La Unió Europea: Història, Adhesions i Regions

La construcció europea

Els precedents

Després de la Segona Guerra Mundial, Europa estava destrossada. Polítics i intel·lectuals començaven a difondre la idea que calia evitar que es tornés a produir un conflicte armat. Un dels motius va ser el control del Sarre. Per evitar un problema es va proposar la creació d'un organisme supraestatal que controlés, com a autoritat única, tota la producció de carbó i acer de França i la RFA. El 1951 es va crear la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer (CECA). Aleshores s'hi van afegir Bèlgica, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia. Això va millorar la relació entre França i Alemanya.

La Comunitat Econòmica Europea

Els bons resultats de la CECA van fer que els països pensessin a ampliar aquesta autoritat en tots els sectors de l'economia. Així va arribar el fet històric de la signatura dels Tractats de Roma, el 1957. Van crear dues organitzacions fonamentals:

• Comunitat Econòmica Europea (CEE), anomenat també Mercat Comú.
• Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (CEEA), anomenada també Euratom.

Els Tractats de Roma van establir com a objectiu la lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capital per tot el territori dels estats. I va aparèixer un cert sentiment de pertinença europea.

El Tractat de la Unió Europea

L'1 de novembre del 1992 va entrar en vigor el Tractat de la Unió Europea (TUE). Els 12 estats van voler impulsar vincles polítics i socials per anar més enllà de les qüestions purament econòmiques. Es va canviar el nom per Unió Europea. Del tractat cal destacar l'impuls a la ciutadania europea; es considera europeu tota persona que tingui la nacionalitat d'un dels estats membres. Aquesta es complementaria a la nostra i atorga una sèrie de drets:

1. Dret a circular i residir lliurement al territori dels estats membres.
2. Dret de sufragi en les eleccions del Parlament Europeu.
3. Dret a la contenció de les autoritats diplomàtiques i consulars.
4. Dret a dirigir-se al Defensor del Poble.
5. Dret de petició davant el Parlament Europeu.

Les ampliacions de la UE

Els criteris d'adhesió

Un cop signats els Tractats de Roma (1958), es va posar en marxa la Comunitat Econòmica Europea (CEE). A finals del 2008, la UE estava formada per 26 estats membres (creixement irregular). És així perquè accedir a la UE no és fàcil, cal complir un conjunt de condicions prèviament fixades i cal negociar fins a aconseguir ser considerat estat membre. Per poder entrar a la UE cal ser un estat europeu i complir els requisits que s'especifiquen en el que es coneix com a criteris de Copenhaguen:

1. Criteri polític: cal que hi hagi institucions polítiques estables que garanteixin la democràcia, l'estat de dret, el respecte als drets humans i la protecció a les minories.
2. Criteri econòmic: cal tenir una economia de mercat feble i estable.
3. Cabal comunitari: conjunt de lleis, objectius polítics i econòmics d'àmbit europeu que cal que el país candidat accepti i faci propi.

Cronologia de les adhesions

• 1958: es constitueix la Comunitat Econòmica Europea amb França, RFA, Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg i Itàlia.
• 1973: Regne Unit, Irlanda i Dinamarca.
• 1981: Grècia.
• 1986: Espanya i Portugal.
• 1990: el territori de l'antiga República Democràtica Alemanya, després de la reunificació alemanya.
• 1995: Àustria, Suècia i Finlàndia.
• 2004: Polònia, Hongria, República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Letònia, Lituània, Malta i Xipre.
• 2007: Bulgària i Romania.

Les properes incorporacions (ja tenen signats els acords) són Croàcia, Turquia, antiga República Iugoslava de Macedònia, Montenegro i Sèrbia.

Europa de les regions

El principi de subsidiarietat

Des de la creació de la CECA, la necessitat de tenir una estructura de poder superior a la dels estats va quedar clarament expressada. Es va parlar d'una europeïtzació del poder. Paral·lelament, els estats van voler participar en la presa de decisions i van reclamar l'aplicació del principi de subsidiarietat (ajuda, reforç...). Segons aquest principi, les competències que puguin assumir les administracions més properes als ciutadans no seran assumides per les administracions superiors més allunyades. En conseqüència, s'ha produït un cert corrent de regionalització. El Comitè de les Regions (CR) és l'òrgan consultiu pel que fa a les polítiques regionals.

Concepte i classificació de les regions europees

La UE considera que una regió és un territori amb una dinàmica demogràfica i econòmica i uns trets geogràfics comuns, delimitat amb una finalitat de caràcter administratiu i estadístic. L'Assemblea de les Regions d'Europa (ARE) és una organització independent en la qual estan representades més de 250 regions de la UE i de fora. Segons aquesta assemblea, una regió és l'entitat situada per sota del nivell de l'estat central que està dotada de representativitat política. Hi ha dos tipus de regions:

• Ultraperifèriques: molt allunyades però que pertanyen a la UE. Ex.: Illes Canàries.
• Transfrontereres: depenen de diferents estats.

La política regional de la UE

El conjunt de la UE és una de les zones més riques i desenvolupades del món, però hi ha grans diferències entre els diversos estats membres. Per ajudar a les regions menys afavorides, la UE ha establert dos tipus de mecanismes financers: fons estructurals i fons de cohesió (reben aquest ajut les regions amb una renda que no arriba al 75% de la mitjana). Existeixen dos fons estructurals diferents:

• El Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER): concedeix ajuts econòmics per a inversions productives que generin ocupació i donin guanys a les empreses.
• El Fons Social Europeu (FSE): es dedica a finançar activitats de formació per a la inserció laboral.

Els fons de cohesió estan destinats a aquells estats amb el PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana.