Transformacions econòmiques i socials a Espanya en el primer terç del segle XX

T10. Transformacions econòmiques i socials en el primer terç del segle XX

1. L'evolució demogràfica

1.1. La transició demogràfica

Entre els anys 1877 i 1930, la taxa de mortalitat va baixar del 30,5% al 21,3% gràcies a la millora de l'alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries. El descens de la mortalitat s'inicia poc a poc a partir de la segona dècada del segle XX i va ser conseqüència d'uns nivells més alts d'urbanització i d'una major racionalitat en la planificació familiar.

1.2. Els moviments migratoris

La mortalitat de la població espanyola va ser molt reduïda fins a la dècada de 1880, quan s'inicia una important emigració a ultramar. La majoria dels emigrants eren joves en edat productiva que se'n van anar cap a Amèrica Llatina. Una vegada alentida l'emigració exterior, es va produir una expansió de les migracions interiors. Madrid i Barcelona, principals centres industrials en expansió, i Bilbao i Sevilla es van convertir en centres d'atracció de migrants, que procedien de regions rurals com Castella i Múrcia.

1.3. La intensificació de la urbanització

Les migracions interiors van comportar la intensificació de la urbanització. Les grans ciutats com Madrid i Barcelona van incrementar notablement la seva població, fins a superar el milió d'habitants. Com a resultat de les migracions interiors, la població espanyola experimenta un procés notable de concentració urbana.

2. Endarreriment agrari i conflictivitat camperola

2.1. La crisi agrària

L'agricultura espanyola va iniciar el segle XX havent de fer front a les conseqüències de la crisi agrària, amb l'agricultura orientada sobretot cap al cultiu de cereals. La causa immediata de la crisi va ser l'arribada a Europa de productes procedents de països amb una agricultura extensiva i més competitiva (Argentina, EUA). El descens dels preus va ser més evident a les regions de la perifèria espanyola. Se'n va derivar el descens dels salaris dels jornalers, i amb això es va iniciar un període d'agitacions camperoles. La crisi cerealista va anar acompanyada d'una crisi de la vitivinicultura, a causa de la plaga de la fil·loxera (insecte arribat d'Amèrica).

2.2. L'evolució agrícola

La producció agrària va créixer un 55% entre 1900 i 1931.

El predomini cerealista. La producció de cereals es va consolidar com el cultiu principal del camp espanyol, però el major dinamisme corresponia a altres productes agrícoles. Els cultius més dinàmics, orientats cap a l'exportació, eren la vinya, sobretot a Andalusia, Catalunya i la Rioja; l'olivera, a Andalusia; i els cítrics, els fruiters i les hortalisses al País Valencià.

2.3. Els problemes del camp espanyol

La situació del camp espanyol en el primer terç del segle XX continuava marcada per l'enorme desigualtat en l'estructura de la propietat de la terra. D'una banda, els propietaris dels grans latifundis d'Extremadura i Andalusia. Les diferències extremes entre una minoria de propietaris i la gran massa de llauradors sense terra van provocar una conflictivitat social. Amb el progrés de les organitzacions camperoles, la mobilització va anar vinculant-se cada vegada més a la necessitat d'una reforma agrària que permetés l'accés dels llauradors a la propietat de la terra. D'altra banda, l'existència de minifundis a Galícia, combinada amb la mala qualitat de la terra a la submeseta nord, només va permetre augmentar la productivitat dels cultius en termes suficients per a la subsistència.

2.4. Els intents de solució

L'augment del regadiu es veia com un element imprescindible per a superar les condicions climàtiques. El problema principal era la gran quantitat de llauradors sense terra. Una llei de 1907 va permetre la colonització de milers d'hectàrees que van ser atorgades a petits propietaris (colons). Però totes aquestes mesures es van mostrar totalment insuficients.

3. Els progressos de la indústria

3.1. Canvi energètic i avenços tecnològics

Entre les causes que van provocar canvis en l'economia espanyola destaquen les noves fonts d'energia, amb la difusió de l'ús de l'electricitat i del petroli. El procés d'electrificació a Espanya es va produir en dues grans etapes: entre 1880 i 1914, l'ús de l'electricitat va ser registrat a la il·luminació pública de les grans ciutats i al transport urbà; més tard es va generalitzar l'ús industrial.

