Transformació Social i Econòmica a Espanya (s. XIX-XX)

Classes Socials

Noblesa

Incrementen el seu poder econòmic amb l'adquisició de noves propietats durant les desamortitzacions (1836 Mendizábal - 1855 Madoz). La petita noblesa va perdre molts privilegis i es va convertir en propietaris agraris mitjans. L'Institut Agrícola de Sant Isidre va ser una agrupació de propietaris catalans agrícoles. En general, la noblesa va acceptar el liberalisme de mala gana, però van mantenir la seva posició social. Es van mostrar interessats a emparentar-se amb burgesos quan, a finals del segle XIX, s'estaven empobrint i la seva influència política baixava.

Burgesia

Es van enriquir invertint en deute públic i en borsa. Van comprar terres i van formar part dels terratinents; alguns eren industrialistes catalans. Entre 1838 i 1868, van viure el seu moment d'esplendor. El Foment del Treball Nacional (1889) i la Cambra de Comerç (1886) van dominar l'economia catalana fins a finals de segle.

Classe Mitjana

Representaven el 5% de la població: mestres, funcionaris, oficinistes... Pretenen imitar els grups més rics. Estaven entre els rics i els assalariats (temerosos dels canvis) i tenien capacitat econòmica.

Classes Populars

Artesans i grups urbans: Producció fabril minoritària, encara en quedaven molts. Presentaven algunes queixes al model liberal. Basaven la prosperitat en l'estalvi i el treball. Augmenta la urbanització per treballadors de servei (neteja...).

Pagesos: La reforma agrària principal va ser la concentració de la propietat de la terra a mans de pocs propietaris. Pagesos sense terres, contractes a curt termini i el latifundi. Jornalers: vivien en la misèria absoluta. Cobraven per jornals. A finals de segle, la situació no varia. A Extremadura, Castella la Vella i Andalusia, els antics senyors augmenten les propietats. A Aragó, Castella la Nova i València, alguns pagesos van accedir a la propietat i van millorar la situació. Van ser pocs i, durant el segle, la fam continua. Abundava l'analfabetisme. A l'últim terç del segle, augmenta l'èxode rural. A Catalunya, molta gent va accedir a la propietat de terres. Altres, el control total amb contractes de llarg termini, millora agrícola i de consum.

Proletariat: Classe obrera, lligada al procés d'industrialització. El patró és propietari de l'establiment, contracta obrers a canvi d'un salari baix, fàcilment acomiadables, sense protecció d'accidents, ni contra l'atur, de malalties, ni de vellesa. Nens de 7 anys i dones obreres (condicions de vida dolentes), dones amb salari inferior als homes. Cases petites (barraquisme). Augment d'obrers a Astúries i País Basc (siderúrgia). Salaris i condicions semblants a tot arreu d'Espanya.

Transformacions Socials i Econòmiques

Dissolució dels Estaments Privilegiats

El liberalisme polític, la reforma agrària i el procés d'industrialització van donar lloc a la desaparició dels estaments i la producció d'una societat de classes, desigualtat i problemàtica social. La riquesa serà l'eix de divisió social i de poder, ostentada per la burgesia i encara gran part de la noblesa.

Moviment Obrer i Marxisme

El moviment obrer es formarà per les necessitats dels assalariats per defensar els seus drets. La classe obrera s'organitza primer en associacions, després en sindicats o, en alguns casos, partits polítics. Sorgeixen noves ideologies: socialisme utòpic, marxisme i anarquisme, que critiquen els greuges econòmics del capitalisme i aposten per propostes socials igualitàries.

