Unificació italiana i alemanya (1858-1871): De la fragmentació a la nació

Unificació Italiana (1858-1871)

Context

A mitjans del segle XIX, Itàlia estava dividida en diversos regnes. El Piamont-Sardenya, de govern liberal, destacava pel seu desenvolupament econòmic i la seva burgesia ambiciosa. Des de la revolució de 1830 i el Risorgimento proposat per Mazzini, la idea d'una nació italiana, des d'una òptica burgesa i sota la dinastia Savoia, havia anat prenent força.

Al nord, Llombardia i Vèneto estaven sota control austríac, mentre que els ducats de Parma, Mòdena, Lucca i Toscana tenien monarques fidels a Àustria. Al sud, els Estats Pontificis i el Regne de les Dues Sicílies, d'orientació absolutista, s'oposaven a la unificació.

Desenvolupament

Les idees nacionalistes, propagades per figures com Mazzini i la Jove Itàlia, van impulsar el desig d'unificació. La burgesia del Piamont, liderada per Cavour, va aprofitar aquest sentiment per dur a terme la unificació sota el regnat de Víctor Manuel II.

Cavour va establir aliances amb França i Prússia per enfrontar-se a Àustria i va utilitzar les revoltes populars per pressionar els diferents territoris. L'annexió de Llombardia i Vèneto amb l'ajuda de França (1859) i Prússia (1866), així com la incorporació de Toscana i Lucca, van ser passos decisius. Garibaldi i els seus Camises Vermelles van conquerir el sud el 1860, cedint posteriorment les conquestes a Víctor Manuel II.

El 1861, el parlament va reconèixer Víctor Manuel II com a rei d'Itàlia. Tot i la mort de Cavour, el procés d'unificació va continuar fins a l'entrada de les tropes italianes a Roma el 1870, que es va convertir en la capital.

Conclusions

La unificació italiana va ser un triomf de la revolució burgesa, però no va aconseguir integrar el Vaticà. Itàlia va quedar dividida en dues zones: un nord desenvolupat i un sud endarrerit, on les condicions dels camperols no van millorar substancialment.

Unificació Alemanya (1864-1871)

Context

El Congrés de Viena va reconèixer 39 estats i 4 ciutats lliures a Alemanya, substituint l'Imperi per la Confederació Germànica. Prússia es va consolidar com un estat fort, rivalitzant amb Àustria en el que es coneixia com el dualisme alemany. Les idees liberals i les revolucions de 1830 i 1848 van influir en el creixent nacionalisme alemany, representat pel Nationalverein.

Prússia, un estat militarista i expansionista, va iniciar un procés de reforma, alliberant els camperols de les càrregues feudals. La creació del Zollverein el 1834, una unió duanera que agrupava Prússia i els estats del nord, va impulsar el creixement industrial i el desenvolupament ferroviari.

Desenvolupament

La crisi econòmica de 1846-47 va provocar revoltes que van portar a la formació d'estats constitucionals. El 1848, Guillem VI va acceptar la formació d'una assemblea a Frankfurt, que va crear el primer govern de la confederació. Dues tendències es van enfrontar: la Gran Alemanya, que incloïa Àustria, i la Petita Alemanya, liderada per Prússia. Finalment, va triomfar la Petita Alemanya.

El 1862, Guillem I va nomenar Otto von Bismarck com a canceller. Bismarck va identificar el sentiment nacionalista amb els interessos de Prússia, consolidant el país com una gran potència europea.

Procés d'Unificació

Bismarck va provocar una guerra amb Dinamarca per controlar tres ducats, implicant també a Àustria. La victòria prussiana va portar a la Pau de Praga (1866) i a la fi del dualisme alemany. Es va crear la Confederació d'Alemanya del Nord.

El 1870, Bismarck va aconseguir que Napoleó III declarés la guerra a Prússia. La victòria prussiana va culminar amb la Pau de Versalles (1871) i la proclamació del Segon Reich, amb Guillem I com a emperador i Bismarck com a canceller. L'unificació va impulsar el desenvolupament industrial, agrícola, comercial i financer d'Alemanya, convertint-la en una potència dominant a Europa.