Trobadors Edat Mitjana

Monodia profana: trobadors i joglars

En els Castells feudals, en els pobles i en les primeres ciutats s’anà desenvolupant també la música profana

.

Aquesta tenia la funció d’entretenir i de donar expressió a altres sentiments no religiosos. A final del s. XI aparegué a la Provença (França) la lírica trobadoresca

Els trobadors eren senyors feudals cultivats. Eren al mateix temps poertes, compositors i intèrprets de les seves obres. Els seus temes eren l’amor cortès, la vida d’herois i fets heroics com les creuades. Cantaven als Castells, en llengua vernacla, acompanyant-se d’algun instrument. Les cançons eren petites melodies modals amb forma rondó, virolai, estampida, lais…

Durant el Segle XII, el moviment trobadoresc s’expandí per tot Europa

Sud França: llengua d’oc, trobadors Guillem IX.Nord França: llengua d’oil, trovares. Península Ibèrica: Gallec, Martín Codax

Justament amb els trobadors apareixen els joglars

Aquests eren d’origen humil. Anaven de poble en poble i per distreure els vilatans feien representacions, mímica, malabarismos i música. Cantaven cançons de moda composades pels trobadors i les acompanyaven amb intruments. Amb la desaparició dels trobadors (mitjan s. XIII), també van anar desapareixent els joglars, els quals foren substituïts pels ministrils (músics, intrumentistes assalariats)

Monodia religiosa a l’Edat Mitjana

El cant gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament intrumental de la litúrgia catòlica

El papa Gregoria I (590-604) va voler unificar els cants de la litúrgia d’arreu d’Europa per enfortir la unitat de l’Esglèsia. Aquesta unificación va afectar els cants de la missa (recollits en el llibre Graduale Romanum) i els cants dels oficis (recollits en el llibre Antiphonale Romanum).  

La missasempre té la mteixa estructura. Els cants de l’Ordinari no varien mai el text:
Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei.. Els cants del
Propi varien el text segons el dia de l’any litúrgic o segons les festivitats dels sants: Introutius, Graduale, Alleluia, Offertorium, i Communio.  

Els oficis són les pregàries que els monjos fan al llarg del dia: Laudes (a la sortida del sol), Prima (a les set del matí), Tèrcia (a les nou), Sexta (a les dotze, mitgdia), Nona (a les tres de la tarda), Vespres (a la posta de sol), Completes (a les vuit de la nit) i Matines (abans de surtir el sol)

 La melodia del cant gregorià té un ámbito reduït i avança soviet amb moviment conjunt. La seva estructura no està regida per la música sinó pel text. Pot tenir tres estils: sil·làbic ( a cada síl·laba de text li correspon una nota), neumàtic (a una síl·laba de text li correspon tres o Quatre notes de la melodia) i melismàtic ( a una síl·laba de text li corresponen més de Quatre notes de la melodia).
El ritme del cant gregorià no es veu reflectit en la notació. La durada de les notes depèn del ritme del text, de la importància de les paraules. No hi ha una pulsació regular. El cant gregorià es pot cantar de tres maneres: solista (el chante o a capella), responsorial (alternança de cor i comunitat o mig cor: a la missa l’Introit, l’Ofertori…)
Les melodies gregorianes segueizen els models eclesiàstics. Aquests són escales d’àmbit d’octava, amb una nota finalis al principi i a la fi de l’obra, i amb una nota tenor o tuba que es la que predomina en la composición. El seu origen està en els modes grecs.

 Els trops i les seqüencies són complements posterios del cant gregorià. No s’en sap amb certesa l’origen però van ampliamente conreats durant l’Edat Mitjana. N’hi va haver tants que el Concili de Trento s. XVI va haver de prohibir-los. Hi ha tres tipus de trops: aquells on s’ha posat text a melismes, de manera que a cada nota del melisme li correspon una síl·laba del nou text. 
 La seqüència és un tipus de trop: l’aplicació de text al llarg melisme de l’última de l’Alleluia(jubilus). Segons el monjo Notker Balbus, del Monastir de St. Gall (França), ell mateix posava text a aquests melismes per recordar’los. Està documentat l’origen de les seqüències en el s. IX i en el Concili de Trento va rehuir a Quatre les cinc mil existents.  En els segles XIII i XIII aparegueren els drames litúrgics iels misteris. Són trops dialogats i representats dins l’església per fer asequibles als fdels els misteris de la vida de Jesús o altres temes litúrgics.