• AIT (Associació Internacional de Treballadors): Premi Internacional 1864. Anarquisme (Bakunin): revolució espontània, destrucció de l'estat, federació de federacions (no coactives). Fanelli l'estén a Espanya, encara amb l'AIT.
• Marxisme (socialisme científic) per Karl Marx. El partit és l'organitzador de la classe obrera, conquesta de l'estat (dictadura del proletariat), que amb el temps es dissoldrà. Direcció lenta i centralitzada.
• Anarquisme: rebutgen el govern (no entren en eleccions), estan en contra de l'estat. S'agrupen en sindicats (anarcosindicalistes) o en associacions. Màxima llibertat de l'individu i el col·lectiu. Evolució de l'estat mitjançant una vaga general revolucionària. No a la societat privada i donen importància a l'educació. CNT (Comissió Nacional de Treballadors) 1910. Sindicat molt important a Catalunya: són anarcocol·lectivistes-anarcosindicalistes.
• Marxisme (Karl Marx, Friedrich Engels). 1848: Manifest Comunista. Revolucions a nivell europeu. Materialisme històric: l'economia defensa l'organització de la societat. UGT (Unió General de Treballadors), 1888, relacionada amb el PSOE. AIT 1864, baralla entre Bakunin i Marx. Es dissol l'AIT. En la Segona Internacional, només hi havia marxistes; el 1914 es dissol per l'inici de la Primera Guerra Mundial, es barallen entre ells i se separen. Radicals: comunistes, funcionaran amb els partits comunistes. Demòcrates: PSOE.

Vida i Formes de Societat

Rics: Burgesos amb beneficis i luxes; terratinents, elit social; a Catalunya, valor de treball diferent; anar al Liceu i els Jardins de S'abarjo, casinos i cercles de propietaris són símbol de riquesa.

Pobres: Taverna, ateneus, coses del poble i cercles dels obrers. Dones subordinades a l'home. Si pertanyen a l'elit, educació (Llei Moyano), costura. Tasques: domèstica, rural, obreres (important força de treball).

Transició Demogràfica

Devallada de la taxa de mortalitat entre 1877 i 1930 a causa de millores en l'alimentació i de les infraestructures urbanes higienicosanitàries. Reducció de morts deguda a la menor incidència de les malalties infeccioses gràcies a millors serveis de neteja i clavegueram, al control de la potabilitat de l'aigua i la higiene dels aliments. La mortalitat infantil també disminueix i, per tant, l'esperança mitjana de vida en néixer augmenta entre 1900 i 1930. Com a conseqüència, la població espanyola creix de manera considerable. A partir de la segona dècada del segle XX, descendeix la natalitat com a conseqüència d'uns nivells més alts d'urbanització i racionalitat en la planificació familiar. Malgrat tot, la modernització de la demografia espanyola va tenir un retard en comparació amb altres països europeus. Catalunya va tenir una devallada notable de la mortalitat i un descens més lleuger de la natalitat. Els habitants de Catalunya van augmentar per una onada migratòria.

Moviments Migratoris

Entre 1900 i 1930, a Espanya creixen les migracions interiors. Un volum important de la població es desplaça cap a sectors moderns de l'economia. Madrid i Barcelona, els principals centres industrials en expansió, seguides per Bilbao i Sevilla, es van convertir en una atracció per als emigrants, procedents, sobretot, de regions rurals com Castella, Múrcia, Aragó i províncies d'Andalusia. L'arribada d'emigrants a Catalunya va ser molt intensa. L'emigració a ultramar, iniciada el 1880, va assolir un màxim sense precedents, tot i que va disminuir amb la Primera Guerra Mundial. Causes: una economia en què l'ocupació creixia menys que la població per la manca de transformacions econòmiques necessàries i la millora de la navegació.

Intensificació de la Urbanització

Les migracions interiors van ser la causa de la urbanització, que va tenir un període de creixement entre el final de la Primera Guerra Mundial i la crisi de 1929. Resultat del procés migratori: ciutats grans com Madrid i Barcelona van créixer. Altres ciutats també van augmentar de població arran d'haver esdevingut centres industrials o miners importants.

Crisi Agrària

L'agricultura espanyola, iniciada al segle XX, va fer cara a les conseqüències de la crisi agrària. Agricultura orientada, sobretot, als cereals, l'olivera i la vinya, en terres majoritàriament de secà, i ramaderia bàsicament destinada a la llana. Espanya va acusar la crisi cerealista més fortament que altres països del seu entorn. Causa immediata de la crisi: arribada a Europa de productes procedents de països amb agricultura extensiva més competitiva. Resultat: preus més baixos que els europeus a conseqüència d'una producció molt elevada i la reducció del temps i costos del transport gràcies als avenços en la navegació. Competència cerealística estrangera, baixada dels preus, reducció d'ingressos i caiguda de beneficis. En disminuir aquests, també ho fan els salaris dels jornalers, i això provoca revoltes pageses fins al primer terç del segle XX.