Varietats socials

Llengua i varietat

La relació entre llengua i varietat és una relació d'inclusió, ja que la llengua no és altra cosa que el conjunt de les seves variants: tota varietat és llengua i la llengua es manifesta en el conjunt de les seves varietats.Llengua i varietat gaudeixen de la mat-eixa dignitat social i lingüística. En cap moment es pot parlar de llengua més o menys «bona» o més o menys «rica» atès que totes les varietats són una expressió concreta de la llengua.
La llengua estàndard és una varietat supradialectal, codificada i normativitzada, que és coneguda per la majoria de parlants d'una llengua. 

És una varietat que permet superar les diferències dia-lectals entre els parlants i, per tant, facilita la intercom-unicació. 

L'estàndard s'usa en les situacions formals i en els mitjans de comunicació, i és la varietat que s'e-nsenya a l'escola. En una societat normalitzada, on l'e-stàndard ha tingut una presència normal, les persones parlen la seva varietat dialectal o l'estàndard, segons quina sigui la situació comunicativa.

La creació de la lle-ngua estàndard pot seguir tres models diferents:

1

El mo-
del unitarista, que agafa un dels dialectes com a base de l'estàn-dard i prescindeix dels altres 
2.El model compositiu, que construeix l'estàndard a partir de les aportacions de tots els dialectes.
3.El model d'estàndards autònoms, que es dóna quan una mateixa llengua es parla en territoris allunyats.

Tipus de varietats segons les característiques dels usuaris:Les varietats històriques o diacròniques:Són les diferents formes que pren una llengua amb el pas del temps. Al llarg dels segles, els canvis socials i polítics; les guerres, els avenços tecnològics i científics; l'aparició de les ciutats ,etc.Els diferents estadis d'una llengua es poden conèixer a través dels seus textos escrits i constitueixen la seva histò-ria lingüística.Les varietats generacionals afecten els indi-vidus de generacions que conviuen en una època determina-da.

Les varietats geogràfiques:

Les varietats geogràfiques, o diatòpiques, són els dialectes de la llengua que utilitzen els parlants segons el lloc del territori d'on procedeixen.

En el català es distingeixen dues grans àrees dialectals: l'oriental i l'occidental. A més, cadascuna d'elles té subdialectes carac-teritzats per variants fonètiques, morfològiques i lèxiques més específiques.

Les varietats socials:

Les varietats socials, o diastràtiques, són les variants específiques de determinats col·lectius que adopten canvis fonètics, morfològics o lèxi-cs, de manera que en resulta un parlar característic del grup, barri o classe social. Segons la tendència o el rebuig a intró-duir canvis en la llengua, podem distingir dos tipus de gru-ps socials:• els més innovadors, que tenen tendència al can-vi.• els més conservadors, que conserven més la genuïnitat de la llengua i els costa més assimilar els canvis.