Trobadors valencians

Els romans arribaren a la Península el 218 aC, quan desembarcaren a Empúries. Així s'inicià la romanització (procés cultural pel qual s’introdueix la cultura romana en els pobles conquerits). Els romans van transmetre la seva cultura, la manera de viure i de pensar, però sobretot la seva llengua, anomenat també llatí vulgar.

A Mallorca la romanització s’inicià el 123 aC. El 476 es va esfondrar l’Imperi ROMà d’Occident i diversos pobles d’origen germànic van ocupar el nostre territori.

L’any 711 els àrabs arribaren a la Península i el 902, a les illes. Amb el temps la seva llengua va arribar a substituir la de la població d’aquests territoris. En primer lloc, perquè la seva cultura era molt desenvolupada i també perquè hi van romandre aproximadament cinc segles.

El territori de Catalunya es trobava dividit en comtats, dominats pels francs. El comte Borrel II es negà a jurar fidelitat als monarques frans, això significà la independència del poder del francs, per tant, va néixer Catalunya.

Poc a poc, el llatí va evolucionar de forma diversa en cada territori fins a convertir-se en llengües diferents, pel fet d’haver-se apartat del llatí literari o culte.

Aquestes llengües, que van rebre el nom dels diferents territoris on s’havien format: castellà, català… són les anomenades llengües ROMàniques.

Al segle IX es comença a parlar la llengua catalana. El llatí era la llengua d’administració, de l'Església, de la literatura culta, de la ciència, etc. Les llengües ROMàniques van començar a passar a l’escriptura quan es distanciaren del llatí i resultava incomprensible per al poble.

Segle VIII es troben textos escrits en un llati catalanitzat, això demostra l’existència de la llengua. Es tracta de glosses, (textos escrits en llatí que incloïen traduccions de paraules o expressions que el lector no entenia) i juraments feudals (textos escrits per escrivans que hi posaven en català paraules i expressions per error o perquè no sabien com s’ escrivien en llatí)

No és fins el Segle XII que es troben els primers textos íntegres conservats en català, aquests textos pertanyen a l’àmbit jurídic i religiós.

• Textos de caràcter jurídic: sorgeixen de la necessitat de regularitzar la vida social i administrativa de la Confederació catalanoaragonesa. El text més antic és un fragment breu de la traducció al català d’un codi de lleis visigodes (Forum ludicum, Furs de València, els Costums de Tortosa o els Usatges de Barcelona)

• Els textos de caràcter religiós: sorgeixen de la necessitat de l'Església de predicar en la llengua del poble. Així hi ha les Homilies d’Organyà (conjunt de sermons escrits en català)
  . Altres textos religiosos d’aquesta època són el Cant de la Sibil·la i les Vides de sants rosselloneses.

Al nostre territori el llatí es va mantenir per als usos religiosos, acadèmics i internacionals durant molts segles. També en aquells territoris que fins al Segle XII estigueren sota domini musulmà, la llengua àrab tenia gran prestigi i era considera la llengua culta i apta per a la ciència.

Una altra llengua va començar a ser usada en aquells àmbits de prestigi abans reservats al llatí o l’àrab. Es tracta del provençal, una llengua ROMànica que es parlava a Occitània i posteriorment s’estengué en l’ús poètic pels territoris de la corona catalano-aragonesa i pel nord d’Itàlia.

El conreu de la literatura en llatí està vinculada als monestirs, eren els autèntics focus de cultura de l’època, allà solien ingressar el fadristerns (fills de famílies benestants que no eren hereus). Entre els autors de versos en llatí destaquen els goliards (eren monjos i clergues que no acceptaven la disciplina monàstica i fugien dels convents per fer vida errant). Havia també altres fills de les famílies nobles que es formaven als convents però que no professaven com a monjos (trobadors).

Després de la conquesta de Mallorca i d’Eivissa per Jaume I i de Menorca per Alfons el Franc, les illes passaren a formar part de la Corona d’Aragó. La cultura i la llengua dels musulmans va anar desapareixent poc a poc.

La poesia provençal fou la més important a Europa des del Segle XII. Els primers autors van fer servir com a llengua de poesia provençal.

Els trobadors eren autors de la lletra i al música de les seves composicions, les quals anaven destinades a ser escoltades per un públic. Els encarregats de difondre aquestes composicions,acompanyant-se d’instruments musicals, eren el joglars.

Tota la poesia del trobadors té com a eix central el tema de l’amor cortès. L’amor cortès és un joc de convencions amoroses practicat pels aristòcrates en les corts dels grans senyors medievals. Aquest concepte de l’amor reflectia els dos pilars bàsics de la societat feudal: les relacions de vassallatge i la religiositat.

• La fidelitat amorosa a la dama era un jurament semblant al que els vassalls feien el senyor. El trobador (om) dirigeix els seus versos a una senyora (midons), normalment era l’esposa del senyor a qui havien jurat lleialtat i a la qual  identifica amb un pseudònim (senhal).

