La variació lingüística: tipus, criteris i registres

La variació lingüística: criteris principals

La variació lingüística: Criteris:

• Segons l'època en la història de la llengua: L'evolució històrica de les llengües origina la variació històrica o diacrònica. Llegint els textos de diferents èpoques en la mateixa llengua ens adonem que les característiques varien al llarg del temps. Podem observar una evolució generacional, ja que cada nova generació introdueix canvis en la llengua que ha après.
• Segons la situació social del parlant: La diferent situació social propicia una variació diastràtica o social.
• Segons la zona geogràfica: Anomenada tradicionalment variació diatòpica o dialectal, es concreta en el concepte de dialecte geogràfic, nom amb què es coneixen les característiques lingüístiques comunes que manifesta la varietat de grups de parlants de zones determinades que els diferencien de la dels grups veïns.
• Segons la situació comunicativa: Amb el nom de variació diafàsica identifiquem els canvis que un mateix parlant introdueix en el seu discurs atenent la situació de comunicació en què participa. Es parla de variació de registre.

Els registres i els factors de la comunicació

L'atenció al factor tema permet observar que parlem de temes quotidians de manera molt diferent de com ho fem sobre temes especialitzats. El tractament específic dels temes condueix als "llenguatges d'especialitat". El factor del canal de comunicació està relacionat amb el mitjà de transmissió del llenguatge. Així distingim entre situacions orals i situacions escrites i la manera en la qual es combinen en forma monologada o dialogada, per exemple. L'ús de la llengua difereix també segons el propòsit o la intencionalitat de l'intercanvi lingüístic. No és el mateix utilitzar la llengua amb finalitat estètica o amb una finalitat didàctica. Trobem situacions que demanen una voluntat d'objectivitat i que es refereixen a la realitat externament. El factor del to té en compte els tipus de relacions que estableixen els qui participen en un intercanvi lingüístic i com se situen davant el que diuen. Condiciona el grau de formalitat depenent de la confiança en el tracte, i el lloc i la situació en què es troben. Els registres amb nivell de formalitat alt demanen la varietat estàndard de la llengua, mentre que els registres de formalitat mitjana o baixa s'adapten millor a les varietats geogràfiques o a les socials.