Variació lingüística: tipus, estàndard i dialectes

La variació lingüística

Les llengües també mostren l'existència de petites diferències pel que fa a l'ús. Precisament, el concepte de variació lingüística dona compte de la propietat general segons la qual el parlant d'una mateixa llengua no la fa servir de forma absolutament idèntica.

Tipus de varietats

• Varietats diafàsiques: motivades per les característiques de la situació comunicativa.
• Varietats diatòpiques: responen a la procedència geogràfica del parlant.
• Varietats diastràtiques (sociolectes): condicionades pel grup social o professional del parlant.
• Varietats diacròniques (històriques): s'expliquen a partir de l'evolució de la llengua al llarg del temps (cronologia).

El conjunt de varietats lingüístiques que usa un parlant constitueix el seu idiolecte.

L'estàndard

És la varietat lingüística neutra que supera o atenua la diversitat interna d'un idioma. És utilitzada en l'àmbit acadèmic, administratiu o en els mitjans de comunicació (televisió, ràdio i premsa), considerats mitjans de comunicació de masses, ja que s'adrecen a un públic ampli i divers. Els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental en la difusió i el coneixement de l'estàndard per part dels parlants.

A diferència de l'idiolecte, que el parlant aprèn de forma espontània, la varietat de l'estàndard requereix un aprenentatge conscient. És una varietat que supera els idiolectes i facilita la comprensió entre els parlants d'una llengua, amb independència de la procedència o l'estrat social.

Varietats diatòpiques o dialectes

Classificació dels dialectes

• Constitutius: corresponen a les zones on s'origina la llengua (rossellonès, central i nord-occidental).
• Consecutius: corresponen a les zones on la llengua es va estendre a partir de conquestes i repoblaments (balear, valencià, alguerès).

Domini lingüístic del català

És el conjunt de territoris on es parla la llengua: Franja de Ponent, Andorra, Catalunya del Nord, Catalunya, Ciutat de l'Alguer, Illes Balears, etc.

Bloc oriental vs. Bloc occidental

Bloc oriental (central, balear, rossellonès)

• Fonètica: neutralització de les vocals àtones (la /o/ es pronuncia /u/, excepte en el balear; la /a/ i la /e/ es pronuncien /a/). Pronúncia de la 'e' procedent de la 'i' breu llatina com a [ə] (balear) i com a [ə] en el central. Enmudiment de la /i/ del grup -ix i de la /r/ en posició final.
• Morfosintaxi: indicatiu 1a pers. present en -o (balear, sense desinència). Verbs incoatius en 3a conjugació en -eix (balear, -esc per a la 1a pers. sing.).
• Lèxic: al·lot, mirall, romaní.

Bloc occidental (nord-occidental i valencià)

• Fonètica: distinció de les vocals àtones (/o/ i /u/, /a/ i /e/). Pronúncia tancada de la 'e' procedent de la 'i' breu llatina. Manteniment general de la /i/ del grup -ix i de la /r/ en posició final.
• Morfosintaxi: indicatiu 1a pers. present en -e (nord-occidental en -o). Verbs incoatius en 3a conjugació en -isc/-ix. Subjuntiu 1a conjugació present en -e i 2a i 3a conjugació en -a. Imperfet en -ara, -era, -ira (nord-occidental en -és i -ís).
• Lèxic: xiquet, espill, romer.