu treball millorarà el funcionament dels mateixos. 

4. beneficis de l'entrenament amb força:

Pot millorar la capacitat de contracció muscular, es fonamental en la pràctica de qualsevol exercici físic o per les tasques de la vida diaria. - Augmenta la capacitat de contracció de les fibres musculars, pots aixecar pes cada vegada més grans. Augmenta el volum muscular "Hipertrofia muscular". Augmenten el volum i la consistència dels tendons i les reserves d'energies musculars. Contribueixen al manteniment de la postura correcta.

5. mètodes d'entrenament:

Consells: Evitar entrenaments inadequats per edats inicials. Fes estiraments suaus en acabar el treball de força. Respectar els criteris de repeticions. Qualsevol dels mètodes pot treballar-se en base a 2 sistemes d'entrenament: 1)

Fraccionat:

o amb pauses de recuperació.

L'entrenament es divideix en parts de treball i fases de descans. Permet una intensitat més elevada ja que el temps d'esforç és mes curt. 2)

Continu:

Sense pauses de recuperació. Es treballa de forma continuada durant tot l'entrenament, pot ser a diferents ritmes. Es pot subdividir en: continu harmònic i continu variable.

6. Temps de recuperació:

El temps de recuperació de la força varia segons els tipus de la mateixa i són: Per la força explosiva és suficient amb 24 hores. Per la força resistència pot anar de 24 a 48 hores. Per la força màxima es necessiten entre 48 a 72hores de descans.

8.Evolució força amb l'edat:

A partir dels 8 anys es fan evidents les millores de la força musculars. Als 12 anys la qualitat física es desenvolupa amb més clareitat. Arriba al seu nivell màxim cap als 25 anys, però amb un entrenament adequat pot mantenir-se fins als 35 anys. En quant a la diferència entre sexes, la dona presenta nivells lleugerament inferiors de força, ja que l'home té a partir de l'adolescència més massa muscular. (TEMA 9):

1. la flexibilitat:

Es la qualitat física que ens permet realitzar moviments de gran amplitud amb alguna o diverses articulacions del nostre cos (Ariño).
La flexibilitat es defineix com la capacitat dextensió màxima dun moviment en una articulació (Riera). La flexibilitat és la capacitat per executar moviments, de forma voluntària i orientada a un objectiu, amb la necessària amplitud de moviment de les articulacions implicades (Dietrich).

2. Tipus:

La felxibilitat es pot manifestar de dues formes diferents. 1)

Flexibilitat Dinàmica:

quan es realitzen moviments significatius i importants d'una o diverses parts del cos, es a dir, quan l'exercici es practica en moviment. 2)

Flexibilitat Estàtica

Quan es tracta de adoptar una postura i mantenir-la durant un temps.

Dietrich també fa una distinció entre flexibilitat general (quan parlem del nivell mitjà de flexibilitat de la persona en els sistemes articulars més importants de la mateixa) i flexibilitat especial (quan ens referim a cadascuna de les modalitats esportives específiques i es concreta en les necessitats particulars d'aquesta)

3. Aparells del cos humà relacionat:

Articulacions:

Superfícies articulars dels ossos

Càpsula articular:

Lligaments:

funció és unir els ossos de l'articulació, proporcionar consistència i mantenir la posició.

- Músculs: Són la part més activa d'una articulació, ja que la seva tensió o  la seva relaxació permeten el moviment. Ajuden a mantenir l'estabilitat i a protegir qualsevol articulació. Els tendons dels músculs que arriben a l'articulació reben el nom de "lligaments actius".

4. de què depèn la flexibilitat?

1)

Mobilitat articular

Es mesura en graus i és el nivell de mobilitat d'una articulació. Cada articulació té un límit diferent i diversos tipus de moviments. 2)

Capacitat de Relaxació i estirament muscular:

 És la capacitat de les fibres musculars per estirar-se, però també per retornar a la posició inicial. Determina el límit de moviment de les articulacions.

5. beneficis de l'entrenament de flexibilitat

Produeix grans beneficis a nivell de la salut corporal. Els principals beneficis són: S'incrementa el recorregut de l'articulació. Facilita i millora la coordinació muscular, agilitat i tècnica. Augmenta la capacitat d'elongació dels músculs. Redueix risc de lessionar-te. Incrementa la circulació sanguínia i disminueix la pressió arterial. Disminueix la tensió o rigidesa, etc.

6. temps de recuperació

El temps de recuperació de la flexibilitat és de 12hores, sigui quin sigui el tipus o mètode emprat. Per tant, es pot entrenar tots els dies.

7. Mètòdes d'entrenament:

Consideracions prèvies a tenir en compte

Escalfament adequat amb un augment de la temperatura corporal. Treballar de manera relaxada, ajudan-te de respiracions profundes i rítmiques. Poc a poc cal intentar superar o millorar el límit del moviment d l'articulació. No s'ha de provocar dolor, ja que produeix el reflex contrari de contracció. Obtenir millores significatives de la flexibilitat exigeix temps i constància. Els sistemes d'entrenament de la flexibilitat poden ser tant continus com fraccionats.

