La Transició Espanyola i el Restabliment de la Generalitat

Evolució política des de la mort de Franco (1975)

Evolució política des de la mort de Franco (1975) fins a l’aprovació de l’estatut. TRANSICIÓ: La transició va ser un procés polític condicionat per aquests factors:

• La Corona.
• Els moviments socials.
• Els canvis socioeconòmics des dels anys seixanta.

Després de la mort de Franco, hi havia tres grans alternatives polítiques:

• Els immobilistes: volien la continuïtat del franquisme.
• Els reformistes: reforma lenta de les institucions franquistes.
• L’oposició antifranquista: ruptura del règim i nou sistema democràtic.

El paper de la monarquia i el govern d'Arias Navarro

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles I és coronat rei per la Ley de Sucesión del 1947. Els franquistes ho van respectar, però els antifranquistes ho veien com la continuïtat del règim. El rei buscava aliats per mantenir la corona, col·labora amb Torcuato Fernández-Miranda i l’anomena president de les Corts i del Consell del Regne. El govern, liderat per Carlos Arias Navarro, incorpora reformistes però no trenca amb el passat franquista.

S’esperava l’acceleració democràtica, però la proposta d’Arias Navarro buscava la continuïtat del règim. Formulava lleis sobre el dret de reunió i feia seu el discurs del búnquer. L’oposició es mobilitza per reclamar les llibertats democràtiques, l’amnistia per als presos polítics i els estatuts d’autonomia. Mentrestant, la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica s’uneixen i formen la «Platajunta». Volien democràcia, i la protesta social augmentava demanant-la també.

Mobilitzacions socials i el canvi de govern

Sorgeixen les mobilitzacions de l’hivern a Catalunya, el País Basc, Madrid, València, Navarra i Sevilla. El govern respon amb repressió i els conflictes es radicalitzen. Els reformistes dubten d’Arias Navarro; tenien por que es desprestigiés la monarquia per beneficiar l’oposició. Ells promovien el progressisme amb un pacte amb l’oposició. Les relacions entre Joan Carles I i Arias Navarro es comencen a deteriorar: el president no avisa el monarca de la mort de Franco i, a més, l’intenta deixar en una posició secundària. El rei força la dimissió del president i proposa Adolfo Suárez.

El 3 de juliol de 1976, Adolfo Suárez és nomenat president del govern dels «penenes». Governa amb elements reformistes propers a la democràcia cristiana europea. S’inicia, doncs, la política del president:

• Inicia el contacte amb l’oposició.
• Autoritza el dret a manifestació i propaganda.
• Promulga un indult per a alguns presos polítics.
• Proposa la Llei de Reforma Política (LRP): liquida les lleis franquistes, proclama la democràcia, reclama la sobirania popular, Corts elegides pel poble i pròximes eleccions generals.
• Porta la Llei de Reforma Política a les Corts per democratitzar-les.
• La Llei de Reforma Política és portada a referèndum, amb resposta afirmativa.

La construcció de la democràcia

1.3. La construcció de la democràcia: L’oposició volia desmantellar les institucions, i al carrer es multiplicaven les demandes de democràcia. El primer pas de la democràcia van ser uns decrets que permetien la llibertat sindical, una àmplia amnistia per als presos polítics i la legalització de partits polítics, excepte els més esquerrans. Es dissol el Tribunal de Orden Público i s’inicia el desmantellament del Movimiento Nacional i el sindicat únic. Per assolir l’èxit, havien de ser pacífics.

L’oposició dubta a l'hora d'utilitzar la violència. Una part de l’extrema esquerra intensifica les accions per anar més enllà. El GRAPO és una organització terrorista d’esquerres que vol instaurar el marxisme; l'ETA és un grup armat nacionalista basc i independentista. D’altra banda, la ultradreta té una excusa per mobilitzar-se. Cristo Rey (organització d’ultradreta) usa la violència per aturar la reforma: cremen llibreries, apallissen militants, etc., per crear un ambient de terror. La seva pitjor acció és l’assassinat de sis advocats propers al PCE. És per això que Suárez legalitza el PCE i convoca eleccions.

Les primeres eleccions democràtiques

Hi ha una alta participació. Guanya la UCD gràcies al seu discurs moderat, amb 165 diputats. El PSOE els segueix amb 118 i el PCE amb 20. Es configura un sistema bipartidista de la UCD i el PSOE amb el 63% dels sufragis. Espanya volia un canvi i la dreta va ser derrotada. Els derrotats d’esquerres van ser els comunistes del PCE, que lideraven l’antifranquisme però tenien problemes per mostrar pactisme, modernitat i moderació.

La recuperació de l'autonomia a Catalunya

2. La recuperació de l’autonomia: El restabliment de la Generalitat: El «problema català» rep importància a partir del 1975. Arias Navarro proposa un «régimen administrativo especial para las cuatro provincias catalanas» que podia arribar a ser una Mancomunitat de Diputacions. El Consell de Forces Polítiques de Catalunya mostra interès. Avancen les negociacions entre l’oposició catalana i les forces democràtiques espanyoles.

Les forces antifranquistes promouen mobilitzacions, i es fan manifestacions a Barcelona l’1 i el 8 de febrer del 1976, però van ser duríssimament reprimides. L’11 de setembre es concentren a Sant Boi per reivindicar el restabliment de la Generalitat al crit de «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». A Madrid, mentrestant, el rei cessava Arias Navarro i feia president Adolfo Suárez, que convoca eleccions. A Catalunya, el PSC té la majoria, en segon lloc el PSUC i el 16% dels vots per al Pacte Democràtic de Jordi Pujol. Al Senat s’imposava l’Entesa dels Catalans, que agrupava socialistes, comunistes i republicans.

Es constitueix l’Assemblea de Parlamentaris per exigir:

• La restauració de la Generalitat.
• La derogació de l’abolició de l’Estatut del 1932.
• La recuperació de l’autonomia política.
• El retorn del president Tarradellas.
• La constitució d’un govern català provisional.

Suárez es veu obligat a iniciar una reforma política i Tarradellas es converteix en l’interlocutor del «problema català». Així doncs, el 17 de juny, Tarradellas va a Madrid per negociar. L’11 de setembre del 1977 hi ha una manifestació al Passeig de Gràcia i el 29 un reial decret restaura la Generalitat. El president Josep Tarradellas torna a Catalunya el 23 d’octubre i constitueix un Consell Executiu amb representació de les forces parlamentàries. Quan es proclama la nova Constitució, es reconeix l’Estatut d’Autonomia i els drets de les nacionalitats, obrint camí per a l’Estatut de Sau.