Transformacions en la morfologia de les ciutats espanyoles

De la ciutat a la metròpolis

L'organització metropolitana mostra perifèries molt diverses a partir de les quals s'organitza un model de ciutat difusa que, tot i dibuixar-se de manera desconcentrada, no acostuma a eliminar l'aglomeració. Les causes del desenvolupament de la ciutat difusa són: la mobilitat laboral i residencial i els processos de suburbanització.

També, però, es reprodueixen alguns dels problemes que caracteritzaven el model de ciutat central compacta: segregació funcional (territori) i social (població), especialització progressiva dels usos del sòl (grans desplaçaments dins la regió metropolitana).

A partir de 1980 destaquen sis àrees metropolitanes: Madrid, Barcelona, València, Sevilla, Bilbao i Màlaga (⅓ de la població del país en un 1,9% del territori). Madrid i Barcelona es troben entre les 6 primeres d'Europa pel que fa la grandària de població (entre les dues uns 11 milions d'hab.), seu de les principals institucions administratives i financeres del país i part molt important de l'activitat econòmica i cultural. Dins del territori de les àrees metropolitanes del país es distingeixen diferents parts:

• Espai interior metropolità

1980: el nucli central d'aquestes aglomeracions pateix un procés accelerat de tercialització i assoleix el paper de gestió econòmica i política de tot el sistema urbà metropolità. El gran nombre de població resident disminueix i, per tant, classes altes i mitjanes decideixen traslladar-se a viure a zones de perifèria metropolitana (més qualitat residencial, habitatge amb preu més assequible a prop dels llocs de treball).

2000: el nucli històric recupera bona part dels seus residents convertint-se en la destinació referent dels immigrants pels seus preus més baixos.

Al nucli antic i a l'eixample hi ha els edificis oficials, les seus socials d'empreses, d'institucions financeres, grans magatzems, comerços especialitzats i equipaments culturals. A més a més, el nucli central té una fàcil accessibilitat (principals línies d'autobusos, metro i estacions de tren de gran velocitat).

• Àrees industrials

1970-1980: la deslocalització i desestructuració de les indústries tradicionals van provocar la seva desaparició del centre de les grans ciutats (Barcelona, Sevilla...) i el seu trasllat als nous polígons industrials de les perifèries metropolitanes o a altres llocs del món.

Relocalització de les empreses: S'evita mantenir al centre urbà problemes de pol·lució, sorolls i molèsties. Permet reconvertir per ús residencial els solars de les antigues fàbriques.

Els nous terrenys per a les noves instal·lacions estan millor comunicats i condicionats i el seu preu és molt inferior.

• Àrees de serveis i equipaments col·lectius

1980: instal·lació de grans complexos comercials. Els hipermercats han iniciat la tendència a substituir la compra en els comerços de barri per la compra periòdica en més quantitat. Són, per tant, un dels motius de la decadència de moltes zones cèntriques de grans ciutats. A més, es suma la oferta comercial convertint-se en llocs on el temps lliure i l'activitat cultural s'acaba confonent amb el simple consum.

• Àrees residencials

Dos models residencials essencials: el model compacte o històric i el model dispers, difús o suburbà. Aquests es poden donar conjuntament en una mateixa regió metropolitana.