Mètodes d'entrenament:

1)

Dinàmics

Quan es fan exercicis que exigeixen moviment significatiu duna part o de tot el cos, per tal daugmentar gradualment la mobilitat de larticulació (flexions, abduccions) 2)

Estàtics

Són exercicis on no hi ha moviment continuat, sinó que es tracta d'adoptar una postura i mantenir-la el temps suficient. El podem subdividir en:

Estàtics actius:

quan en la primera fase,

la persona que estira fa un moviment o realitza una força per adoptar la postura d'estirament. Pot ser un únic moviment i aguantar la postura de 20 a 30 segons. O un estirament senzill de 15 segons en una postura suau i a continuació afegir un estiramentper forçar més el límit articular.

Estàtic Passiu

Quan saconsegueix l'adopció de la postura d'estirament gràcies a una força externa (propi pes) Un cas més clar, és quan aquesta força externa es realitzada per un company. Llavors l'anomenem Estàtic Passiu Forçat i és molt eficaç per superar els límits de flexibilitat. 3)

PNF

Està basat en l' alternança de contraccions del múscul que estira (agonista) i del contrari (antagonista), en una posició destirament. Les fases bàsiques que shan de complir són: 1)Estirament estàtic passiu forçat. 2)Contracció (isomètrica) en el sentit contrari a la feta pel company, durant uns 10 segons. 3)Estirament estàtic passiu forçat de nou (uns 15 segons) però intentant forçar més el límit articular i la elasticitat muscular.

8. Evolució flexibilitat amb l'edat

La flexibilitat és lúnica qualitat física Involutiva, es a dir, que va disminuint a mesura que la persona creix i es va desenvolupant. Per això cal entrenar i s'han de mantenir els treballs i exercicis de flexibilitat per tal d'evitar els problemes que tenim en molts moviments de la vida diària (ajupir-se, sentar-se, etc). Cal saber que les noies tenen nivells de flexibilitat superiors als homes per: to muscular més baix, articulacions més laxes pel fenomen de la maternitat.

Técnica

: Podem dir ja que la tècnica és una seqüència de moviments, que és una adaptació i establiment de noves coordinacions motrius, que és un moviment ideal; però tot això aplicat a situacions esportives específiques amb l’intenció d’aconseguir l’èxit esportiu en la competició.

Aparells del cos humà relacionats:

Podem dir que els diferents aparells del cos humà relacionats i que es poden millorar amb l’entrenament són: 1)

Sistema nerviós central:

amb totes les seves parts i funcions durant el tractament de l’informació. 2)
Els sentits, com a responsables de captar les informacions i estímuls ienviar-los als SNC mitjançant les neurones. 3)

La musculatura

Encarregada d’accionar les ordres del SNC i d’aplicar la decisió presa en forma de tècnica o gest esportiu.

Classificació de tasques esportives segons la tècnica:

Riera, totes les tasques esportives es poden classificar en funció de la presencia i/o absència de col·laboració i oposició d’altres persones o animals. Ja que això determinarà i influirà clarament tant des del punt de vista de l’entrenament de les mateixes com del resultat obtingut en la competició. Així doncs, podem parlar de 4 grans grups: Tasques sense oposició ni col·laboració: els salts i llançaments en atletisme. Tasques sense oposició però amb col·laboració: la natació sincronitzada. Tasques amb oposició però sense col·laboració: el tennis individual. Tasques amb oposició i amb col·laboració: el tennis amb parelles. Cal tenir present factors que poden influir a l’hora de preparar els entrenaments o les competicions. Els més importants són: 1) L’estabilitat del medi. 2)La continuïtat de la relació. 3)El tipus d’instruments que es fan servir. 4)El nivell de desplaçament del esportista, la velocitat d’execució, o el grau d’equilibri corporal.

Objectius de l'entrenament de la tècnica:

podem dir que hi ha un alt grau de consens en els objectius de l’entrenament de la técnica: 1) L’aprenentatge de les destreses esportivo-motrius que serveixen de base per les tècniques específiques de la modalitat esportiva. 2) L’adquisició d’un grau de domini de la tècnica esportiva que es pugui qualificar com òptim des de la perspectiva biomecànica: idoneïtat, eficacia economia del’aplicació de la tècnica en la modalitat esportiva. 3) L’estabilitat del domini tècnic: inalterabilitat o relativa constància davant les modificacions de les condicions internes o externes de la competició. 4) Domini de la tècnica fins arribar al virtuosisme. Té una rellevància fonamental en les especialitats de composició com el ball o les gimnàstiques. 5) La capacitat d’aplicació variable de les tècniques segons la situació: en funció de les condicions que la modalitat esportiva exigeix en cada instant.

