Univers heterogeni Aristòtil

3.2.2. El cosmos aristotèlic i l'aportació de Ptolemeu

Els principals elements de la cosmologia aristotèlica són els següents:

1) Geocentrisme i geoesfericitat: La Terra (esfèrica) ocupa el centre de l'Univers (també

esfèric) --> hi ha, doncs, llocs naturals fixos en el Cosmos: un centre (la Terra, centre de

l'univers), per sota (interior de la Terra) i per sobre (tot al voltant de la Terra).

2) Esfericitat de l'univers: L'univers és finit i no hi existeix el buit: és un plenum limitat per

l'esfera dels estels fixos i totalment ocupat per esferes transparents d'èter, que són

molt més gruixudes i a l'interior de les quals es troben els astres (en realitat, per a cada

planeta se suposen quatre o cinc esferes, que giren sobre eixos no coincidents).

3) Heterogeneïtat de l'univers: El cosmos es divideix en dues regions:

A) el món supralunar (inclou la Lluna): és un món perfecte, compost d'un element pur

i incorruptible, l'èter; els astres són esferes perfectes i el seu moviment és circular i

uniforme;

B) el món sublunar (la Terra): està compost pels quatre elements que són

corruptibles i estan dotats de moviments "naturals" cap al seu lloc "natural": dos

cap al centre de l'univers (terra i aigua) i dos cap amunt (foc i aire, que estan

mancats, doncs, de pes); teòricament, aquests quatre elements haurien d'estar

disposats en quatre esferes concèntriques (segons aquest ordre: terra, aigua, aire,

foc), però el moviment de les esferes celestes -i immediatament el de l'esfera

lunar- provoquen llur barreja i contínua alteració:

dos mons i, per tant, dues físiques diferents, la física celeste i la física terrestre.

4) Causa extrínseca i immaterial del moviment:

el primer motor immòbil (que Aristòtil denomina Déu) mou l'esfera dels estels

fixos,

la qual, per fregament, mou tota la resta;

amb tot, sembla que Aristòtil atribuí el moviment de les esferes a sengles motors

immòbils immaterials, dependents del primer motor

Tanmateix, el moviment de les esferes no explicava bé la posició aparent dels astres (per

exemple, les distàncies dels astres a la Terra sempre haurien de ser les mateixes). Això va

fer que molt aviat s'adoptés un altre sistema explicatiu, de caràcter matemàtic, o que no pretenia fer una descripció real del cosmos,

o sinó únicament salvar les aparences del moviment astral:

això explica que es pogués inserir sense gaire dificultat en el sistema aristotèlic. No se sap

quan es va crear aquest sistema -ja Apoloni (s. III a.C.) i Hiparc (s. II a.C.) el feren servir-,

però tan sols es va imposar amb Ptolemeu, a la seva obra Almagest, que va utilitzar

recursos extremadament complicats i artificiosos:

o el més conegut d'aquests va ser el sistema dels epicicles i deferents:

cada planeta descriu una trajectòria circular (epicicle) el centre de la qual es

desplaça, al seu torn, sobre un altre cercle (deferent)
El centre del qual és el centre

de la Terra;

el resultat és un moviment en bucles que permet explicar a) el moviment

retrògrad dels astres i b) el fet que uns cops siguin vistos més a prop i d'altres més

lluny de nosaltres;

el sistema es complica, perquè hi pot haver més d'un epicicle, o bé el centre del

deferent pot no coincidir amb el centre de la Terra (aleshores el deferent rep el

nom d'excèntrica):

o aquest sistema aconseguir salvar les aparences molt millor que el de les esferes, per la

qual cosa el va substituir per als càlculs matemàtics; però no per això es va abandonar,

en general, la idea aristotèlica:

els moviments planetaris segons epicicles i deferents tenien lloc a l'interior d'una

esfera d'èter (una per a cada astre) i, per tant,

el cosmos continuava ocupat per les esferes cristal·lines, que estaven en contacte

les unes amb les altres.