D'altra banda, l'avenç en el règim del petroli va obrir pas, en el primer terç del segle XX, a una nova revolució dels transports: l'automòbil. També es va avançar en la millora de la transmissió de la informació: telègraf, telèfon i ràdio.

3.2. El creixement industrial. Els sectors tradicionals i les noves indústries

Entre els sectors tradicionals, el tèxtil català continua la seva expansió. Les indústries alimentàries van retrocedir. La indústria siderúrgica va destacar amb els alts forns de Vizcaya i la creació a Sagunt de Altos Hornos del Mediterráneo. També va créixer la indústria elèctrica: la primera empresa elèctrica va ser la Compañía Sevillana de Electricidad, Barcelona Traction o La Canadenca. Va experimentar un creixement notable la indústria metal·lúrgica, que va tenir en l'automòbil i en els electrodomèstics dos sectors en expansió. L'empresa automobilística pionera a Espanya va ser la Hispano Suiza. El creixement del parc automobilístic va estimular la creació d'empreses de refinatge i distribució del petroli, com la companyia Campsa.

La difusió territorial de la indústria. Juntament amb Catalunya i el País Basc, la preponderància dels quals es va mantenir durant el primer terç del segle XX, la industrialització es va difondre per zones més extenses del territori espanyol. Madrid es va convertir en la tercera regió industrial.

3.3. L'intervencionisme de l'Estat

Una altra característica de l'economia espanyola durant el primer terç del segle XX va ser la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l'Estat en l'economia. L'intervencionisme de l'Estat es va manifestar en dues direccions: la concessió d'ajudes (exempcions fiscals, subsidis i comandes directes de l'administració) i l'augment del proteccionisme.

3.4. El foment de les infraestructures

La millora dels camins i de les carreteres va absorbir la major part de l'esforç inversor de l'Estat. Els ferrocarrils van iniciar l'electrificació. La xarxa telegràfica i la telefonia van créixer notablement, i també va augmentar el nombre d'abonats.

4. L'evolució de l'economia

4.1. La recuperació econòmica

El segle XX es va iniciar amb les conseqüències del Desastre de 1898, que va posar fi a l'imperi espanyol.

4.2. La conjuntura de la Primera Guerra Mundial

La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, ja que el conflicte va reduir la capacitat productiva dels països bel·ligerants i Espanya es va convertir en subministradora de productes industrials i agraris. Es va desfermar un procés inflacionari sense precedents (el preu del blat va augmentar un 72% aquests anys). Les classes populars van conèixer un empitjorament del nivell de vida, perquè la inflació no va anar acompanyada d'un augment equivalent dels salaris. Es calcula que el cost de la vida va pujar entre un 15% i un 20%, cosa que va provocar una onada de vagues i de reivindicacions obreres.

4.3. Els efectes de la crisi de 1929

L'any 1929 s'inicia una depressió econòmica mundial, que es va prolongar durant la dècada de 1930, com a conseqüència del crac de la Borsa de Nova York.

5. Els canvis socials

5.1. El món rural. Els grans propietaris

Per a la modernització de l'economia espanyola, la societat continuava considerant el patrimoni rústic com una font de riquesa i un signe de prestigi social. Entre els grans propietaris agraris es poden distingir tres grups: la vella aristocràcia, la burgesia financera i la burgesia agrària.

Els llauradors. Els camperols espanyols van patir una gran disminució, encara que presentaven el percentatge més alt entre les societats europees més industrialitzades. Uns eren propietaris, altres arrendataris, i hi havia una gran massa de jornalers.

5.2. La societat urbana

A Espanya, la burgesia industrial era escassa en comparació amb altres països industrialitzats. La burgesia financera va augmentar el seu pes amb els nous negocis. Va sorgir un nou grup de classes mitjanes, format per funcionaris anomenats de coll blanc, que treballaven en els comerços, en l'administració i en la banca; eren funcionaris de l'Estat o exercien professions liberals (metges, advocats, professors...).