• La societat  medieval era molt religiosa. Aquesta idea va canviar totalment el concepte de dona, per als moralistes medievals, era origen del pecat i causa de la pèrdua del paradís, per al trobadors, la dona era el principi de tota la bondat.

Però aquest amor podia anar més enllà de la pura admiració espiritual, el marit (gilós) no acceptava aquesta situació i el enamorats corrien perill si ho arribava a descobrir, a través de difamadors (lausengiers).

Les peces eres difoses pels joglars i les composicions tenien estils diversos: llenguatge lleuger, senzill i directe (trobar leu); llenguatge ornamental, carregat de recursos expressius (trobar ric); llenguatge complicat, conceptual, ple de figures retòriques semàntiques i de pensament (trobar clus)

Per a les primeres composicions amoroses usaven:

• la cançó → poema de lloança i idealització de la dama.

• la pastorel·la → explica l’encontre amb una pastora i la conversa que se’n segueix.

• l’escondit → excusació davant la dama per haver traït el secret amorós.

• l’alba → lamentació dels enamorats que s’han de separar després d’haver passat la nit junts.

Per a les composicions amb intencionalitat política o stírica cal destacar:

• el sirventès → destinat a la moralització, a la propaganda política o la sàtira.

• el plany → lamentació per la pèrdua d’un gran personatge, les virtuts del qual s’hi lloaven.

Els primers trobadors conreaven la poesia en llengua provençal per dos motius. D’una banda pel prestigi que va adquirir com a llengua literària i, d’altra, per la proximitat d’Occitània amb els territoris catalans.

Això canvia l‘expansió de Jaume I, va conquerir Mallorca (1229), Eivissa (1235) i València (1238) continuaven a les mans dels àrabs.

La conquesta d’aquestes terres va suposar la seva annexió a la Corona d’Aragó i l’expansió del català.

El procés expansionista de la Corona d’Aragó durant l’Edat Mitjana, coninuà el Segle XIV amb l’expedició del almogàvers a Grècia (1303), sota les ordres de Roger de Flor amb l’annexió dels ducats d’Atenes i Neopàtria.

Aquesta situació d’expansió va accelerar i incrementar la presència del català en textos escrits de car`cter jurídic i administratiu, però també de temàtica religiosa i amorosa.

Jaume I va crear la Cancelleria Reial, organisme administratiu de la Corona d’Aragó s’encarregava de la correspondència i de l’arxiu de tota la paperassa burocràcia. El presidia un canceller i a les seves ordes hi treballaven un estol de funcionaris que havien de conèixer i dominar les llengües de la Cancelleria, el llatí, el català i l’Aragónès. Els textos jurídics, legals i administratius que sorgien de la Cancelleria es caracteritzava per la solemnitat: ús dels plurals majestàtics, estil reiteratiu i recursos retòrics (paral·lelisme)

Juntament amb els textos jurídics i legals es va començar a conrear la literatura, amb un caràcter heroic, tenia com a finalitat recrear els orígens com a poble amb una motivació política: fomentar la identitat nacional pròpia i legitimar els governants en el poder (literatura èpica).

Els joglars a més d’interpretar les composicions del trobadors, també cantaven cançons de gesta (poemes narratius on els protagonistes apareixen ornats amb les virtuts cavalleresques i religioses, lluitaven contra els enemics de la fe i de la pàtria, els quals derrotaven gràcies al seu valor.

La historiografia estava molt influïda per la religió i per l’heroisme cavalleresc, aquests relats eren redactats a l’estil d’unes memòries personals en les quals l’autor abocava tota la seva subjectivitat.

Crònica de Jaume I →  Presenta la forma d’unes memòries que el mateix rei va dictar als seus col·laboradors. Hi parla dels seus avantpassats, de la conquesta de Mallorca i de la conquesta de València i Múrcia.

Crònica de Bernat Desclot →  Va ser escrit pel tresorer Pere II el Gran, narra els fets històrics succeïts des del regnat de Ramón Berenguer IV fins al de Pere el Gran, tot i que el nucli principal d'aquesta crònica se centra en aquest darrer.

Crònica de Ramón Muntaner →Narra els fets des de l'engendrament de Jaume el Conqueridor (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). Explica coses que van succeir de veritat i que ell va veure i viure. Muntaner empra sovint el «jo hi era», que subratlla el seu paper de testimoni, i les dades que subministra ajuden a conèixer l'època de Jaume I

Crònica de Pere III el Cerimoniós →  Aquesta crònica, escrita en forma autobiogràfica, és un seguit de documents de tota mena i de records personals del rei. La figura del Cerimoniós és més a prop dels prínceps renaixentistes que no pas dels cavallers medievals. La intriga, la política sense escrúpols, la sang freda, la crueltat, defineixen la psicologia dels reis, segons es dedueix de la mateixa narració.