L'entrenament de la tècnica:

Dietrich si que afirma, després de consultar a molts autors, que existeixen 3 nivells de gradació per la intensitat de l’entrenament de la tècnica: 1)Realització motriu de la destresa sense utilitzar tota

la força possible, amb una exactitud cinemàtica total i possibilitat de control extern. 2)Realització motriu de la destresa utilitzant tota la força possible; amb l’intenció de formar una imatge motriu interna dels processos reials de la competició. 3)Realització motriu sota la pressió de temps, que pot ser fins hi tot major que durant la competició. Aquesta pressió afavorirà la capacitat de fer servir estreses automatitzades sense utilitzar els processos de pensament i tractament de l’informació.

Ja podem afirmar que tots els mètodes d’entrenament de la tècnica es basen en la reproducció, imitació, aprenentatge o adaptació de models ideals o seqüències de moviments. Els més important són:
Exrcici analític individual(centrades de futbol des de la línia de banda)
Progressió de moviments.(entrenament del servei en voleibol començant amb xarxa més baixa o més a prop i paulatinament augmentar-la)
Encadenament(entrenar una rodada)
Pràctica global(llançament de pes d’atletisme amb totes les seves fases)

Visionat de vídeos

Es tracta de gravar alguna acció tècnica realitzada per l’esportista i analitzar els errors o punts a millorar de la mateixa.

Entrenament de la percepció motriu

(jugador de tennis que es situa a la xarxa i ha de percebre ràpidament on enviarà les pilotes la màquina que li llança 20 repeticions a diferents llocs, per tal de respondre amb les volees més adients)

Entrenament mental;

Es tracta de fer entrenaments de concentració i memorització dels elements tècnics, figures, coreografies, etc; que es realitzaran en el moment de la competició Acoblament o coordinació amb companys.
En destreses que impliquin col·laboració sense oposició. Per exemple: conjunt de nedadores de sincronitzada. En totss els casos es poden facilitat o dificultar les condicions d'entrenament en funció de les 4 situacions següents:

Modificar l’execució i variants de l’exercici.Variar les condicions de pràctica de l’exercici. Entrenar en condicions de competició. Entrenar amb variants més complexes que les condicions de competició.

Evolució en l'entrenament i millora de la tècnica:

A l’hora de planificar l’entrenament de la tècnica durant la vida d’un esportista o durant els períodes més grans de la planificació, cal tenir en compte els següents aspectes: 1)L’entrenament dels fonaments. 2)L’entrenament d’un elevat grau de domini tècnic. 3)L’entrenament del domini tècnic i de l’aplicació variable de les tècniques segons les situacions esportives. 4) Finalment arribem a l’entrenament de l’alt rendiment. 

Tàctica:

El concepte tàctica designa l’utilització d’un sistema de plans d’acció i d’alternatives de decisió que permet regular l’activitat, fent possible l’èxit esportiu (Dietrich). L’adaptació i establiment de noves coordinacions de moviments en relació a situacions esportives especifiques (Riera)

Aparells del cos humà relacionats:

Podem dir que els diferents aparells del cos humà relacionats i que es poden millorar amb l’entrenament són: - Sistema nerviós central, amb totes les seves parts i funcions durant el   tractament de l’informació. - Els sentits, com a responsables de captar les informacions i estímuls i enviar-los als SNC mitjançant les neurones. - La musculatura, encarregada d’accionar les ordres del SNC i d’aplicar la decisió presa en forma de tècnica o gest esportiu.

Classificació de tasques esportives segons la tàctica:

1) Tasques sense oposició ni col·laboració: els salts i llançaments en atletisme. 2) Tasques sense oposició però amb col·laboració: com la gimnàstica rítmica col·lectiva. 3) Tasques amb oposició però sense col·laboració: com el tennis individual. 4) Tasques amb oposició i amb col·laboració: com el tennis amb parelles. 

Objectius de l'entrenament de la tàctica:

L’ensenyança de coneixements tàctics. L’ensenyança de la capacitat de percepció. L’elaboració d’etapes de decisió. L’orientació cap al autocontrol.

L’entrenament de la tàctica:

El que hem de buscar, per tal de facilitar l’entrenament, és el mínim comú denominador que faciliti la tasca dels entrenadors. Això ho resumirem en les següents orientacions metodològiques: - Fomentar el desenvolupament de la capacitat perceptiva. - De observar a reconèixer. - Exercici independent. - Retroalimentació objectiva : els anàlisis de vídeo són informacions objectives que diagnostiquen el comportament propi i del rival (si hi ha) durant les

competicions. Per tant són la base de qualsevol entrenament tàctic.

En funció de les orientacions metodològiques i dels objectius ja descrits, podem començar a parlar de mètodes d’entrenament de la tàctica. Alguns dels més reconegutspels diferents autors són: - Minisituacions de partit o competició. - Competicions. - Entrenament de situacions específiques. -Xerrades i discussions amb els entrenadors. -Visionat de vídeo.

Evolució en l'entrenament i millora de la tàctica:

L’evolució de la tàctica va paral·lela a la del Sistema Nerviós Central, per tant, va augmentant a mesura que ens anem fent grans. Continua millorant a partir dels 30 anysde vida. Cosa que no succeeix amb la resistència, la força o la velocitat. Així és normalque un esportista amb major edat tingui unes respostes tàctiques més adients que un esportista jove.